Telèfons intel·ligents, televisors de plasma, llibres electrònics, tablets, ordinadors, MP-3, ipads, iphones, consoles, internet, google, twiter, blogs, facebook, photoshop, you-tube, càmeres digitals i més coses que segurament em deixo, no existien en la meva infància. De fet la primera radio de transistors va entrar a casa meva quan jo tenia 12 anys, la primera i senzilla càmera de fotos als 14, la primera tele amb un sol canal en blanc i negre, quan en tenia 15 i el primer "tocadiscs", de vinil, és clar, als 16.
Ara resulta impensable prescindir de la majoria de les eines digitals. De fet, les criatures neixen envoltats d'aquests estris que aprenen a utilitzar gairebé abans d'aprendre a llegir.
Si de cop la tecnologia actual desapareixes, com ens en sortiríem?
La resposta, almenys en part, està en mirar com ens ho feiem aquells anys completament "analògics".
Per no fer-ho massa llarg, em centraré, sobretot a l'època de la meva infància:
Les notícies arribaven a casa cada dia a través d'un diari - de paper, naturalment -. De tant en tant també es compraven algunes revistes i llibres. Pels petits (el meu germà i jo) tebeos (El TBO, El Pulgarcito, Tiovivo, DDT, etc. -alerta: un cada setmana o cada quinze dies-). Quan voliem saber el significat d'una paraula anàvem a buscar-la al diccionari i si volíem saber alguna cosa de geografia, història, ciències naturals, etc., ens ho resolia una petita Enciclopèdia, de quatre volums que els pares havien comprat amb esforç.
Els partits de futbol del Barça els escoltàvem per ràdio (retransmissions d'en Miguel Angel Valdivieso i José Félix Pons). També, per la ràdio escoltàvem molta música, notícies i alguns contes.
L'únic telèfon de la casa, era un de paret de color negre. Per parlar amb Arenys de Mar, per exemple s' havia de demanar "conferència" a través d'una centraleta atesa per amables senyorete i esperar l'estona que calgués.
Les joguines, totes "analògiques", eren senzilles i escasses, però amb elles revivíem, amb els "fuertes", les topades entre "indios" i americans; els "Juegos Reunidos Geyper", com a compendi de nombrosos jocs de taula ens feien passar molt bones estones i els cotxes miniatura -en general molt senzills- ens permetien simular grans curses automobilístiques.
El carrer era el lloc on, després de l'escola, ens trobàvem els petits per jugar a pilota o al que fos fins que arribava l'hora de sopar, sempre després o abans de fer "els deures"
Tot plegat molt diferent en les formes que hi ha ara, però molt semblant en el fons, amb una notable diferència: la quantitat d'informació que entrava al nostre cervell era menor i per tot es requeria més temps que actualment.
De vegades penso que l'allau de "imputs" que entren en el cap dels infants d'ara i la velocitat a la que es produeix aquesta entrada, no es massa natural...segurament es tracta d'una reflexió de iaio.
Mosaic: fet amb fotos baixades d'internet
9 comentaris:
Jo crec que no podem comparar mai el passat amb el present però sempre s'hi cau, ho fem nosaltres, ho feien els nostres avis i ho faran els nostres fills. De vegades penso que fins i tot sembla que sigui un consol pensar que hi havia coses que potser eren millor però això de millor o pitjor és molt relatiu, els nens d'ara també enyoraran coses del present.
He de dir que al meu barri hi ha molts nens jugant a pilota al carrer, ara bé, la majoria són immigrants o fills d'immigrants, algun dia potser diran 'en el meu temps jugàvem al carrer...'
JÚLIA: Molt encertades les teves observacions. De tota manera, la comparació del post, més que del passat amb el present, pretenia fer-la, sobretot, entre la tecnologia digital i la analògica i al final ha sortit més en la línia passat-present.
Soc un admirador de l'evolució tecnológica i per aixó mateix de la digitalizació que ens ha portat tantes facilitats a l'hora de fer moltes coses, encara que segueixi agradant-me més llegir un diari o un llibre sobre un paper que sobre una pantalla o escoltar música en un bon vinil que en un MP-3.
Carai, quines reflexions les teves!
Son per fer pensar, però es que pensar és molt dificil.
Jo crec que està bé fer comparacions, tant si es fan amb mentalitat analògica com en digital.
I que si les fem és perqué tenim un bagatge i un material per fer-les.
I que totes les experiències ens enriqueixen, fins i tot les dolentes.
Hoy mismo he hablado de este tema con mis alumnos, no se imaginan un mundo diferente, no se imaginan un mundo como el fue el nuestro de la niñez y la juventud...a mi modo de ver una auténtica pena...pero es mi humilde punto de vista.
Abrazotedecisivo y buen fin de semana Ramón
JOSEP LLUÍS: Bona aquesta distinció de "mentalitat analògica i digital".
Es repeteix des de sempre alló de "Todas las comparaciones son odiosas". Potser no ni ha per tant, però el que si son és complexes, sobre tot quan la comparació és entre el passat i el present. Les components que intervenen son moltes i a vegades difícls de valorar, cosa que sol provocar conclussions poc fiables. De tota manera ho seguim fent gairebé de forma automàtica.
SARA: Claro que es bueno, yo diría que imprescindible que los jóvenes de hoy conozcan como se vivia antes, sobre todo para conocer; para saber como se gestaron los cambios de todo tipo que van sucediéndose en el transcurso del tiempo.
Molt encertat el mosaic.
Sí que crec que poques generacions hauran viscut tants canvis i tant ràpids com la nostra. Ara, en endavant...
XIRUQUERO-KUMBAIÀ: És ben cert el que dius: tants i tant ràpids, però el que veurem/an en uns anys també pot ser espectacular des de el punt de vista científic: biomedicina, biogenètica, física quàntica, informàtica... estan constantment aportant novetats increïbles. Tant de bo el progrés en lo social i humanitari seguís aquesta carrera.
Publica un comentari a l'entrada