L'HOME DIBUIXAT

Aquesta cançó de Jaume Sisa va ser la primera que ell va gravar en disc al 1968. Des d'aleshores sempre que l'escolto m’agrada i em fa pensar.

D’una banda em porta a la memòria les dotzenes de personatges dels tebeos que jo llegia de petit i que recordo perfectament i d’altre el concepte "home-dibuix" com un tot.

Realment quan pensem en la gent anònima amb la que ens creuem als carrers, veiem bàsicament dibuixos : contorns amb vestits i estris de diferents formes i colors presidits per un rostre més o menys expressiu.

Cada un de nosaltres ens “dibuixem” quan ens posem una roba o un altre, ens pentinem d’una determinada manera, i quan reflectim a la cara un somriure o una ganyota. Aquest dibuix és la imatge que presentem a qui ens envolta.

Quan al dibuix se li posa veu es transforma en una mena d’holograma i quan ens relacionem amb ell és quan ens trobem de debò amb la persona.

Aquí teniu la lletra i el disc per si la voleu assaborir (si us agrada, es clar) 
 
"Amb un tros de carbó
i un tros de cuiro vell
dibuixa’m un senyor
sense llana al clatell.

Posa-li flors al cap,
un trajo de nylon,
uns guants de pell de gat
i una etiqueta al front
que digui:

Jo sóc l’home dibuixat,
el que no té carn ni cos.
D’homes dibuixats com jo,
si mireu en veureu molts

Per acabar de fer
la teva obra d’art
repassa-li ben bé
el nas gruixut i llarg.

Penja-li un llaç vermell
dibuixa-li dents d’or
i al l’esquena un cartell
que digui:
No estic mort.

I jo sóc
Jo sóc l’home dibuixat,
el que està fet de paper.
D’homes dibuixats com jo,
cada dia en neixen més.

Després per celebrar
el part sense dolor
ensenya-li a cantar

una cançó d’amor.

Amb aigua mineral
dóna-li un bany al cap,
un nom original
i per bandera un drap
que digui: 

Jo sóc l’home dibuixat,
el que no té cos ni carn,
d’homes dibuixats com jo,
se n’aprofiten els grans."

Imatge: Un Picasso, baixat d'Internet