Etiquetes

divendres, 16 d’octubre de 2009

UNA TRAVESSA PEL PIRINEU

Conte dedicat especialment al meu nét Albert, que avui fa 9 mesos.
"Caminar per la muntanya amb els pares o amb els companys de l'escola, és un dels plaers que més aprecia l'Albert.
Tot i això mai no havia sorgit fins aquell dia l'oportunitat de fer una llarga travessa pel Pirineu.
D'entrada, el nom del lloc on començava l'excursió li va agradar molt. "Estany de la Llebreta".
La caminada durava dos dies i era amb els amics de la classe. El dia sortí esplèndid. El viatge fins allà es va fer una mica llarg. Per això va haver de matinar.
No més arribar, es va carregar la motxilla a l'esquena, ben plena per cert, ja que entre moltes altres coses portava uns bocates de considerables proporcions.
Al cap d'una hora des de on els va deixar l'autocar arribaren a la Llebreta, autèntic punt de sortida.
El contorn del llac és el perfil d'una llebre, cosa que els hi va fer notar la monitora. A més, està rodejat de vaques i cavalls que pasturen en una herba verdíssima.
Descansaren un moment i repreneren la marxa a un pas bastant lleuger.
La segona sorpresa va ser una cascada d'aigua que cau muntanya avall fent un soroll tronador.
L'Albert, s'aturà uns moments. Tragué de la motxilla un quadern i un llapis i en un moment va fer un croquis del que estava veient (justament l'esboç que il.lustra aquest conte).
Al acabar s'adonà que s'havia quedat una mica despenjat dels companys. Accelerà el pas però aviat es va aturar.
Sentí un soroll estrany entre uns matolls d'herba. Apartà amb les mans la fullaraca i davant d'ell, aparegué un ocell preciós que havia quedat atrapat , segurament al caure d'un arbre.
El cos era de color negre intens, la cara totalment blanca igual que el final de la cua, el bec vermell i al voltant del coll, tenia una mena de sanefa de color groc intenssíssim.
L'ocell piulava com demanant ajut.

L'Albert no sabia que fer perquè tenia una mica de por.

Al final es va decidir a acostar-li la ma i al veure el posat de l'ocell, va acaronar-lo i el va agafar.
D'aquesta manera va cridar als seus companys, que quan el van sentir van fer marxa enrere.
La monitora va trucar al guarda forestal, que va felicitar a l'Albert per haver salvat a aquell fantàstic ocellet.
Els seus amics van aplaudir-lo i en tota la travessa va ser el tema principal de conversa.
D'aquell dia s'en recordà l'Albert tota la vida per que es va sentir molt i molt content del que va fer."
El iaio Ramon; 16 d'octubre de 2009

8 comentaris:

Jordi ha dit...

Moltes gràcies iaio Ramón.
Petons.

Carme ha dit...

iaio Ramon, cada vegada falta menys perquè els hi puguis començar a explicar. Molt aviat estarà buscant-te perquè li expliquis els teus contes. :)

Assumpta ha dit...

Ramon!! Ets un avi fantàstic!! :-)

Sí, sí, té tota la raó la Carme, ben aviat et vindrà al darrera perquè els hi expliquis una i una altre vegada i, si fas petites variacions et dirà "no, avi, no que era així" :-))

El vídeo és molt divertit!! Fan coses magnífiques amb l'ordinador! :-)

josep lluis ha dit...

Qué maco que és l'Albert en els contes, i quin bon cor que té. De segur que serà així en realitat ben aviat.

enric ha dit...

Es fantastic el depressa que creix L´Albert ni ha per estar estarrufat com o està el seu iaio i la besavia i els tiets també
Molts petons
Enric Enriqueta i Carme

enric ha dit...

Ostres quin dibuix ha fet l ´Albert aquest nen es un futur Dali, Picaso, Miró....qui sap?
La tieta "sobrevinguda"
La Carmeta

Joan González ha dit...

HOLA, DE PELICULA...

SALUT
JOAN

nieves ha dit...

Qué suerte tiene Albert de contar con un abuelo como tú. Tus historias contribuirán a hacerle crecer con valores y serás un referente de vida para él. Además éste blog contribuirá a recordarle las ilusiones que su abuelo tenía por su venida a sus vidas, incluso antes de que él entendiera. Cuánto amor y cuánta ternura hacia ese maravilloso nieto. Te felicito Ramón por ser como eres, y felicito a Albert por tener la suerte de contar con un abuelo de tu talla, pues la mejor herencia que se le puede dejar a un ser humano, es saberse querido.

Un abrazo para los dos.