Etiquetes

dissabte, 23 de setembre de 2017

COHERÈNCIA


El canal 33 va emetre fa uns dies el documental "PERE CASALDÀLIGA. LES CAUSES I LA VIDA" muntat amb fragments d'entrevistes i rerportatges fets al llarg del temps sobre Pere Casaldàliga, el bisbe fora de sèrie, ara gran i malalt de Parkinson allà al Brasil.

La distància entre el que diem o ens creiem que som i el que fem és gairebé sempre enorme. La incoherència és un dels espectacles més freqüents en tots els àmbits. No parlo només dels polítics, dels religiosos o dels poderosos en general. Parlo també de la gent normal i corrent.

Un botó de mostra:

En una reunió de veïns de l'escala es va proposar fa anys fer una petita pujada de sou al porter. Som 70 veïns, tots molt contents amb la seva feina i aquesta pujada representava menys d'un euro mensual a cada veí. El 90 per cent o més d'aquests veïns treballadors assalariats sovint queixosos dels amos de les respectives empreses i del sou que cobraven. La immensa majoria sense dificultats per arribar a final de més (era en una època en què encara no es parlava de crisi). Doncs bé, va costar déu i ajuda aconseguir la modesta pujada de sou al nostre empleat.

Tots coneixem a persones que parlen d'amor i germanor i tracten els seus parents més propers (pares, parella, fills) amb fredor o agressivitat.

Una vegada fa molt de temps un sketch d'una sèrie d'humor de TV em va cridar l'atenció. És una caricatura ben trobada del que estic parlant. Resultava que la iaia d'una família va repartir la major part dels seus diners i possessions entre la gent necessitada que coneixia. Quan la família se'n assabenta posen el crit al cel i resten tots convençuts que la iaia s'ha tornat boja. La porten al psiquiatre, que després de visitar-la els hi diu als familiars que la iaia està perfectament bé del cap. L'únic que passava és que s'havia fet cristiana.

Doncs bé, de Pere Casaldàliga, emociona la seva coherència entre els valors evangèlics i la seva vida que ha procurat que estigués sempre en sintonia amb aquells. Que diferent dels bisbes que parlen de la pobresa des del confort i els privilegis que els hi proporciona el seu càrrec; sense haver passat mai una privació ni un perill per defensar-los...

Aquí el teniu:

    

Per acabar una vivència de la meva iaia que em va explicar ella mateixa fa un munt d'anys:
En el seu poble navarrés, el capellà, des de el púlpit instava un dia de missa als feligresos que tenien més recursos a ajudar els que aquell any de males collites no podien menjar massa. Un feligrès, coneixesor de que el capellà tenia abundoses reserves a casa seva, li va dir que ell també tindria que fer el mateix. Aleshores, el capellà va deixar anar el cèlebre refrany: "Hay hijo mio, una cosa es predicar y la otra es dar trigo"

diumenge, 17 de setembre de 2017

8 CANALS, 8



L'altre dia em vaig entretenir a comptar els canals de TV lliures (tdt) dedicats a la vidència (tarot, sobretot). Vuit canals que tenen reservades les seves llicències i que deuen haver pagat el que això costa (suposo que una bona quantitat de diners).

Recordo quan fa un temps es van tancar diversos canals perquè no complien determinats requisits. 

Aquests als que em refereixo compleixen, doncs, amb tots els requeriments legals per emetre a tota hora. 

Continguts destinats a captar diners, segur que molts diners, de persones que es creuen que la gent que els hi parla els hi dirà si el fill trobarà feina, si el marit se'n sortirà de l'operació que li han de fer, si la parella l'enganya, si....

Tor plegat donant llum verda a un plantejament que se sap que és una farsa (que em perdonin els que hi creuen en aquestes coses) per guanyar diners a costa de la "bona fe" de la gent, que es pot arribar a deixar molts quartos trucant a uns números de telèfon que tenen un cost molt elevat.

Si com sembla s'ha de permetre aquesta activitat en ares a la llibertat de creences, potser seria millor que la seva proliferació es restringís una mica, ja què a més d'aquests canals de TV hi ha diverses emissores de ràdio que també si dediquen (per cert, algunes amb una qualitat d'emissió superior a la d'algunes cadenes d'ampli abast).

Imagino que podria estar molt bé que les freqüències que ocupen aquests canals es destinessin a la promoció de la cultura amb canals especialitzats en totes les arts (només ni hi ha set) i a les ciències. Ja sé que és demanar massa, però, per demanar que no quedi. Potser hem d'anar deixant l'Edat Mitjana i mirar més al futur.


dimarts, 12 de setembre de 2017

ELS CARTELLS DE LES PEL-LÍCULES


Guardat a l'àlbum immaterial dels meus records hi ha un petit capítol que de tant en tant m'agrada repassar. Són aquells cartells que es van quedar gravats el dia que vaig anar a veure la pel·lícula i que per anys que passen segueixen ben presents.

D'alguns podria dir poc del contingut detallat del film; d'altres els recordo força bé. En qualsevol cas, és una mostra de la importància que té el cine o, dels senyals que han deixat en el meu cervell aquestes i tantes altres pel·lícules que he vist.

Aquesta és una selecció d'aquests cartells recordats:














dimecres, 6 de setembre de 2017

CLAPTON - "TEARS IN HEAVEN"

Un dia et lleves amb ganes d'escoltar l'Eric Clapton i no saps ben ve per què. Et poses un recopilatori dels seus èxits i vas gaudint amb la seva música. Una cançó darrera l'altre, fins que comença a sonar aquesta. Tampoc saps ben ve perquè, però l'emoció s'amplifica. Com sempre que l'escolto...

divendres, 1 de setembre de 2017

SOBRE L'INDIVIDUALISME, LA SOLEDAT, EL BENESTAR I EL MALESTAR ... A SUÈCIA, PER EXEMPLE.


Casualment he sabut de l'existència d'un documental que es va estrenar a Barcelona a finals de l'any passat, titulat "La teoria sueca de l'amor". El seu autor, Erik Gandini va ser entrevistat aleshores per Vilaweb i trobo que les seves paraules tenen interès i per això les reprodueixo més endavant.

Suècia va ser per a molta gent, entre la que m'incloc, un referent durant molts anys. Sobretot a la d'dècada dels setanta i vuitanta. Es parlava d'una societat avançada en tots els sentits. La llibertat combinada amb una política econòmica dinàmica regulada per una fiscalitat redistributiva, assegurava als suecs, a tots els suecs, un nivell de vida òptim: educació, sanitat, habitatge, pensions...

Aquesta imatge idíl·lica és diluïa a vegades amb opinions sobre els alts índex de suïcidis dels suecs i una excessiva intromissió del govern en l' organització del dia a dia de la gent.

Recordo que a principis dels vuitanta vam fer una certa amistat amb una parella sueca (ella sueca i ell finlandès) que estiuejaven a Tamariu. Vam coincidir dos o tres anys. Tenien un fill de l'edat del nostre segon fill i en el càmping, a la platja i en els passejos pel poble vam parlar força de Suècia.

En aquestes converses, en anglès (fluid el d'ells i rudimentari el nostre) vaig sentir en directe les crítiques a part del sistema suec fet per gent que hi vivia a Suècia; concretament a Göteborg. 

Va sortir el control sobre la seva economia (havien de declarar al seu govern els diners que s'enduien de vacances i en tornar, els que els hi havien quedat), també sobre les normes que regulaven l'educació dels fills dintre de casa. 

Deien que si algun veí sentia que els pares aixecaven la veu al fill, podien denunciar-ho i això comportava problemes seriosos pels pares. De totes les avantatges socials que l'estat suec promovia pels seus ciutadans, que aquí ens semblaven ciència ficció, gairebé no hi donaven importància.

Està clar que això era l'opinió de dues persones i no té cap valor estadístic, però el documental que comento, sembla que està basat en una mostra molt més amplia i amb la participació de persones que coneixen a fons la societat sueca.

Aquesta és l'entrevista, i al final, el documental sencer:

Perdoneu la pregunta: viviu sol o amb algú?

—Per mi seria impossible de viure sol. Sóc molt italià, en aquest sentit. Vaig intentar-ho quan hi vaig arribar, per adaptar-m’hi. Havia crescut amb una mare sueca i un pare italià. M’encanta Suècia, hi visc bé. Tinc tres fills i una xicota i vivim junts. No m’he adaptat mai a la solitud, i això que els immigrants saben que han d’adaptar-s’hi. A Suècia han d’aprendre a estar sols. Els nens aprenen a fer-ho. Fins i tot els gossos! Tenim un programa de televisió que ensenya als gossos a viure sols, perquè sabem que els gossos estan preparats per a viure en bandada, i no sols com a les ciutats. Pels gossos, viure sols és anar contra natura, i hi han de ser ensinistrat. Ara, la ironia és que deixar el gos bo i sol més de quatre o cinc hores és il·legal.

Per què lligueu estar sol i estar trist. No hi ha cap solitari feliç?

—Segur que n’hi ha. Jo crec que la ratlla és entre la solitud voluntària i la solitud imposada. Si no vols estar sol, et mata. S’ha estudiat que et fa mal al cervell i a la salut. Però segur que hi ha solitaris feliços.

L’estat suec reconeix que hi ha un problema?

—En certa manera, sí. Per exemple, la Creu Roja hi treballa contra la solitud i fa poc que va impulsar una campanya basada en un estudi: el 40% dels adults se senten sols de tant en tant, s’avergonyeixen de la seva solitud. Per això van començar una campanya per la televisió que demanava que la gent ajudés la gent gran, les grans víctimes de la solitud. Jo a Estocolm visc a prop de la Creu Roja. Doncs davant l’edifici tenen un banc pintat de color vermell amb aquest cartell: ‘Aquí pots trobar-te amb algú.’

Per què hi ha tanta gent que viu sola a Suècia?

—Suècia té el percentatge de gent que viu sola més alt del món. Hi viu la meitat de la població. Per a mi aquesta va ser una raó suficient per a decidir-me a fer el documental. A Suècia la solitud i la independència de l’individu és arrelada en la cultura, però jo no sabia que, a més a més, durant els anys setanta, això s’havia convertit en un projecte polític. La ‘teoria sueca de l’amor’ és una expressió que significa que l’amor autèntic només apareix quan les persones s’ajunten partint de l’autonomia i no per raons materials. Era part del programa polític. I si es pensa en les dones que depenen econòmicament dels homes, s’entén. I crec que és una gran idea i no pots oposar-t’hi. Però després de quaranta anys, i de la invasió neoliberal de la cultura de l’individualisme, han aparegut els problemes. I Suècia és tan sols el país que ho pateix més, però és una tendència global.

La idea de promoure els individus prové del partit socialista suec.

—Exacte. Aquesta idea es pot resumir així: ajudem-nos els uns als altres per a poder alliberar-nos els uns dels altres. L’estat ha de garantir la independència dels individus. Si ets vell, no hauries de dependre dels teus fills. Si ets jove, no hauries de dependre dels teus pares. I això mateix per a homes i dones. L’estat subvenciona l’individualisme. L’autonomia i la independència com a projecte polític. Però això porta a la solitud.

Hi ha una frase al film demolidora: com és que a Suècia l’avi no té cura del nét? Com és que l’amic no hi és quan estic malalt? Com és que només l’estat ajuda? A Catalunya és just el contrari: l’estat no té cura de tu. És l’avi, l’amic, la parella, que actua d’estat. Per a nosaltres aquest film vostre és realment xocant.

—També és xocant per a mi. La idea que la felicitat consisteix a no necessitar ningú, que no has d’ajudar els amics ni familiars per obligació, és realment xocant. Com diu una protagonista del film: aquí quan estàs malalt no pots plorar a l’espatlla de ningú. Aquesta és l’essència, i la prova que no acaba de funcionar, la veritat.

Entrevisteu el sociòleg Bauman, que diu que la felicitat consisteix a superar els problemes. Per tant, sense problemes no hi ha felicitat.

—Crec que Bauman fa una observació molt sàvia. Això s’explica molt bé amb el mapa de valors que ensenyem al film. Hi veus que Suècia és un cas extrem, perquè és on la gent valora més els principis associats a l’autorealització personal: la carrera professional, per exemple. A Suècia tu ets el projecte més important de la teva vida. A l’Àfrica, en canvi, el projecte més important és la supervivència, no l’autorealització personal. Superar problemes els fa feliços. A nosaltres, al final, ens avorreix molt que el nostre objectiu siguem nosaltres mateixos.

També impressionen les opcions que agafa la gent per fugir de la soledat.

—Com heu dit, és un fet trist i tots els protagonistes del film podríem dir que no són normals, en el sentit que tampoc no aporten la solució. No és cap solució la gent que viu en una mena de comuna hippy al bosc fugint de la solitud. O la gent que finalment s’ajunta els caps de setmana però… per cercar desapareguts! La solitud a Suècia, la veus pertot arreu. Crec que durant el film és molt present la noia de vint-i-quatre anys que diu que està molt més interessada a tenir fills, que no a tenir parella. El banc de semen més gran del món és a Dinamarca i les dones sueques en són les principals clients. Mares solteres que no volen parella. Si vols fer un film sobre el poder de la televisió, Itàlia és el país. Si el vols fer sobre solitud, Suècia és una mina d’or. Posis la càmera on la posis, ho trobaràs. Jo volia mostrar l’altra cara d’una idea popular a Suècia. Volia mostrar Suècia, el país perfecte, des d’una altra mirada. El film qüestiona els valors dominants de la cultura.

Hi ha una escena bestial: quan entreu en el pis d’un home solitari que feia dos anys que era mort i no se n’havia adonat ningú.

—És una de les coses més bèsties que he fet a la meva vida: entrar en un apartament d’algú que ha estat mort durant dos anys, sense que se n’adonés ningú. Entrava en un dels meus malsons: morir-te completament sol. Doncs a cada ciutat de Suècia tens un departament que fan aquesta feina. Són funcionaris que investiguen qui és el mort solitari, quins parents té i qui hauria de rebre’n l’herència. Per això entren als pisos, per trobar pistes de qui ha de rebre’n els diners. Bé deu tenir algun familiar. Bé deuran trobar-ne alguna carta. La gent que treballa en aquest camp són molt professionals, i amb una visió existencialista de la vida. Em deien que nosaltres veiem les façanes de les cases, i ells en veuen les entranyes. També impressiona l’autogir. Molts d’aquests morts el fan servir. És un sistema informàtic que paga les factures automàticament. Si tens diners al banc, ni la companyia d’aigua, ni l’amo del pis que llogues, no donaran l’alerta que passa res. Es moren sols, però un cop morts continuen pagant la factura. Això és un reflex que avui et pots morir físicament, però continuar existint digitalment durant molts anys.

Com el vau trobar el metge suec que se’n va anar a Etiòpia?

—Quan fas un documentari no tens cap pla. Descobreixes coses. És una recerca. Vaig descobrir el doctor Erickson a través del seu bloc, on explica l’experiència com a doctor a Etiòpia. Per a molta gent Etiòpia és un dels pitjors països del món. I si el doctor s’hagués quedat a Suècia o Noruega ara faria molts diners. Molts. I, així i tot, va escollir una altra cosa. Per tant, crec que ell és un exemple interessant d’algú que et pot demostrar que a l’Àfrica hi ha coses millor que a Suècia. A algú li pot semblar una broma. I no ho és. La solitud a Etiòpia no saben què és. No hi ha dubte que Europa és millor que les guerres i la pobresa. Però volia qüestionar el somni europeu que tenen alguns africans.

No sé si m’he deixat res per preguntar.

—Volia fer un film que qüestionés la societat. És el que em deia Bauman, fora del film: "A la fi de la meva vida puc dir que la societat perfecta no existeix.’ La meva única definició de societat perfecta és la que s’adona que no ho és. Una societat que sempre es qüestiona. Preparada per a ser criticada."

dissabte, 26 d’agost de 2017

INDRETS RECOMANATS: VIDRÀ


Vidrà   
és un petit poble d' Osona, que està a uns 105 kms. de Barcelona. En cotxe, per la carretera de Vic (C-17) trigarem una mica més d'una hora i mitja. El desviament a Vidrà des de la C-17 està ben senyalitzat arribant a Sant Quirze de Besora.

Des del mateix poble surten nombroses rutes que porten a llocs preciosos. Vet aquí uns quants:
El Puigsacalm; El Pont i el Salt del Molí; el Salt de Sallent; Bellmunt; Sant Bartomeu de Covildases.

A Vidrà mateix es pot comprar una bona guia per fer aquestes i altres excursions, redactada per Jordi Cirera. Totes les rutes estan perfectament detallades.

Sobre l'aspecte gastronòmic, dir que hi ha actualment tres restaurants: l'Hostal de Vidrà, els Caçadors i la Casa-fonda Serrasolses. Aquesta última és la que conec millor per haver-hi estat en diverses ocasions, inclús per passar-hi uns quants dies. La relació qualitat-preu és excel-lent.

Cal esmentar també el càmping situat al sector de la Creu de l'Arç.

Vidrà i el seu entorn és un dels meus llocs preferits, sobretot a la tardor i a la primavera, encara que segurament us enamorarà en qualsevol època de l'any.


 
 





Si cliqueu sobre les paraules en cursiva obtindreu més informació.

dilluns, 21 d’agost de 2017

INDRETS RECOMANATS: CERET

Aquesta entrada la vaig publicat al "Guia" el dia 2 de maig de 2011, just després de la visita. La primavera li senta especialment bé a Ceret i a tot el seu entorn, però no crec que perdi encant ara a l'estiu.

Ceret, capital del Vallespir a la Catalunya Nord està a 178 kms. de Barcelona. Per l'autopista de Girona tardarem dues hores. Després de La Junquera, agafarem la sortida 43 on ja surt assenyalat Ceret.

Dir Ceret és dir Art Modern, plataners de més de 25 metres d’alçada i quatre metres de perímetre de tronc, es parlar del luxe de lo natural, de la dignitat de lo antic, d’un ritme de vida més racional i també és paisatge, bon menjar, cireres…

Els dissabtes entre les 7 i les 12,45 del matí es dia de mercat. El boulevard principal, flanquejat per plataners centenaris i algunes de les places del vell Ceret s’omplen de paradetes de verdures i fruites acabades de collir, de flors, d’espècies, d’artesania, de roba, de joguines, de menjars de tona mena…

Una riuada de gent mira i compra. Un conjunt de jazz posa música a la festa. Més amunt un bon acordionista també. Seiem a una taula de la terrassa del Bar De Pablo a prendre el vermut.

L’espectacle del mercat des de aquí es fantàstic. La gent que compra, a més dels queviures i demés estris per la supervivència física, porta rams de flors per casa seva.

Quan pleguen els comerciants anem a dinar al restaurant La Fontaine, que te tauletes al aire lliure en la placeta de la Font dels Nou Raigs; una delícia de plaça. Els altres dos restaurants que hi ha també tenen taules a fora i s’omplen totes. Un conjunt de jazz amenitza el dinar, que per cert, està boníssim i servit amb una deferència gran.

A la tarda, visitem el Museu d’Art Modern, reconegut internacionalment. Picasso, Matisse, Gris, Chagall, Manolo, etc. delecten la vista. Molts d’aquests artistes, Picasso inclòs, van viure i treballar a Ceret.

Repartits per tota la ciutat hi ha una espècie de púlpits amb les reproduccions de les pintures que es van fer des de el mateix lloc on estan aquests estris, amb les explicacions sobre l’obra i l’autor.

Des de les habitacions altes de l’hotel Des Arcades a la mateixa plaça Picasso es veu, si el dia és clar, el Canigó , que aquests dies apareix encara amb neu.

Tant l’hotel, molt recomanable per cert, com el bar de Pablo, que estan comunicats, tenen les parets plenes de quadres originals, litografies, cartells, fotografies, etc. relacionats amb el bo i millor de l’art contemporani. Es poden admirar originals dedicats als amos d’aquests establiments, de Dalí, Cuixart, Brossa, Tàpies i dotzenes d’artistes més.

Des de Ceret podem arribar a Perpinyà en menys de mitja hora; ciutat que també val la pena visitar.

Quan arribi l’hora de tornar a casa vostra, si fa bon temps i no teniu massa pressa, agafeu la carretera que porta a Prats de Molló.

Al passar per Amélie les Bains podreu admirar el riu Tech.

A Arlès sur Tech, val la pena visitar la gran Abadia medieval i l’edifici de l’Ajuntament i a Prats de Molló fer una passejada per la ciutat fortificada i si és l’hora de dinar, fer-ho al Restaurant Bellevue. Boníssim.







Imatges: Mon-Ra-Mon
(Si cliques sobre les fotos les veuràs ampliades)

divendres, 18 d’agost de 2017

LA RAMBLA


Encara trasbalsat pels tràgics fets d'ahir i en mig de la barreja dels propis sentiments i  les paraules i imatges que inunden els mitjans de comunicació, m'ha vingut al cap el poema que Josep Maria de Sagarra va dedicar a la Rambla de les Flors. Un poema que jo he escoltat des de petit dotzenes de vegades de llavis de la meva mare que el feia viu i vibrant.

Pels que hem nascut a tocar de la Rambla i l'hem passejat milers de vegades i l'hem estimat i hem vist com es transformava amb els anys per bé i per mal, el d'ahir ho sentim com si hagués passat en un dels espais més volguts de casa nostra.

"Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
Que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
I un món una miqueta estomacat

Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.

La pela de taronja, aquí, no enganya...
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.

De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.

Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent tremeliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies
I els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
Davant les parades de les flors.

Les parades vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit.

És tot un cel de blau i d’alegria
Aquesta Rambla meva i em fa esglai
Pensar que puc deixar-la sola un dia...
La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!

I quan sigui una vella corsecada,
Amb tot aquest cabell pansit i blanc,
Em trobaran al peu de la parada,
Com si jo hi defensés la meva sang.

I els que passin i em vegin sense vista,
Tremolant, amb un pom dins la mà,
Diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
Ja no pot cridar, ni caminar.
I Xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
Fidel a a la parada de les roses,
Fins que la vingui a recollir la mort.”

I si jo penso així, no cal que vingui
A temptar-me, ni em pot commoure el pit,
Per molta simpatia que li tingui
Per molt que li agraeixi el que m’ha dit,
I vostè hi torni amb una veu sincera
i amb el més noble sentiment desclòs.
No ho veu, que no puc ser d’altra manera,
Si sóc tant de la Rambla de les Flors!

dilluns, 14 d’agost de 2017

INDRETS RECOMANATS: VALLS DE ERRO, SALAZAR I RONCAL I LA SELVA DE IRATI - NAVARRA

Aquesta sortida requereix disposar d'una setmana aproximadament. Si a més podeu fer coincidir Ochagavia el dissabte de l'última setmana d'agost, l'experiència serà perfecte.

Pobles i paisatges que valen la pena del Pirineu navarrés. Des de Barcelona a Burguete (Auritz en eusquera) que està a només 2 kms. de Roncesvalles (Orreaga en eusquera) hi ha uns 520 kms. Si hi anem per l'autopista farem el trajecte en una mica més de 5 hores (Barcelona, Lleida, Zaragoza, Pamplona - sortida 82 direcció M-135 a Roncesvalles). Temps dedicat a la ruta: 6 dies.


Burguete serà doncs el primer poble d'aquesta ruta. Es tracta d'un típic poble-carrer. Les cases principals s'estenen a banda i banda de la carretera que és el carrer a què em refereixo. Les cases típiques de l'arquitectura d'aquesta zona estan adornades amb flors i el trànsit de pelegrins que vénen de Roncesvalles per fer "el camino" és constant.


Ens vam hostatjar a l'hostal Burguete, antic i senzill, que té el plus que durant una colla d'anys hi passava uns dies l'Ernest Hemingway. Casualment ens van donar l'habitació que ell feia servir.

Des de Burguete ens arribem a Roncesvalles, lloc de la cèlebre batalla amb Carlemany de protagonista i actualment punt de trobada i sortida dels pelegrins a Santiago de Compostela. Ens trobarem la Colegiata amb una sèrie d'edificis destinats a hostatjar sobretot, pelegrins.



Continuant la carretera en direcció nord val la pena aturar-se a l'Alto de Ibañeta on es pot gaudir d'una bella panoràmica dels Pirineus al peu del monument dedicat a la batalla.

Val la pena arribar-se al poble de Saint Jean Pied de Port, en territori francès. Molt turístic, però ple de detalls que el fan digne de ser visitat.

Des de Burguete, que correspon a la Vall d'Erro, ens arribarem al poble de Orbaizeta que està a una mitja hora de cotxe, ja que des d'aquí accedirem a una de les entrades de la Selva de Irati, la segona massa forestal més gran de faigs i avets d'Europa.

Vam fer una de les rutes a peu més típiques i de baixa dificultat. Són tres hores a peu per un circuit circular que voreja l'embassament d'Irabia i que permet veure aspectes diversos de la flora d'aquest singular i preciós indret.


Després de tres nits a Burguete, vam anar a Ochagavia, a la Vall del Salazar on puc recomanar l'Hostal Orialde a l'entrada del poble. Ochagavía és un poble molt bonic; arquetípic dels pobles navarresos del Pirineu. Gairebé de postal, sobretot per la seva autenticitat. Des del poble es poden fer diverses excursions. Una de les que val la pena és pujar a l'ermita de Nuestra Señora de Muskilda (una hora i mitja entre pujar i baixar). La mateixa ermita és molt bonica i les vistes sobre el poble i sobre pics emblemàtics del Pirineu navarrès i aragonès valen la pena.

Ochagavia la passejareu vàries vegades per un i un altre costat del riu Anduña, que el travessa, perquè no us cansarà d'admirar-lo.


Si el podeu visitar l'últim dissabte d'Agost, com nosaltres, viureu una experiència sensacional: L'Orhipean. Una festa popular en la qual participen la majoria dels habitants -uns 600- que es transformen ells i el poble com si estiguéssim exactament a la mateixa data de fa 100 anys.

L'ambient és fantàstic. Tots els detalls estan cuidats al màxim. Fins i tot es cobreixen els senyals de tràfic, comptadors de llum i altres artefactes moderns amb arpillera per donar-li més realisme. Com que les cases del poble són totes molt antigues (de més de cent anys per suposat) i estan en un estat excel·lent de conservació i a totes les cases s'han conservat estris d'aquells temps, la festa és perfecte.


Des de Ochagavia podrem visitar la Vall del Roncal en què, a més d'un formatge extraordinari podrem gaudir de paratges i pobles preciosos. Destacar els pobles de Roncal (capital de la vall) i Burgui on s'ha de comprar pa en el seu forn -boníssim- i fer la caminada pel costat del riu que us portarà a un antic pou de gel, a una carbonera i al monument a les almadies, on es troba la rèplica d'impressionants caravanes que es feien amb troncs que lligats eren conduits riu avall, quan no hi havia millor sistema pel seu transport.

No us heu de perdre la petita vall de Belagua (després de visitar el poble de Isaba) a la que s'hi arriba fàcilment per una carretera de muntanya ben traçada i asfaltada (com totes les d'aquesta Comunitat Foral). Es tracta d'una vall molt oberta, tapissada de verds i on pasturen molts ramats de cavalls, vaques i ovelles,


Un aspecte que no es pot deixar de mencionar és el gastronòmic. Demaneu arreu els productes de la terra. Segur que no us defraudaran.

Si cliqueu sobre les paraules en lletra cursiva i subratllades trobareu més informació.

Fotos: mon-ra-mon

dijous, 10 d’agost de 2017

INDRETS RECOMANATS: ELS ESTANYS DE LA PERA

Entrada penjada al "Guia" el 24 de juny de 2014 que és l'última vegada que hi hem estat. De fet, totes les anteriors vegades han estat a ple estiu. Els 2.300 metres d'altitud a què es troben aquests bonics estanys fan que la temperatura estiuenca sigui més que moderada.


Aquesta excursió, tot un clàssic, està a l'abast de la majoria de persones de qualsevol edat. El cotxe s'ha de deixar a l'aparcament del Refugi de Pollineres i des d'aquí a peu, xino-xano, trigarem uns cinquanta minuts.


Si ho feu via Lles i el Cap del Rec, des de Barcelona, heu de dirigir-vos a Martinet, a la Cerdanya. Passat el poble, a la dreta trobareu la carretera que porta a Arànser i a Lles. Agafant el túnel del Cadí, des de Barcelona trigareu unes dues hores i quart fins al Refugi del Cap del Rec.

D'aquí surt una pista de terra i pedres que té 8 kms. fins a l'aparcament de Pollineres. És apta per tota mena de vehicles, però els turismes s'ho han de prendre amb calma.

A Pollineres està assenyalat el camí que ens portarà als estanys. 


El trajecte en aquesta època de començaments d'estiu és molt bonic: prats, boscos, rierols i cascades acompanyen als excursionistes. 


El primer estany que trobareu és el petit. Sense deixar la pista en direcció al Refugi dels estanys, accedireu a l'Estany gran o superior que està a 2.360 metres d'altitud, girant a l'esquerra i salvant un pendent una mica fort però molt curt.

L'espectacle dels llacs, val la pena. Així ho pensa molta gent que hi peregrina per dotzenes cada dia.

Si us porteu vosaltres el menjar, el lloc és un dels millors escenaris-menjador que podeu triar. Si no, us recomano la Fonda Domingo de Lles. Menjareu de luxe a un preu molt ajustat.

Vídeo:

Fotos i vídeo: mon-ra-mon