Etiquetes

dissabte, 29 d’abril de 2017

MÉS QUE INJUSTÍCIA


(Foto d'una foto exposada fa un temps al Caixa Fòrum de Barcelona)

Uns diuen "pobrets", altres miren cap a un altre costat, altres donen una almoina a una organització que els hi dedica temps i mitjans; altres els acullen o adopten oferint-los amor i qualitat de vida, però una solució global per evitar que les criatures que neixen en països o famílies pobres pateixin carències, violència, abandó, manca d'educació, de sanitat i del necessari caliu dels que els envolten encara no hi és.

Per descomptat tota la gratitud als que particularment fan alguna cosa pels infants; sobretot pels qui han adoptat criatures del tercer món i també a UNICEF, MANS UNIDES, CÀRITAS, INTERMÓN-OXFAM, METGES SENSE FRONTERES,FUNDACIÓ VICENTE FERRER, etc. que treballen per millorar la situació dels més desfavorits, però el conjunt dels ciutadans, sense excepció, tindríem que exigir als governants que gestionen els nostres diners que, obligatòriament, s'organitzés en cada barri, poble, ciutat, país i continent la manera de garantir als innocents del món deixats de la mà de déu, una vida digne i plena. Mentre no ho fem no mereixem el títol de "societat civilitzada" en el sentit moral de l'expressió

 

dimarts, 25 d’abril de 2017

EL SENTIT COMÚ COM A GUIA


Avui em ve de gust parlar de la meva iaia Eulàlia amb la que varem créixer el meu germà i jo (tots tres sortim a aquesta foto a la Rambla) des de 1955 fins al 1969, juntament amb els nostres pares.

El paper de la iaia en la nostra educació va ser molt important, donat que tant el pare com la mare treballaven i una part substancial d'hores estàvem sota la seva tutela.

La manera d'entendre la vida que ens va transmetre, crec que va deixar-nos una petjada molt positiva. Va ser el que feia i com ho feia el que ens anava obrint els ulls. També les seves paraules i plantejaments davant les coses del dia a dia i davant els fets més transcendents.

Sempre activa, sempre amb els seus ulls petits brillants d'enginy i picardia. Sempre amb els seus principis a punt quan calia senyalar-nos una determinada manera d'enfocar una qüestió. Sempre amb la resposta senzilla, adogmàtica i entenedora.

Sovint, es valia de refranys populars per reforçar els seus arguments. Per exemple: Si li plantejàvem una pega per fer una cosa -"iaia, esto que me dicen que tengo que hacer,yo no puedo hacerlo aunque quiera", la resposta venia acompanyada del "querer es poder"-

Un dels seus preferits era el de "lo que no quieras para ti no lo quieras para nadie"

Sense haver-li sentit mai desqualificar costums o creences, per altra banda força arrelades en aquells temps, inclús a casa, quan un dia li vaig preguntar perquè no es confessava la seva resposta va ser "si no he hecho mal a nadie, ¿de que crees que tengo que confesarme?".

El fet de anar o no anar a Misa, no li donava la importancia que tenia per a ella el ser o no bona persona, "Los buenos lo son vayan o no a Misa" "Si una mala persona va a Misa y sigue siendolo, no por ello deja de serlo".

La mort era per ella un fet absolutament natural. "Todos hemos de irnos un dia u otro y lo importante es lo que hagamos mientras estemos por aquí". Mai vaig sentir-la parlar de resurreccions, inferns ni purgatoris. Viure i fer les coses bé i amb estima era per ella el que donava sentit a tot plegat.

Quan va quedar-se viuda va venir a viure a casa nostra i per a nosaltres va ser una veritable sort.

Pinzellada biogràfica: Va néixer l'any 1888 en un petit poble navarrès (Larraga). Van ser quatre germans; dues noies i dos nois. Fins als 12 anys va viure al poble ajudant la família en les feines del camp. El seu pare, treballava, a més, en un molí de farina. Tot i l'´època va aprendre a llegir, a escriure i "las cuatro reglas". Amb 12 anys ella i un dels seus germans van venir a Barcelona a treballar. Ella es va posar a "servir" i uns anys més tard va conèixer al meu avi Enric, valencià, amb qui es va casar i va tenir dos fills: la meva estimada mare i el meu oncle. Pel que m'explicava la mare, van ser una família feliç. La seva humil condició no va ser obstacle per gaudir de la música, el teatre. la literatura i la poesia. Va enviudar quan tenia 67 anys i va viure acompanyant-nos i cuidant-nos fins als 80.

diumenge, 16 d’abril de 2017

UNA HORA ESCOLTANT CARLES CAPDEVILA: TOT UN REGAL


Aquest monòleg que acabo d'escoltar és impagable. Capdevila exposa amb naturalitat, intel·ligència, sensibilitat i un humor de primera la seva visió sobre la vida en general, posant el zoom en els detalls que la fan més valuosa.

Parla de moltes coses, totes importants, però sempre destacant el que per a ell és realment transcendental: les persones i sobretot les persones que tenen cura d'altres persones. Bé, m'estendria molt més, però el que val la pena és posar-se a escoltar aquest home que des de la senzillesa ens aporta tanta saviesa.


diumenge, 9 d’abril de 2017

FANATISMES


Veient com s'està embolicant el món i on ens pot portar la dinàmica actual, m'ha vingut al cap aquesta reflexió:

Per tal com està estès el fenomen del fanatisme, penso que deu tenir l'origen en la nostra pròpia naturalesa. La necessitat de sentir-se integrant d'una tribu potència la identitat i assenyalar un o diversos antagonistes justifica la defensa del territori, dels individus i del que creiem nostre.

La tribu pot ser un país, una raça, una llengua, unes creences, uns costums, un equip esportiu, etc. Costa poc trobar els antagonistes de la nostra o de les nostres tribus. Els atribuïm defectes o maldats que veiem com amenaces que sovint condueixen a alguns membres de la tribu al fanatisme, que també sovint s'encomana com un virus maligne.

Quantes guerres i conflictes sagnants han provocat, provoquen i seguiran provocant els fanatismes. Són l'equivalent de les epidèmies de pesta medievals o altres maleres que han castigat i castiguen sense pietat la humanitat.

Davant d'això, calen mesures pal·liatives: qüestionar tots els dogmatismes, arguments davant de "veritats indiscutibles/ irracionals", diàleg obert i sincer front a monòlegs tancats i agressius; empatia contra menfotisme; compartir contra competir; oferir per davant d'exigir; ajudar en comptes de passar de llarg; col·laborar en millorar el nostre entorn en comptes de crispar...

No és impossible si tots des del nostre petit cercle d'influència intentem construir una convivència més humana, més amigable, més respectuosa, més justa i més solidària.

dimecres, 29 de març de 2017

MONUMENTS NATURALS


L'any 2012 a Navarra vam tenir la sort de contemplar una sèrie de roures centenaris. El de la foto com que té el tronc vuit no es pot saber amb exactitud l'edat que té, però els experts parlen de segles.

La copa, a 29 metres de terra és frondosa i, cada any encara dóna fruit. Meravelles de la naturalesa que cal respectar i protegir perquè les puguem admirar.





dimarts, 21 de març de 2017

CONTEMPLANT EL SOL I L'AIGUA


Galícia 2009. La Montse contempla la posta de sol des del cap Touriñán, el més occidental de l'Espanya peninsular. Són els últims raigs del dia. Llum, calor i vida. El Sol s'amaga- Bona nit. "Sobretot no deixis de sortir demà."


També a Galícia, el mateix any, vam contemplar l'espectacular final del riu Xallas que forma l'única cascada d'Europa que desemboca directament a l'oceà.
L'aigua, l'altre element fonamental per la continuïtat de la vida juntament amb l'aire i el sol.


diumenge, 5 de març de 2017

QUAN MIRAR ÉS OBSERVAR, RECORDAR I RELACIONAR


En un capítol del llibre "Elogi de la vellesa" de Hermann Hesse, l'autor diu que la manera de mirar les coses i les persones dels vells (poseu aquí l'edat que estimeu més adequada, segons vosaltres per aquesta definició) és substancialment diferent de la dels joves.

Els grans (deixem-ho així) quan posem la mirada a un paisatge, un carrer, un edifici, una situació, una persona, per moltes que hagin estat les vegades que les hem vist, solem posar en aquesta mirada, gairebé automàticament, la força dels records que ens porta, veiem les diferències respecte les últimes o la primera vegada que vam veure allò que ara estem observant, comparem, jutgem... en definitiva la dimensió d'una mirada madura és, per pura lògica, més rica que la d'una mirada jove.

Tot això m'ha vingut al cap mentre repassava els petits muntatges que he fet aquests últims 6 anys, d'ençà que em vaig jubilar, de les fotos que any rere any he anat fent amb la càmera de butxaca que sempre porto al damunt.

Des de 2011 a 2016 els vídeos recullen racons i imatges, principalment de Barcelona, fotografiades mentre passejava. Molts indrets, molts, es veuen cada any. Vol dir que per vegades que hi vagi aquests indrets sempre em sorprenen per una raó o altra. Mai és igual el Parc Güell, ni la façana marítima, ni els nenúfars dels Jardins de Montjuïc, ni Ciutat Vella, ni els racons de la ciutat on escolto música sempre que puc, ni la verdor dels parcs, ni...

Penjo aquests "popurris", musicats, per deixar constàncies del que dic.

 

dijous, 2 de març de 2017

TREBALLAR PER ACONSEGUIR MILLORAR LA VIDA DE LA GENT


Fa més de 300 anys, l'autor dels "Viatges de Gulliver" va escriure aquest aforisme que m'ha enviat avui mateix Minimàlia.

M'ha agradat.  Per això el reprodueixo en aquest petit espai:

Aquell qui aconseguís fer créixer dues espigues de blat allà on només en creixia una, mereixeria més reconeixement de la humanitat i faria més servei al seu país que tota la raça de polítics junts.

Jonathan Swift, escriptor irlandès en llengua anglesa (1667-1745)

divendres, 24 de febrer de 2017

CAMINS I RIUS, METÀFORES DE LA VIDA


Potser són les metàfores més utilitzades per descriure la vida en general. Poemes, cançons, llibres, pel·lícules...i és que realment els dos conceptes donen molt de si a l'hora d'establir comparacions amb el transcurs de l'existència.

Fa uns dies, he llegit un petit llibre de Hermann Hesse titulat "El caminant" on l'autor descriu els seus camins, els seus paisatges i la seva gent amb reflexions, poemes i aquarel·les d'ell mateix .

Tot el llibre fa de bon llegir. Cada capítol té un interès determinat. Sempre amb el sentit estètic per davant, Hesse es mostra sensible i intel·ligent descrivint sensacions i pensaments sobre tot plegat. La humanitat i les seves dèries, l'amor, la guerra, la mort, el goig, el sofriment, la solitud......

He triat alguns paràgrafs que deixo com un tast, per si voleu llegir-los:

Sobre les fronteres: Si hi haguessin més persones que sentissin un menyspreu per les fronteres tan profund com el meu, no hi hauria més guerres ni bloquejos. No hi ha res més hostil que les fronteres, res més estúpid que les fronteres. Són com canons, com generals: mentre regne el sentit comú, la concòrdia i la pau, no ens adonem que existeixen i ens les mirem amb un somriure; però quan esclaten la guerra i la bogeria es tornen importants i sagrades.... Què el diable se les emporti!

Sobre aprendre a mirar, la solitud i l'acceptació: La meva nostàlgia embriagadora ja no pinta amb colors de somni la llunyania desconeguda, els meus ulls en tenen prou amb el que tenen davant perquè ja han après a mirar. El món és més bonic que abans. Jo estic sol, però la solitud no em fa patir. No desitjo cap altra cosa. Estic preparat per deixar-me coure pel sol. Estic ansiós per madurar. Estic preparat per morir, preparat per tornar a néixer.

Sobre l'amor: Aquesta nit, a la cabanya del bosc, he somiat la noia rossa. N'estava bojament enamorat. Hauria donat el que em queda de vida i totes les alegries del viatge per tenir-la al costat. I avui hi he pensat tot el dia. Per ella bec vi i menjo pa. Per ella dibuixo el poble i el campanar al meu quadern. Per ella dono gràcies a Déu, perquè viu i perquè la pugui veure. Per ella escriuré un poema i m'emborratxaré amb aquest vi negre.

Sobre imaginar-se ser un altra persona (en aquest cas un rector d'una petita parròquia): Potser seria un rector d'aquesta mena. O potser seria d'una altra manera i passaria les nits al meu estudi ple de pols amb un borgonya generós, barallant-me amb mil dimonis, o em despertaria d'un bot a mitjanit per culpa dels malsons, o per temor que descobrissin els pecats secrets que hauria comès amb les meves penitents.

Sobre la improvisació i el valor de la natura: On dormiré aquesta nit?. Tant se val!. Què fa el món? Descobreix nous déus, noves lleis, noves llibertats? Tant se val!. Però que aquí dalt floreixi una altra primavera i que entre les flors hi hagi sargantanes i que una brisa lleugera i suau canti entre els pollancres i que entre els meus ulls i el cel passi voleiant i brunzint una abella daurada, això sí que és important! El seu zumzeig entona l'himne de la felicitat. L'himne de l'eternitat. El seu himne és la meva història del món.


dijous, 16 de febrer de 2017

"AMB L'ESPERANÇA ENTRE LES DENTS"



Aquest llibre de John Berger, mort recentment, és un recull d'experiències, reflexions i plantejaments sobre el nostre món, A través de la seva manera d'escriure hi trobem filosofia, poesia, art, política, economia, tendresa, violència...

En un dels capítols del llibre, Berger parla dels murs. Un tema que sempre angoixa.

Segons Berger, els pobres d'aquest món estan pertot arreu. Aquesta és la raó per la qual els rics construeixen murs. Per vigilar, per dividir, per controlar fronteres. Ell proposa deu missatges sobre la resistència davant els murs.

He seleccionat aquests paràgrafs:

1

El vent es va aixecar a la nit
I es va portar tots els nostres plans.

(Proverbi xinès)


2

Als pobres no se'ls pot capturar col·lectivament. No només són majoria al planeta, sinó que estan pertot arreu i fins el més insignificant dels esdeveniments parla d'ells. Aquesta és la raó que l'activitat bàsica dels rics sigui avui la construcció de murs: murs de formigó, de vigilància electrònica, de bombardeig de míssils, camps de mines, controls fronterers, i les pantalles opaques dels mitjans de comunicació.




3

La vida dels pobres és, sobretot, desgraciada, interrompuda per moments d'alegria... . Els moments de joia arriben en forma de tendresa i amor: el consol de ser reconegut, i necessari, i acceptat de cop i volta pel fet de ser qui ets!.El fet de saber, intuitivament que , malgrat tot, l'espècie humana serveix per a alguna cosa.
...



4

... La desesperació és el sentiment que segueix a la sensació d'haver estat traït. Una esperança contra tota esperança (que encara està lluny de ser una promesa) s'esfondra o l'esfondren; la desesperació omple l'espai de l'ànima que estava ocupat per aquesta esperança. La desesperació no té res a veure amb el nihilisme.
El nihilisme, en el sentit contemporani, és la negativa a creure en cap escala de prioritats més enllà de la cerca del lucre, considerat com la fi última de l'activitat social, de manera que, precisament, tot té el seu preu. El nihilisme és resignació davant l'argument que el Preu ho és tot. És la forma més actual de covardia humana. I els pobres no hi acostumen a sucumbir.
...


5

El món pateix avui una altra forma de pobresa moderna. No és necessari citar les xifres; són molt conegudes i repetir-les una altra vegada només crearia un altre mur d'estadístiques.

Més de la meitat de la població del món viu amb menys d'euro i mitj al dia. Les cultures locals amb els seus remeis parcials -tant físics com espirituals- per algunes de les afliccions de la vida estan sent sistemàticament destruïdes o atacades. La nova tecnologia i els mitjans de comunicació, l'economia del lliure mercat, l'abundància productiva, la democràcia parlamentària, no han complert cap de les seves promeses -en el que als pobres es refereix- més enllà del subministrament de certs béns de consum barats, que els pobres poden comprar mentre ells roben.
...



6

... en aquesta terra no hi ha felicitat sense un viu desig de justícia.

La felicitat no és alguna cosa que es busqui, és alguna cosa que es troba, una troballa. La majoria de les troballes, no obstant això, tenen una continuació; aquesta és la seva promesa. La trobada amb la felicitat no té continuació. Tot està allí instantàniament. La felicitat és el que perfora l'aflicció.
...




7

"Mentre els rics bevien te i menjaven be, els pobres estaven esperant la calor i el fet que creixessin les plantes".

La diferència entre estacions, com també la diferència entre el dia i la nit, el bon temps i la pluja, és vital. El flux del temps és turbulent. La turbulència fa que el temps de la vida s'escurci, tant de fet com subjectivament. El termini és breu. Res perdura. Això és tant una pregària com un plany al mateix temps..

"(La mare) estava pesarosa d'haver mort i haver obligat als seus fills a portar dol per ella; si hagués pogut, ella hauria seguit vivint per sempre perquè ningú sofrís per ella, o malgastés, per ella, el cor i el cos que ella havia donat a llum, però la mare no havia pogut suportar viure gaire temps" .

La mort es produeix quan a la vida ja no li queda ni una engruna que defensar.
...





"... era com si estigués sola al món, sense penes ni alegries, ara volia ballar una mica,, escoltar música, d'agafar-se les mans amb altra gent..." .

Estan acostumats a viure en estreta proximitat uns amb uns altres, i això crea un sentit espacial particular... Quan la gent viu amuntegada qualsevol acció individual té repercussions en els altres. Repercussions físiques immediates...

...Més enllà dels murs la col·laboració és tan natural com la lluita...


9

... No existeix ni un futur obert ni un futur garantit. El futur no s'espera. I no obstant això hi ha continuïtat, una generació s'enllaça amb una altra. És per això que respecten la vellesa, perquè són una prova fefaent d'aquesta continuïtat, o fins i tot una demostració que una vegada, fa molt temps, va existir un futur. Els nens són el futur. El futur és la lluita incessant per aconseguir que s'alimentin i de vegades la possibilitat que aprenguin a l'escola el que els pares no van aprendre mai.

"Quan van acabar de parlar, es van llançar en braços de l'altre. Volien ser feliços ara mateix... El cor no admet demora, s'emmalalteix...

Aquí l'única ofrena del futur és el desig. ... Els joves són més joves a l'altra banda del mur. ... Les lleis religioses i comunitàries segueixen estant vigents... Tanmateix el silenciós desig de procreació és innegable i aclaparador. És el mateix desig que indueix al pillatge quan es tracta de donar menjar per després, a tall de consol, més tard o més d'hora (millor més d'hora) tornar a fornicar. Aquest és el regal del futur.





10

Les multituds tenen respostes a preguntes que encara no s'han preguntat, i la capacitat de sobreviure depassar els murs...

Si les preguntes encara no han estat formulades és perque cal emprar paraules i conceptes que semblin reals, i les que es fan servir ara per anomenar esdeveniments ja no tenen sentit: democràcia, llibertat, productivitat, etc.

Mentrestant, les respostes abunden entre les múltiples ingenuïtats d'una multitud que malda per anar tirant, per rebutjar fronteres, per trobar forats als murs, per adorar els seus fills i estar sempre a punt....per creure en la continuïtat i pel constant convenciment que els regals de la vida són petits i no tenen preu.