Etiquetes

dissabte, 21 d’octubre de 2017

FEDERICO LUPPI



Fa un parell de dies va morir aquest bon actor argentí, del que guardo a la meva memòria escenes que m'han deixat records molt potents. Recordo "Martin (Hache)" com la primera d'ell que vaig veure i després, entre altres, "Elsa y Fred"; "Sol de Otoño" i, sobretot "Lugares Comunes".

D'aquesta última pel·lícula, vaig penjar un post l'any 2011 fent referència a una de les seves escenes més interessants. Avui, la reprodueixo com a homenatge i en record a la seva personalitat.




Recordo aquesta escena. És de les primeres de la peli dirigida per Adolfo Aristarain i protagontizada per Federico Luppi i Mercè Sampietro, l'any 2002. Em va impactar i des de aleshores no l'havia tornat a sentir ni a llegir. Avui, per casualitat l'he trobat a Internet i em plau reproduir-la:

Última classe de Fernando Robles (Federico Luppi), professor universitari que es dirigeix als
seus alumnes, futurs mestres, després de ser-li notificada la jubilació forçada:

"Me preocupa que tengan siempre presente que enseñar quiere decir mostrar.

Mostrar no es adoctrinar, es dar información pero dando también, enseñando también, el 
método para entender, analizar, razonar y cuestionar esa información. 

Si alguno de ustedes es un deficiente mental y cree en verdades reveladas, en dogmas religiosos o en doctrinas políticas sería saludable que se dedicara a predicar en un templo o desde una tribuna. 

Si por desgracia siguen en esto, traten de dejar las supersticiones en el pasillo, antes de entrar al aula. 

No obliguen a sus alumnos a estudiar de memoria, eso no sirve. 

Lo que se impone por la fuerza es rechazado y en poco tiempo se olvida. 

Ningún chico será mejor persona por saber de memoria el año en que 
nació Cervantes. 

Pónganse como meta enseñar a pensar, que duden, que se hagan preguntas. 

No los valoren por sus respuestas. 

Las respuestas no son la verdad, buscan una verdad que siempre será relativa. 

Las mejores preguntas son las que se vienen repitiendo desde los filósofos griegos. 

Muchas son ya lugares comunes, pero no pierden vigencia: qué, cómo, dónde, cuándo, por qué.

Si en esto admitimos, también, eso de que "la meta es el camino", como respuesta no nos sirve. 

Describe la tragedia de la vida, pero no la explica. 

Hay una misión o un mandato que quiero que cumplan. 

Es una misión que nadie les ha encomendado, pero que yo espero que ustedes, como maestros, se la impongan a sí mismos: 
despierten en sus alumnos el dolor de la lucidez. Sin límites. Sin piedad".


Aquest és un altre fragment d'aquesta interessant pel-lícula.







dimecres, 18 d’octubre de 2017

ELS EFECTES BENEFACTORS D'UNA ÀRIA OPERÍSTICA


"Dido & Eneas" és una òpera britànica barroca que no coneixia fins ahir, quan casualment vaig escoltar un fragment d'una de les seves àries.

Immediatament vaig sentir el plaer que proporciona la magnífica veu de la soprano sobre una música harmònica i lenta.

Mentre l'escoltava, va semblar-me que una espècie d'aire fresc i pur m'oxigenava un cervell força tensat pels esdeveniments que estem vivint aquests dies.

Si voleu ficar-vos en aquesta càmera de descompressió, poseu els altaveus, tanqueu els ulls i deixeu-vos portar. Són quatre minuts que passen volant.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

FER PARLAR LES PEDRES



Les bones escultures que representen éssers humans sempre m'han agradat. Més que agradat. Sobretot aquelles que reflecteixen sentiments. 

Aquests dies n'he penjat unes quantes (Rodin, Llimona i Vigeland) D'aquest últim he triat algunes de les que té exposades al seu impressionant museu a l'aire lliure d'Oslo. N'hi ha centenars. La majoria em van emocionar.

No calen paraules per descriure-les. Les figures parlen per elles mateixes i ho fan amb una potència que trasbalsa.