Etiquetes

divendres, 16 de febrer de 2018

VENIM DEL MICO I TORNEM AL MICO


Tota la teoria de l'evolució de les espècies, quan parlem de l'espècie humana sembla que s'hagi estroncat i que estigui involucionant per tornar a l'origen simiesc del què sembla que venim.

De fet, alguns comportaments humans ja estan clarament per sota del nivell dels nostres cosins d'origen.

La cretinització que es deriva de la societat consumista del primer món és un exemple. Actuar per pura imitació, deixant a la nevera el cervell propi, n'és un altre.

Diuen que tot procés és circular i potser per això estem tornant al punt d'inici, per tancar l'indefugible cercle ("pulvis es et in pulverem reverteris") què adaptat podria ser "mico eres i  mico tornaràs a ser".

A nivell individual està clar que hi ha molts que evolucionen positivament. La reflexió la veig vàlida per la massa; per les masses, les reaccions de les quals, sovint em fan pensar en el que he dit.

dimarts, 13 de febrer de 2018

SERENADE, DE SCHUBERT, AL DIAL

Dia Mundial de la Ràdio: De bon matí, poso la ràdio. Sento a dir que avui és el Dia Mundial d'aquest medi. Passo el dial de dalt a baix. Les emissores emeten bàsicament sorolls: anuncis, locutors repetint el de sempre, tertulians parlant alhora, notícies absurdes sobre esports, més anuncis... en mig d'aquest guirigai atordidor, la "Serenade" de Schubert apareix com un bàlsam.

El soroll de les altres emissores queda emmudit i la música de Schubert inunda per uns minuts l'habitació. Quan s'acaba, tanco la ràdio i respiro fondo.


 

dissabte, 10 de febrer de 2018

UN CANÓ DE LLUM PER ESVAIR LES OMBRES: PERE CASALDÀLIGA



El proper dia 16 de febrer, Pere Casaldàliga farà 90 anys. Berta Camprubí ha fet un sensacional recopilatori del seu present i del seu passat, que publica avui El Periódico.

Després de parlar en les dues últimes entrades del blog d'aspectes tan negatius com la mentida, el fanatisme, la crueltat, la hipocresia, etc. que constitueixen les ombres de la condició humana, cal mirar de cara la generositat, la coherència i la valentia d'aquest home que viu lluny de les comoditats que ofereix el poder banyat en or, les influències i la força que dóna arraulir-se al costat dels poderosos d'aquest món que diuen una cosa en públic i després fan el contrari.

Un referent, un exemple i una vida que hauria de ser imitada per tants "predicadors" de cartó pedra que, segurament ni s'avergonyeixen del seu comportament al comparar-lo amb el d'aquest home.

Reprodueixo, íntegre el text de Berta Camprubí. Val la pena.

"A les 5.30 del matí Pere Casaldàliga es desperta. Fa 50 anys que ho fa enmig de vastes extensions de terra vermella, pagesos, comunitats indígenes i algun terratinent, a São Félix do Araguaia, Brasil. Amb l’ajuda d’un dels seus quatre cuidadors, es lleva, es vesteix i s’asseu a la cadira de rodes. El Germà Parkinson, com ell mateix el presenta, i 90 anys de lluites no li permeten fer-ho sol. A les 7.30, després d’esmorzar, es planta davant de la seva capella, al pati interior de la seva humil casa. Moment per a les seves oracions diàries que bufen sempre cap a l’alliberament dels pobles


Vuit bases d’arbre i unes 20 plantes conformen l’auditori semiobert a l’aire lliure del petit oratori de totxo descobert. A un costat de la tauleta que serveix d’altar, una guitarra. A l’altre, la Bíblia oberta per la meitat. A sobre, una espelma i unes flors. Al davant, més plantes. Al primer cop d’ull, la modesta capella desprèn tan sols tons marrons i verds, semblants potser als de la masia on va passar la seva infància Casaldàliga, a Balsareny.

En aquest petit poble de la comarca del Bages, avui de 3.000 habitants, va néixer el bisbe dels pobres el 16 de febrer de 1928. I allà va viure amb la seva família d’origen pagès en uns temps marcats per la guerra civil fins a la seva entrada al seminari de Vic. Ordenat sacerdot als 24 anys, va passar per Sabadell i Barcelona abans d’anar a Guinea Equatorial a organitzar cursos durant un breu temps. Allà, com ell explica, va sentir «furiosament la realitat i la crida del Tercer Món».

Un altre cop a les parets de totxo de la capella de casa seva, la silueta d’Àfrica i una imatge de Jesús, les dues tallades en fusta, estan crucificades amb tres claus de la mateixa manera. La silueta d’Amèrica Llatina la porta més aviat crucificada al cor, i és que aquella crida que va sentir a Guinea no va trigar a fer-se severament efectiva: el mateix any de la mort d’Ernesto Guevara, present al voltant de casa seva, Casaldàliga va decidir que la seva missió religiosa seria al Mato Grosso brasiler. Pocs mesos després, el 26 de gener de 1968, va sortir en recerca.

Abans de les 8 del matí, Don Pedro, com l’anomenen en la que ja és la seva terra, surt de casa per rebre els primers raigs del sol matutí. Malgrat la humitat i la brisa que dona a São Félix el seu majestuós riu Araguaia, més enllà de les 9 del matí ningú s’exposa al sol per gust. Avui la casa ha quedat integrada a la resta de la població per un dels carrers principals, però fa unes quantes dècades quedava als afores del poble.

En terra hostil

«Pocs dies després que Don Pedro arribés, va venir a casa meva i em va preguntar ‘¿vostè és la professora?’, li vaig dir que sí i ell va replicar: ‘Digui’m, ¿què és el que més necessiten?’; em vaig quedar sorpresa». Erotildes da Silva Milhomem era la mestra d’un São Félix do Araguaia, que el 1968 tenia menys de mil habitants. El missioner de l’orde claretià arribava al Brasil del Mariscal Costa e Silva, un dels períodes més repressius de la dictadura militar que duraria fins al 1984. Aterrava en una regió hostil a mig colonitzar, on la llei la imposaven el poder i la violència de la casta latifundista i ho feia sobre un poble humil sentenciat al treball esclau, la fam i la mort. Erotildes no s’ho va pensar gaire abans de respondre: «Per l’amor de Déu, ¡una escola!».

Avui considerada l’escriptora de l’Araguaia, Erotildes eleva el paper de Pere Casaldàliga a la seva terra en un poema del 1984: «El 71, quan va ser ordenat bisbe / De la prelatura, immensa regió / Ell va passar a ser la sal de la terra / La sal i el ferment que necessitem per al nostre pa». En aquells anys, les terres del Mato Grosso estaven dominades per superposicions de títols de propietat, en herència principalment, de la llei de terres del 1850 que va repartir il·legítimament territoris ancestrals indígenes i va crear immenses propietats agràries de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolerisme, de desemparament jurídic i institucional.

L’objectiu de Casaldàliga era portar la benedicció i la fe cristianes al poble del Mato Grosso, però no va trigar gaire a entendre la situació de marginalitat de la seva gent.segons quines relacions socials implícites i es va negar a casar i batejar més fills de fazendeiros. La seva actuació li va merèixer de seguida amenaces de mort i d’expulsió del país. Casaldàliga havia entès la seva missió real –«la teologia és teologia de l’alliberament o no és teologia»– i s’havia convertit en l’enemic de l’expansió rural –colonial, capitalista– a l’Amazònia brasilera.

Deu malàries i tirotejos

Demostrant sempre més fidelitat al poble que no pas a Déu, el sacerdot català va sobreviure a 10 malàries, calors infernals, pluges torrencials i a diversos tirotejos –el més famós dels quals va acabar amb la vida del seu company, el pare João Bosco, a qui van confondre amb ell mentre tots dos defensaven dues dones detingudes en una comissaria de la policia militar. Convivint sempre amb la mort, durant els seus primers anys a São Félix arribava a enterrar quatre o cinc menors per setmana.

El 23 d’octubre de 1971, en la seva consagració com a bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, vasta regió que inclou aproximadament 150.000 quilòmetres quadrats, Don Pedro va transgredir els ortodoxos protocols catòlics: «Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo (…) / Tu báculo será la verdad del Evangelio y la confianza del tu pueblo en ti. / Tu anillo será la fidelidad de la Nueva Alianza del Dios Liberador y la fidelidad al pueblo de esta tierra (…)». Aquest era el text, poema propi, de la invitació a la cerimònia.

Primer cop a la dictadura

Aquell mateix dia va arribar el primer cop de puny sobre la taula per a la dictadura militar brasilera. Casaldàliga i un equip de brillants activistes publicaven la seva carta pastoral, Una església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginalització social. Un document que descrivia i denunciava la situació d’emergència social de la seva prelatura i que va provocar una estampida darrere del col·lectiu que va patir, el 1973, la detenció i tortura d’alguns dels seus membres, com ara el professor Antonio Carlos Moura. Implantant el terror i perpetuant la fam, el latifundi mai més ha suportat la presència d’aquest bon home que el 2013 fins i tot va haver d’allunyar-se de São Félix durant uns mesos per les amenaces de mort que pesaven contra ell.

IIjani Karajá és un dels seus cuidadors de dia. «És una sort poder treballar amb Don Pedro». De poques paraules, com bona part dels carajàs, Ijani se sent especialment afortunat de poder treballar ajudant algú que ha fet tant per la supervivència del seu poble originari. El poble carajà té diverses aldees en aquesta regió, sobretot a l’illa del Bananal, una ínsula fluvial –segons diversos punts de vista, la més gran del món– que Casaldàliga, juntament amb diferents activistes i la seva població autòctona, han defensat de la invasió i desforestació per part de terratinents i les multinacionals. Des del 1993, per la seva biodiversitat única, és considerada Reserva de la Biosfera per la Unesco més enllà de ser parc nacional i terra indígena demarcada. Després de sentir-se reconfortat per la llum del sol en la seva pell blanca, el bisbe català i Ijani s’endinsen en l’estudi on revisen el correu electrònic diàriament.

Continu flux de visites

Casaldàliga ha mantingut una vida enèrgica d’activisme local i global. Els seus contactes, amics i aliats són innombrables, els seus projectes i iniciatives socials, culturals i polítiques han portat la regió a tenir importants organitzacions sindicals, camperoles, indigenistes, eclesiàstiques i veïnals, i la seva bibliografia també resulta aclaparadora. Avui, 50 anys d’acció a Amèrica Llatina es reflecteixen en un continu flux de visites de totes les latituds, homenatges, premis i mencions i una safata d’entrada plena de correus. Esquivar la mort innombrables vegades li ha ofert una longevitat plena d’admiració, respecte i saviesa. És escoltat com a profeta i, sense exagerar, adorat per molts com a sant.

Un diumenge de desembre qualsevol, per exemple, li han donat la mà amb afecte i veneració almenys unes 11 persones. Un pare d’una petita església goiana que ve de fer treball missioner en una aldea indígena del poble Tapirapé amb tres estudiants d’Història. Una parella de caminants que han passat uns dies a l’illa del Bananal i que volien saludar el reconegut bisbe del poble. Una professora de secundària de Minas Gerais que ha vingut, com cada any, per visitar el seu «Sant Pedro» i entregar-li un exemplar del seu llibre Solidaridad brasileña en Cuba. «Pedro és lluita i és esperança», assegura la professora Telma Araújo, emocionada. Ve des del 2003. Va treballar a l’arxiu de la prelatura durant unes temporades i remarca «la capacitat d’estimar, la humilitat i la generositat d’aquest sant en vida». Ningú se’n va sense una foto amb l’homenatjat.

"Radicalitat i esperança"

Els altres quatre, aquest diumenge, són una família carajà. Marihú i Creheluri Manatituewi han creuat el riu Araguaia aquest matí des de l’aldea Santa Isabel do Morro per poder rebre un subsidi trimestral i vendre alguna artesania amb dos dels seus quatre fills. Però abans de tot han passat breument per la casa de Casaldàliga. «Només per saludar, ell ens agrada», assegura Creheluri. «Quan algú demana alguna cosa, ell ajuda –afegeix l’indígena carajà–, fa molts anys que el vam conèixer». Marihú, la seva companya, parla en el seu idioma, l’inýribe, però l’encaixada de mans es dona en un llenguatge universal. La porta sempre està oberta encara que, el que ho sap, visita Casaldàliga al matí perquè és quan està més lúcid i el seu fil de veu es deixa sentir millor. «Radicalitat i esperança», deixa anar en diverses ocasions. El Parkinson ha transformat el seu gest i la seva postura, però ell manté la seva mirada dolça i penetrant i la seva encaixada és càlida, familiar, reconciliadora. Són 90 anys de dignitat.

Al poble no hi ha habitant de més de 30 anys que no conegui el seu bisbe emèrit. «Ell és molt bo», explica, senzill, un veí a la sortida del poble. «Quan jo era petit a vegades venia a classe i ens explicava històries». I afegeix: «De la meva generació tothom el coneix i quan va morir el meu pare fa anys, ell va venir a l’enterrament». Entre els més joves –que passegen, al sortir de l’escola, pel calorós moll de São Félix– molts s’encongeixen de braços al preguntar-los per un senyor que té un cognom impronunciable. «Ara és vell, ja no pot fer tot el que feia, aleshores hem de ser nosaltres els que els expliquem als nens qui és Don Pedro», conclou el veí.

Cap a les 11, depenent del volum de visites i de la seva pròpia voluntat, el bisbe descansa al seu llit durant una horeta, abans de dinar. «Fins i tot primet, menja molt», assegura Ijani. I és que el dinar diari és absolutament deliciós. Diolice Dias és la responsable d’això. «Si soc aquí avui és perquè agraeixo a Pedro el suport en tot –confessa–. Ell em va donar educació, jo només sabia fer la meva firma, i quan tenia 17 anys també vaig treballar netejant l’escola». Cuina a casa de Casaldàliga des del 1992, però està en el seu dia a dia des que el català va arribar a aquesta terra vermella. «La persecució als anys 70 va ser molt difícil. Ell feia missa amb la policia mirant-lo», recorda Dias, compromesa. «Ha sigut molta lluita, però vam vèncer la vida», sentencia, humil i somrient, preparada per fregar els plats.

La custòdia de Montserrat

Després de dinar, Casaldàliga descansa, tranquil, a l’espai vital on deu haver passat més hores de la seva vellesa: assegut sota d’una figura de la Mare de Déu de Montserrat envoltada de vius colors que pengen a la paret al costat d’una foto d’Óscar Arnulfo Romero, arquebisbe salvadorenc assassinat el 1980 a qui Casaldàliga anomenava San Romero de América. Abans de les 19.30, ja sol estar al llit.

Defensor d’una reforma agrària «justa i radical», del Moviment Sense Terra i de territoris indígenes lliures de l’agressiva aculturització civilitzatòria, el sacerdot català, incansable, ha afrontat totes aquestes lluites en la pràctica i en totes les esferes de la seva vida. No obstant, la majoria de les problemàtiques persisteixen i fins i tot fa poc més d’un any l’Estat brasiler va ser condemnat pel Tribunal Interamericà de Drets Humans per un greu cas de treball esclau en aquesta regió.

Per això es fa difícil no preguntar-li pel futur, pel canvi, pel com. «Vivint en el nostre lloc, en la nostra consciència. Viure amb sinceritat, radicalitat en la injustícia i en l’esperança – afirmava fa poc més de dos anys, quan començava a ser complicat seguir una conversa amb ell–. Som soldats d’una causa invencible i la causa invencible és la derrota del capitalisme, del malèfic sistema neoliberal que domina el món».

¿Com derrotar-los? «Vivint cada dia amb esperit de solidaritat, al llarg de la vida. Amunt i crits, amunt i crits»."

dilluns, 5 de febrer de 2018

"LA SANTA INQUISICIÓ"


La persecució d'heretges per part de l'Església Romana amb l'aquiescència dels poders polítics, va durar segles. Els mètodes per intentar eliminar-los van ser ferotges. Pensem que això ja fa molt de temps que va passar, però a Espanya, la inquisició es va suprimir en 1820 durant el Trienni Liberal, i encara que Ferran VII va restablir la inquisició, les pràctiques de tortura acaben en 1834. Això va ser abans-d'ahir, com aquell que diu. En temps on vivien els meus besavis, per exemple.

Pot haver-hi rastre en els nostres gens d'aquesta mentalitat?

El desig de destruir el que no pensa com nosaltres ho intenta pal·liar la democràcia, però sovint veiem que aquest desig d'exterminar l'enemic s'aplica en forma de guerres, atemptats, persecucions, etc. Em torno a preguntar: Hi ha una component genètica en aquesta manera d'actuar?

He trobat a la xarxa, aquest capítol del "Manual de inquisidores" de Nicolao Eymerico - edició 1821 -que dóna les pautes als que processaven als suposats heretges. Llegir-ho produeix calfreds, però és el que hi havia. Aquí ho teniu:

Manual de inquisidores

Compendio del DIRECTORIO DE INQUISIDORES

Nicolao Eymerico*   - Edición de 1821

Capítulo III. Interrogatorio del reo

* Nicolau Eimeric (Girona, 1316 - Girona, 4 de gener de 1399) fou un teòleg catòlic i inquisidor general de la Inquisició de la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV.

                      Lo primero dirá el inquisidor al reo que jure a Dios y a una cruz que dirá verdad en cuanto le fuere preguntado, aunque sea en perjuicio propio. Luego le preguntará su nombre, el pueblo donde nació, el de su residencia, etc.; si ha oído hablar de tal o tal punto (aquellos sobre los cuales le acusan de herejía) por ejemplo de la pobreza de Jesucristo, o la visión beatifica; si ha hablado de ellos él, qué es lo que ha dicho, y lo que cree, etc. Se escribirán todas las respuestas, y el reo las firmará. Un inquisidor inteligente se guiará por estas preguntas en todas las que le haga en los interrogatorios siguientes. Direct. part. 3, pág. 286. Preguntará también al acusado sí sabe porqué está preso, sí presume quién le ha hecho prender, quién es su confesor, desde cuándo no se confiesa, etc. Tendrá mucha cuenta el inquisidor con no darle materia a subterfugios por los términos en que explique sus preguntas, y para precaver este inconveniente serán las cuestiones vagas, y en términos generales. Adnotat. lib. 3, schol. 19.

Nunca estará de sobra la prudencia, la circunspección y la entereza del inquisidor en el interrogatorio del reo. Los herejes son muy astutos para disimular sus errores, afectan santidad, y vierten fingidas lágrimas que pudieran ablandar a los jueces más rigurosos. Un inquisidor se debe armar contra todas estas mañas, suponiendo siempre que le quieren engañar. Adnotat lib. 3, schol. 21.

De diez tretas diferentes se valen los herejes para engañar a los inquisidores, cuando les toman declaración. La primera es el equivoco; así cuando les preguntan del cuerpo real de Jesucristo responden ellos del místico, o si lea preguntan ¿es esto el cuerpo de Jesucristo? dicen sí, significando por esto su propio cuerpo, o una piedra inmediata, en cuanto todos los cuerpos que el mundo contiene son de Dios, y por tanto de Jesucristo, que es Dios. Si les dicen ¿creéis que Jesucristo nació de la Virgen'? responden firmemente, queriendo decir que persisten firmemente en su herejía.

La segunda treta de que se valen es la adición de una condición implícita, la restricción mental. Cuando les preguntan ¿si creen en la resurrección la carne? responden si; si Dios quiere, y suponen que no quiere Dios que crean en este misterio.

Es la tercera retorcer la pregunta; de suerte que cuando uno les dice ¿creéis que sea pecado la usura? responden: Pues, ¿y vos lo creéis? Cuando se les responde: Creemos, como todo católico cristiano, que es pecado la usura, replican ellos: también nosotros lo creemos así, esto es que vos lo creéis.

La cuarta es responder maravillados. Cuando les dicen ¿creéis que tomó carne Jesucristo en las entrañas de la Virgen? dicen ellos ¡Dios mío! ¿a que me hacéis esas preguntas? ¿Soy acaso yo judío? Soy cristiano, y creo todo cuanto cree todo fiel cristiano.

La quinta es usar con frecuencia de tergiversaciones, respondiendo a lo que no les preguntan, y no contestando a lo que se les pregunta.

La sexta astucia es eludir la contestación. Si les preguntan ¿creéis que estaba vivo Jesucristo cuando su costado fue traspasado con una lanza en la cruz? responden: sobre ese punto he oído varias opiniones, no menos que sobre la visión beatifica. Señores: Vds. traen la gente alborotada con esas disputas. Díganos por Dios que es lo que hemos de creer porque no quisiera errar en la fe.

La séptima es hacer su propia apología. Cuando les hacen preguntas sobre algún artículo de fe, responden: Padre yo soy un pobre ignorante, que creo en Dios llanamente, y no entiendo ésas sutilezas que me pregunta; fácilmente me hará caer en el lazo, por amor de Dios que se deje de esas cuestiones.

La octava astucia de los herejes es fingir vahídos, cuando se ven apurados con las preguntas. Pretextan que se les anda la cabeza, y que no se pueden tener en pié, y pidiendo que ser suspenda la declaración se meten en la cama para pensar en lo que han de responder. De está treta se valen especialmente cuando ven que les van a dar tormento, diciendo que son muy débiles, y perderán en él la vida, y las mujeres pretextan achaques propios de su sexo, para dilatar la tortura, y engañar a los inquisidores.

La novena treta es fingirse locos.

La décima es afectar modestia en él vestido, en el semblante, y en todas sus acciones.Direct. part. 3, pág. 289, 290 y 291.

Estas tretas las ha de contrarrestar el inquisidor con otras, pagando a los herejes con la misma moneda (ut clavum clavo retundat), para luego decirles con el Apóstol: como yo era astuto os cogí con arte: cum essem astutus dolo vos eepi. Ad. Corinth. 2, cap. 12. Las principales artes que deberá el inquisidor usar contra los herejes son las siguientes:

Lo primero los apremiará con repetidas preguntas a que respondan sin ambages y categóricamente a las cuestiones que se les hicieren. Direct. part. 3, pág. 291.

Lo segundo, si presumiera el inquisidor que está resuelto el reo aprehendido a no declarar su delito (cosa que antes de tomarle declaración se averigua, ya por el alcaide, o ya por espías encubiertas que le han tanteado) le hablará con mucha blandura, dándole a entender que ya lo sabe todo, y diciéndole estas o semejantes razones: Mira, hijo mio, te tengo mucha lástima; han engañado tu candor, y te pierdes miserablemente. Sin duda has errado; pero más culpa tiene que tú el que te engañó: no te cargues de pecados ajenos, ni quieras hacer de maestro siendo discípulo; confiésame la verdad, pues ves que todo lo se, para conservar tu buena fama, y que te pueda yo poner cuanto antes en libertad, perdonarte y que te vuelvas en paz a tu casa; dime quien fue el que te engañó, cuando vivías inocente. Así le ha de hablar el inquisidor, pagándole con buenas palabras (bona verba) sin inmutarse nunca, suponiendo que el hecho es cierto, sin tomarle declaración mas que sobre las circunstancias. Direct, part. 3, pág. 292. El Padre Ivonet propone otro razonamiento para el hereje que está en animo de negar su delito. No temas, le dirá el inquisidor, confesarlo todo. Tú pensabas que eran hombres de bien los herejes que te han engañado, y fiándote de ellos te han conducido sin malicia tuya; otros más hábiles que tú hubieran podido caer en la trampa. Adnotat. lib. 3, schol. 27.

Lo tercero cuando las declaraciones de los testigos contra el hereje no hacen plena probanza, pero presentan vehementes indicios, y él continua negativo, le hará comparecer el inquisidor, y le preguntará cosas vagas, y cuando negare el acusado cualquiera cosa {cuando negat hoc vel illud) hojeará el juez los autos donde están los interrogatorios anteriores, diciendo: está claro que no declaráis verdad, no disimuléis mas. De este modo el reo se cree convicto, y piensa que hay en los autos pruebas contra él, (Sic ut ille credat se convictum esse et sic apparere in processu.) También puede el inquisidor hojear un legajo cualquiera, y cuando niegue el reo alguna cosa fingir que se pasma, diciendo ¿cómo podéis negar una cosa semejante, siendo tanta verdad? Leerá luego su papel, volviendo las hojas, y añadirá: ¿no lo decía yo? Confesad la verdad. (Teneat in manum suam cedulam...... et quasi admirans dicat ei comodo haec potes negare? nonne clarum est mihi? et tunc legat in cedule sua, et pervertat eam, et legat, et post dicat, etc.). Mas en todo esto ha de huir el inquisidor de explicar circunstancias por donde pueda sospechar el acusado que no sabe nada, y no salir de términos generales. Direct. part. 3, pág. 292.

Lo cuarto si se empeña el reo en negar el delito le dirá el inquisidor que va a hacer un viage muy largo, y no sabe cuando será la vuelta; que siente infinito verse obligado a dejarle preso siendo su mayor deseo saber de su boca la verdad para despacharle y concluir su causa, pero que estando empeñado en no confesar tendría que quedarse en la cárcel hasta que él vuelva, lo cual le da mucha compasión, por ser el reo de complexión delicada, que sin duda caerá malo, etc. (Ego compatiebar tibi, et volebam quod mihi diceres veritatem, ut expedirem te, quia delicatus es, et posses beviter incurrere in aegritudinem... Nunc autem, cum displicentia ego habeo te in carcere dimittere compeditum usque ad regressum meum, et displicet mihi quia nescio cuando regrediar, etc. Ibid. pág. 292.)

Lo quinto, si sigue negativo el reo multiplicará el inquisidor interrogatorios y preguntas, y entonces o confesará aquél, o variará en sus respuestas. Si variare basta para darle tormento el dictamen de peritos, y los indicios anteriores, y así se le apremiará a decir verdad, puesto que no se han de multiplicar las preguntas cuando no se manifestare muy renitente el reo, porque cuando son muy frecuentes las declaraciones sobre un mismo asunto, y en distintas épocas, es muy fácil hacer que varíen las respuestas, y todo el mundo puede caer en el lazo. Ibid. pág. 292.

Lo sexto si persistiere el reo en la negativa le podrá el inquisidor hablar con blandura, y tratarle con menos rigor en cuanto a la comida y bebida, haciendo que le vayan gentes a visitar, que hablen con él, le inspiren confianza, y le aconsejen que confíese, prometiéndole que le perdonará el inquisidor, y que ellos se empeñarán en su favor. También podrá el inquisidor dar palabra al reo de que le perdonará, y perdonarle en efecto (porque en la conversión de los herejes todo es perdón, y las penitencias son favores y remedios.) Así, cuando el reo pida perdón para confesar su delito, se le responderá en términos generales que más se hará con él de lo que pudiera desear, de manera que se averigüe la verdad, y se convierta el hereje; ibid. pág. 292 y 293; salvándose a los menos su alma. Adnotat. lib. 3, schol. 29. Puede preguntarse acerca de la palabra dada por el inquisidor al reo de usar con él de misericordia, perdonándole si confiesa su delito, lo primero si puede lícitamente el inquisidor usar de esta treta para averiguar la verdad, y lo segundo, si dada la palabra, está obligado a cumplirla. La primera cuestión la falla el doctor Gerónimo Guchalon aprobando este disimulo en el inquisidor, y justificándole con el ejemplo de Salomón, cuando juzgo las dos mujeres. Bien que Julio Claro y otros jurisconsultos desaprueban esta ficción en el foro ordinario, creo que se puede usar en los tribunales de inquisición, y la razón de esta diferencia es que un inquisidor tiene facultades muy más amplias que los demás jueces, pudiendo a su antojo dispensar de las penas penitenciales y canónicas. De suerte que como no prometa al reo impunidad total le puede dar palabra de perdonarle, y cumplir su palabra disminuyendo algo de dichas penas canónicas, las cuales penden enteramente de él. Acerca de la segunda cuestión hay dos opiniones opuestas. Sienten muchos y graves doctores que el inquisidor que prometió impunidad al reo no está obligado a cumplir con su palabra, porque fuera de ser este fraude útil y provechoso para el bien publico, si es licito arrancar la verdad del acusado con la tortura, a fortiori lo será valerse para ello de disimulo y fingimiento, verbis fictis; y este es el dictamen de Prepósito, Geminiaao, Felyn, Hugucio, Soto, Cycno, etc. Verdad es que llevan otros la sentencia contraria; mas estas dos opiniones se concilian diciendo que las palabras que dan los inquisidores solo se han de interpretar de las penas de que pueden dispensar que son las canónicas y penitenciales, y no de las de derecho, de suerte que por leve que fuere la remisión de la pena canónica otorgada por el inquisidor al reo desempeña el primero su promesa, puesto que para más seguridad de conciencia las palabras que dieron los inquisidores han de ser en términos vagos, sin prometer más de lo que pueden cumplir. Adnotat. lib. 3, schol 29.

La séptima treta del inquisidor será tener ganado algún amigo del reo, o otro sujeto de su confianza, que le hable con frecuencia a solas, y le sonsaque su secreto. Si fuere necesario, el tal se fingirá del mismo dictamen que el hereje, diciendole que abjuró por miedo, y engañó al inquisidor, y una noche, alargando la conversación hasta tarde, le dirá que ya no es hora de volverse a su casa, y se quedará con él en la cárcel, teniendo en un sitio a propósito escondidos testigos que oigan la conversación, y si fuere posible, un escribano que certifique cuanto diga el hereje, procurando el sujeto cohechado que descubra su pecho el reo. Direct. part. 3, pag, 293. Nótese que el que está encargado de sonsacar del reo, so color de amistad, la confesión de su delito bien puede fingir que es de su misma secta, mas no decirlo, porque si lo dice comete a lo menos culpa venial y ya se sabe que ésta no se ha de cometer por ningún motivo, sea el que fuere. En una palabra, en las tretas que se usaren se ha de evitar el decir mentira (1).

Cuando por estos medios u otros semejantes consigue el inquisidor la confesión del reo, guárdese de interrumpir la declaración, aunque sea retardando la comida o la cena, y aunque no comiere ni cenare aquel día, porque nunca bastan las confesiones interrumpidas para averiguar la verdad, y hay repetidos ejemplos de reos que habiendo empezado a confesar, se retratan a la siguiente declaración, volviendo a su pasada renitencia.

Éstas son las artes y mañas que usarán los inquisidores para saber la verdad por boca de los herejes, gratiose, y sin echar mano del potro y la tortura. Ibid. pág. 293 (2).

De las anteriores observaciones colegimos la regla general de que deben los inquisidores usar las cautelas más sagaces para averiguar la verdad, variando de conducta, según la distinción de herejías, la especie de acusados, y otras circunstancias, porque, como dice tan cuerda como elegantemente Ovidio en su libro de medicina de amor:

Sed quoniam varíant animi, variabimus et nos;

Mille mali species, mille salus erunt.

Adnotat, lib. 3, schol, 23.

Acaso nos opondrán la autoridad de Aristóteles, que siendo gentil reprueba todo genero de fingimiento, y la de los jurisconsultos que vedan a los jueces que se valgan de artes para saber la verdad por boca de los reos. Empero hay tretas de dos especies: unas con mal fin, y que son ilícitas; otras laudables y prudentes para averiguar la verdad, y estas son meritorias, Adnotat. lib. 3, schol 26.

Las protestas de los reos de que creen cuanto cree la iglesia no los pueden relevar de herejía ante los inquisidores, cuando se trata de dogmas que está obligado todo fiel cristiano a creer con fe explícita, y en los demás para que sirva esta declaración al acusado, es necesario que advertido por el inquisidor condene formalmente sus errores, porque de otro modo es hereje, y hereje pertinaz y obstinado. Autores hay que dicen que no bastan para eso las advertencias del inquisidor, pero el dictamen, del mayor numero, y el único que se puede seguir en la practica es que siempre que el inquisidor, procediendo como juez, advierte al acusado que es herética esta o la otra opinión, está obligado el reo a abandonarla, so pena de ser tratado como hereje pertinaz. Direct. part. 1ª, quoest. 12. Adnotat, lib. 1, schol 23.
__________

(1) Difícil es determinar la diferencia que hay de que el espía finja que es de la secta del reo, o de que lo diga.

(2) Gratiose es arduo de traducir en castellano.

dijous, 1 de febrer de 2018

PREMSA, MENTIDES I SMARTPHONES



La mentida sempre ha existit. Per ignorància, per interès, per maldat... inclús hi ha la mentida estúpida. Es dóna en tots els àmbits: en el polític (no cal posar exemples, oi?); en l'emocional ("Diga'm que m'estimes encara que sigui mentida"); en el de les creences en general; en el científic i pseudocientífic, en l'econòmic ("la crisi s'ha acabat") etc.

A partir de les mentides es generen estats d'opinió, es defensen teories absolutament falses, es provoquen odis i manies, que es converteixen en insults i desqualificacions injustes que comporten pors o malestar i segons veiem a la història de la humanitat, en accions d'una violència incontrolable.

Göbbels, el de la foto, diuen que va dir que una mentida repetida milers de vegades, es transforma en una veritat.

Ara i des de fa temps, sembla que estem en meitat d'una epidèmia o pandèmia greu de mentides, mitges veritats, post veritats (terme que està de moda i que em sembla una bestiesa) i és així, en bona mesura, per això que en diem "les xarxes socials". No en teníem prou amb els medis tradicionals, que el Twitter, el Facebook, el WhatsApp, etc. s'han convertit en el vehicle que tunelades de falsedats de tots els colors.

Només a través del WhatsApp circulen milions de "troles" que la gent reenvia sense fer la més mínima comprovació sobre la realitat o no del que està escampant. El resultat és demolidor.

Remeis? A escala individual, imposar-nos l'obligació de pensar, de raonar, de comprovar en la mesura del possible; de no reenviar res que no tinguem la convicció sincera de que el fet és veritat...no la nostra veritat només. I, una pràctica saludable; potser la millor: fer dieta de smartphon, ràdio, premsa i televisió. Poc i escollit. Que també hi ha gent que estima la veritat i la difon.

Refugis aconsellables?: La natura, la música, la literatura, el cinema, el teatre, la pintura, la fotografia i aprendre coses noves interessants.

dilluns, 29 de gener de 2018

ELS RELLOTGES




Des de petit m'han atret els rellotges. En el trajecte de l'escola a casa hi havia un rellotger que treballava a la vista de la gent. Cada dia m'aturava una estona a veure com manipulava les petites peces de les entranyes dels rellotges. Vaig pensar, fins i tot, que de gran potser m'agradaria ser rellotger.

Encara ara m'aturo de tant en tant davant els aparadors de les bones rellotgeries a contemplar les meravelles que fabriquen les grans marques suïsses. Una mica com qui entra a contemplar quadres en una galeria d'art.

No es tracta de posseir-los. Una, perquè els preus d'aquests extraordinàries artefactes són molt elevats i dos, perquè en tinc prou gaudint de la seva presència momentània.

Els meus, els que porto, són pocs i senzills, però m'agraden. No són màquines sofisticades. El seu cor és de quars, però funcionen de meravella. El de la foto és un dels que més aprecio. Fa divuit anys me'l van regalar els meus fills i el segueixo portant. Mai ha deixat de funcionar.

Tot i això, crec que són envejables aquells que viuen sense rellotges perquè són els amos absoluts del seu temps. Segurament en la nostra societat occidental, accelerada i programada, en són pocs, però en indrets i cultures diferents, on la manera de viure està més acoblada al ritme que marca la naturalesa, la cosa canvia.

L'any 2009 vaig penjar un post amb l'entrevista que La Vanguardia li va fer a un tuareg. Les seves paraules impacten per moltes coses. També amb referència al temps i als rellotges. Si voleu llegir-la, feu clic aquí.

divendres, 26 de gener de 2018

VIDRÀ: PLUJA, ROURE MONUMENTAL , FONDA I FINESTRA


Vidrà és un bonic poble osonenc des d'on surten excursions magnífiques; entre elles al cim del Puigsacalm. En el transcurs dels anys hi he estat un grapat de vegades. Aquests dies hi penso, a causa del tema de la pluja què tanta falta ens fa.

Vidrà, és un dels pobles més plujosos de Catalunya, amb 1400 mm de mitjana. Tots els colors del verd que l'envolten s'expliquen per aquesta circumstància.

L'Hostal Serrasolses, on hem estat allotjats en diverses ocasions, està a tocar d'un roure monumental que a través de les finestres de l'hostal gairebé es pot tocar.

La foto ho recull. Està feta ja fa uns anys, però en tornar-la a mirar, m'ha portat el record de tots els bells indrets que comentava.

Si voleu una mica més de "teca" sobre Vidrà, feu clic aquí.

dimecres, 24 de gener de 2018

EL CANT DELS OCELLS



Una versió especial d'aquesta meravellosa obra per escoltar en un dia també especial per a mi.


dilluns, 22 de gener de 2018

CADA ANY PITJOR


L'informe que acaba de publicar Intermón-Oxfam és demolidor. Cada any, des de en fa molts ens diuen el mateix; amb un agreujant; les xifres són pitjors, molt pitjors a mesura que passa el temps.

Mentre això passa, s'observa una reacció pràcticament nul·la dels ciutadans. La gent es mobilitza i es descanyota per qüestions tan estúpides, per exemple, com el futbol; passa la nit al ras per veure un espectacle musical; es baralla fins on calgui per himnes i banderes... Res o gairebé res per tot això que explica aquest informe.

O bé no tenim remei, o donem aquesta situació com irreversible o potser es tracta d'esperar que les coses arribin a uns nivells tals de misèria moral i econòmica per reaccionar.

Intermón senyala camins. Les solucions són molt complicades. Demanar als súper poderosos que redueixen, sense més ni més, encara que sigui una mica, les seves fortunes i privilegis en benefici dels qui tenen dificultats per sobreviure, és inútil. Tot i això, caldria treure'ns la son de les orelles i reaccionar, fer sentir la veu dels més nombrosos que són els més febles; pressionar; fer propostes aplicables...desgraciadament, ara mateix, em sembla que estic somiant truites.

L'Informe (aconsello llegir-lo paraula per paraula):

L'1% més ric de la població mundial va acaparar el 82% de la riquesa generada l'any passat
A Espanya, la recuperació econòmica després de la crisi ha afavorit quatre vegades més als més rics que als més pobres.

Al món, el nombre de multimilionaris va augmentar com mai fins ara des que existeixen registres: 1 de nou cada 2 dies.

Oxfam Intermón demana al Govern espanyol mesures per reduir la precarietat laboral, que afecta principalment a les dones i als joves. A Espanya, les treballadores cobren de mitjana un 20% menys que els treballadors.

En el marc de Fòrum Econòmic Mundial a Davos, que reuneix de nou a Suïssa a les elits polítiques i empresarials, Oxfam -Oxfam Intermón a Espanya- publica avui l'informe "Premiar la feina, no la riquesa", en el qual denuncia que el 82% de la riquesa mundial generada durant l'any passat va anar a parar a mans de l'1% més ric de la població mundial, mentre que el 50% més pobre -3700 milions de persones- no es va beneficiar gens ni mica d'aquest creixement. A Espanya, aquest repartiment va seguir la mateixa tendència: l'1% més ric va acaparar el 40% de la riquesa creada mentre que el 50% més pobre amb prou feines va aconseguir repartir-se un 7%.

Premiar la feina, no la riquesa mostra amb detall com l'economia mundial possibilita que els més rics segueixin acumulant vastes fortunes, mentre que centenars de milions de persones han de lluitar cada dia per sobreviure amb salaris de pobresa mínims alimentant l'actual crisi de desigualtat global. Així, entre 2006 i 2015, la riquesa d'aquesta elit econòmica ha crescut en una mitjana del 13% a l'any; sis vegades més ràpid que els salaris de les persones treballadores que amb prou feines han augmentat de mitjana anual en un 2%.

Entre març de 2016 i març de 2017 es va produir el major augment de la història en el nombre de persones que les seves fortunes superen els mil milions de dòlars, amb un nou mil milionari cada dos dies. Dins de les nostres fronteres, en l'últim any, 4 nous multimilionaris espanyols van entrar a formar part de la llistacreada per la revista Forbes. Avui ja són 25.

La tendència d'aquesta concentració de la riquesa en poques mans és similar a altres racons del planeta. A Amèrica Llatina i el Carib, el 2017 el 10% més ric de la població concentrava el 68% de la riquesa total, mentre que el 50% més pobre només accedia al 3.5%.

"El boom dels mil milionaris no és signe d'una economia pròspera, sinó un símptoma del fracàs del sistema econòmic. S'explota a les persones que fabriquen les nostres robes, munten els nostres telèfons i cultiven els aliments que consumim per garantir un subministrament constant de productes barats, així com per engrossir els beneficis de les grans empreses i els seus adinerats inversors", lamenta el director general d'Oxfam Intermón, José María Vera.

Quatre vegades més per als més rics

L'organització també pública un informe per a Espanya "Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria". D'acord amb el mateix, la desigualtat fa que la recuperació econòmica no arribi a totes les persones per igual. En termes de renda, la recuperació ha afavorit 4 vegades més als més rics que els més pobres. Entre 2013 i 2015, 29 de cada 100 euros provinents del creixement econòmic van anar a parar al 10% amb rendes més altes, mentre que només 8 han acabat en mans del 10% més pobre.

L'element fonamental de la persistència d'aquesta desigualtat tant en el món com a Espanya és el desigual repartiment en els guanys de l'activitat econòmica que persisteixen en mans dels propietaris de capital a costa de la precarització del mercat laboral, on els salaris i les condicions laborals cada vegada són pitjors. Per exemple, incrementar la retribució mitjana dels 2,5 milions de persones treballadores en la indústria tèxtil del Vietnam fins a aconseguir un sou digne suposaria 2.200 milions de dòlars. Aquesta xifra equivaldria a un terç del que es va pagar en dividends als accionistes de les cinc majors empreses del sector tèxtil el 2016.

A Espanya, els beneficis empresarials van créixer el 2016 un 200,7% respecte de 2015 i, amb ells, el repartiment de dividends mentre que el cost laboral per treballador es manté estancat des de 2012.

“Moltes més hores per molts menys diners”

Però aquesta desigualtat també està present entre les retribucions de les persones treballadores i els directius. Els directors generals de qualsevol de les cinc principals marques de moda del món guanyen en tan sols quatre dies el mateix que una treballadora del sector tèxtil de Bangla Desh durant tota la seva vida. A Espanya, una persona treballadora que cobri el Salari Mínim Interprofessional -SMI- ha de treballar 71 anys per aconseguir el mateix sou que obtenen els que se situen en el tram més alt.

El mercat laboral s'ha precaritzat dins les nostres fronteres, com explica l'estudi, principalment per la desocupació i la reducció de la negociació col·lectiva, que ha permès als empresaris baixar unilateralment els salaris. Així, les retribucions més baixes s'han reduït un 15%, mentre que els sous corresponents al tram amb salaris més alts ha crescut un 15,18%, des de 2008 fins al 2016.

Així mateix, hi ha una tendència de les companyies a externalitzar serveis a través de les empreses multiserveis o subcontractacions, una variable que amenaça de precaritzar encara més el mercat de treball. Una persona assalariada contractada per aquest tipus de companyies cobra, de mitjana, un 31% menys del que rep un altre acollit al seu conveni col·lectiu sectorial.

El conjunt d'aquestes dinàmiques ha provocat a tot el món que un percentatge significatiu de la població treballadora no pugui portar una vida digna. A Amèrica Llatina i el Carib, el 16% dels treballadors assalariats i el 28% dels treballadors per compte propi es troben en situació de pobresa. A Espanya, el 13,7% del total de població ocupada són treballadores pobres. Com Dolors Espinosa, guàrdia de seguretat subcontractada per un ajuntament. Fa sis mesos que tant ella com els seus companys no reben el seu sou però no poden accedir a ajudes públiques perquè tenen nòmina.

"Després de la reforma laboral del 2012 vam tenir un nou conveni d'empresa. De guanyar amb plus uns 1.000 euros, es va baixar el salari a uns 600, i de treballar 162 hores al mes es passava a 185: moltes més hores per menys diners. Amb 600 euros no pots pagar la llum, el lloguer i mantenir la teva família. El meu fill ha hagut de faltar una setmana a l'institut perquè no tenia per pagar l’abonament de transport", explica Dolors.

Les dones i els joves paguen especialment la factura de la desigualtat

Un dels aspectes més alarmants de l'informe és que denuncia que són les dones i joves, els que més pateixen les conseqüències d'aquesta desigualtat. Les treballadores són les que es troben a la base d'aquesta piràmide econòmica: elles guanyen menys que els homes i estan sobre representades en les ocupacions pitjor remunerades i més precaries. La bretxa salarial entre homes i dones en el món és del 23%. A Espanya ascendeix al 20%. Per contra, 9 de cada 10 mil milionaris al món són homes.

Però, a més, les dones són les principals afectades pels contractes a temps parcial i temporal. El mercat de treball espanyol penalitza amb força a la mà d'obra femenina: el 73,9% de la població treballadora que rep els sous més baixos són dones. No obstant això, dins del grup de les persones treballadores amb retribucions més altes, elles només representen el 34,5%.

"Hem parlat amb dones de tot el món i les seves vides estan marcades per la desigualtat. Com per exemple, les dones que treballen en fàbriques tèxtils vietnamites, lluny de les seves llars i sense veure els seus fills durant mesos, a canvi de salaris de pobresa . O com les que treballen en la indústria avícola dels Estats Units, obligades a portar bolquers perquè no tenen descansos per anar al servei. Acabar amb la desigualtat extrema no serà possible si no s'acaba amb la desigualtat de gènere", sentencia Vera.

Així mateix, el futur dels joves, segons mostra el document, és totalment incert. A més de patir les conseqüències d'ocupacions precàries, temporals, parcials i mal pagades, no compten amb unes perspectives a futur que els permeti ser positius respecte a la seva vida laboral i d’igualtat d'oportunitats. El salari anual obtingut per un jove de 26 anys que accedeix per primera vegada a una feina és avui un 33% inferior al guanyat durant el 2008, amb més temporalitat i treball parcial.

El injust sistema fiscal, aliat de la desigualtat

L'informe també identifica com un clar aliat per alimentar l'actual crisi de desigualtat és l'injust sistema fiscal, amb una tendència mundial a reduir la fiscalitat de les grans companyies i de les grans fortunes a costa de mantenir les polítiques públiques amb les aportacions de les famílies i les persones assalariades. El 0,01% dels més rics del món evadeixen 120.000 milions de dòlars.

Només a Espanya, es calcula que les grans fortunes amaguen una riquesa equivalent al 12% del producte interior brut -PIB- en paradisos fiscals. A Espanya, es recapta poc i de manera injusta, ja que els més pobres suporten un pes desproporcionat dels impostos, sobretot indirectes, i perceben moltes menys transferències socials. De fet, mentre que el 83% de la recaptació ve de l'IVA i de l'IRPF a Espanya, és a dir, de les famílies, l'impost de societats només va recaptar el 12%.

No obstant això, el 20,4% de les transferències públiques van anar a parar al 10% més ric de la població mentre que el 10% més pobre només va rebre el 4% del total de despesa. "És una qüestió de voluntat política que els governs acabin amb aquesta situació. Haurien de garantir que els més rics paguin els impostos que els corresponen i aconseguir combatre la creixent evasió i elusió fiscal. Han d'utilitzar la recaptació i la despesa per redistribuir la riquesa i disminuir els nivells inacceptables de desigualtat", segons Vera.

Pla de Reducció de la Desigualtat

"Davant d'aquest alarmant escenari demanem a les elits polítiques i econòmiques que estaran aquesta setmana a Davos que tinguin un paper fonamental en la creació d'una economia més humana, ja que mentre les nostres economies prioritzin la riquesa d'una minoria en detriment del treball decent per a tota la ciutadania, la crisi de desigualtat persistirà", apunta el director de l'organització.

Per poder dur a terme aquest canvi, Oxfam Intermón demana al Govern espanyol i als grups parlamentaris que estableixin un Pla Nacional de reducció de desigualtat que garanteixi, entre altres millores, una ocupació i salaris dignes amb la proposta d'incrementar el SMI en 1.000 euros mensuals el 2020. Així mateix, per garantir una major equitat retributiva, sol·licita establir una escala de 1:20, entre el salari més alt i el mínim dins d'una empresa i evitar la SUBCONTRACTACIÓ com una eina per reduir costos salarials. A més, el Pla ha de garantir una fiscalitat progressiva. Per aconseguir-ho, l'organització demana una llei contra l'evasió i l'elusió fiscal.

“Sense tracte no hi ha contracte”

Oxfam Intermón recorda també el paper imprescindible que juga la ciutadania en la lluita contra la desigualtat. En aquest sentit, l'organització ha posat en marxa la campanya "Sense Tracte no hi ha Contracte". Amb ella, pretén mobilitzar la societat per exigir al Govern espanyol que acabi amb la precarietat laboral.

"Les persones estan llestes per a un canvi. Volen que els treballadors i treballadores rebin un salari digne, que les grans empreses i els més rics paguin més impostos, que les dones treballadores gaudeixin dels mateixos drets que els homes treballadors, i que s'imposin límits al poder i la riquesa en mans d'uns pocs. Volen veure accions", conclou.

Materials:
Descarrega l’nforme “Premiar la feina, no la riquesa”: http://bit.ly/2BeZCV1
Descarrega el resum executiu de l'informe “Premiar la feina, no la riquesa”: http://bit.ly/2DRi6xy
Descarrega la nota metodològica de l'informe “Premiar la feina, no la riquesa http://bit.ly/2mQUroZ
Descarrega l’informe sobre Espanya "Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria”: http://bit.ly/2Bf4zxc
Descarrega gràfics amb les dades: http://bit.ly/2Bgh37y

Materials audiovisuals:
Imatges i vídeo de Lan, que treballa en una fàbrica tèxtil a Vietnam, proveïdora de les principals marques de moda. Lan porta nou mesos sense poder tornar a casa i veure el seu fill a causa de les llargues jornades laborals i el salari de pobresa que rep https://wordsandpictures.oxfam.org.uk/?c=34775&k=ae837a41d2
Imatges de Dolors Marta Espinosa, guàrdia de seguretat subcontractada per un ajuntament. Fa 5 mesos que ella i altres companys no cobren:
Fotos https://intermon.resourcespace.com/?c=7831&k=f202e3c39f
Video VNR Dolores https://intermon.resourcespace.com/?c=6990&k=9416a96ab0
Imatges de Daniel Gutiérrez, ex repartidor de menjar a domicili.
Fotos Dani https://intermon.resourcespace.com/?c=7628&k=a7d2fb1d56
video
Link a la campanya “Sense tracte no hi ha contracte”: https://oxf.am/StracteMc

Notes:
Oxfam porta tres anys treballant per reduir la desigualtat econòmica com una cosa essencial per lluitar contra la pobresa. Hi ha diverses causes que contribueixen a reduir aquestes desigualtats i fins l'any passat ens hem centrat a advocar per una fiscalitat justa i progressiva. Aquest any el nostre objectiu és incidir per aconseguir un mercat de treball menys desigual que és també una de les principals mesures per reduir la desigualtat.
Els càlculs d'Oxfam es basen en les dades del Global Wealth Databook publicat al novembre de 2017 per Credit Suisse sobre la distribució de la riquesa a nivell global. S'ha calculat la riquesa de les persones més riques del món utilitzant la llista de mil milionaris de Forbes publicada al març de 2017.
L'economista José Moisés Martín Carretero és l'autor de l'informe per a Espanya "Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria"
La directora executiva d'Oxfam, Winnie Byanyima, estarà disponible per a entrevistes -en anglès- des de la Cimera de Davos.

divendres, 19 de gener de 2018

BUROFAX BOMBA


Estan esclatant a casa de llogaters de totes les edats i estatus econòmic. La propietat anuncia a través d'aquest document la imminent renovació del contracte de lloguer i que l'import mensual a pagar a partir d'aquest moment, serà del 30, 40, 50 o 100% més del que hi havia fins ara. En el cas de no estar d'acord, l'inquilí té un termini de 30 dies per deixar lliure l'habitatge.

Així estan les coses. Algun personatge rellevant (ex-ministre, amb ex-càrrecs importants en estaments financers europeus i en bancs de gran dimensió) diria, segurament, "..es el mercado, amigo". De fet ha utilitzat fa pocs dies aquesta frase mentre se'l jutjava per un dels molts presumptes delictes en què està involucrat.

Avui són molts que no poden fer front a aquesta mena de pujades. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen amb sous o pensions insuficients per afrontar les despeses indispensables per sobreviure. Les pujades en els rebuts de la llum, el gas i l'aigua van deixant cada vegada menys diferencial pel menjar, i altres despeses bàsiques.

Fa uns dies escoltava a Catalunya Ràdio uns col·lectius que s'estan organitzant per lluitar contra l'especulació salvatge que afecta el tema de l' habitatge. Van donar entrada a una trucada en directe d'una senyora, pensionista de 80 anys, que ha rebut el maleit burofax. Està pagant ara 700 euros, quantitat que ja és el límit que ella es pot permetre. La propera mensualitat, li anuncien que serà de 1.400 euros. Si no l' assumeix, 30 dies i al carrer. Per la seva edat cap banc li deixa diners ni cap agència li lloga un pis perquè ara exigeixen que l'import del lloguer no superi el 35 o el 40 per cent dels ingressos fixos de la persona. Brutal.

Contractes de lloguer de tres anys de durada (implantats pel govern per afavorir els bancs després de l'esclat de la bombolla immobiliària que ja veien que el parc d'habitatges que expropiarien haurien de ser, majoritàriament, destinats al lloguer), feines precàries, sous i pensions baixos o congelats, increment del cost de la vida en general, fons voltors que compren edificis sencers per fer fora als llogaters antics i posar uns preus inassequibles per la majoria de la gent, via lliure per qui vulgui especular amb el seu pis o pisos. Impressionant i vergonyós.

La gent que treballa per revertir aquesta situació plantejarà canvis legislatius per evitar situacions tan cruels com les que s'estan donant ara mateix. Va per llarg. Ja sabem amb la velocitat i interès amb què treballen els polítics, sobretot aquells que estan en política per gaudir de bons recursos i privilegis per a ells, per davant de qualsevol altra cosa.

D'una banda, els que pateixen aquesta situació inhumana, d'altra, la lluita per les poltrones. Vergonya... Nostra també.