Etiquetes

dimecres, 23 de maig del 2018

"EPÍLOGO" - LA ÚLTIMA ENTREVISTA - CANAL PLUS


Canal Plus, fa uns anys enregistrava una llarga entrevista a personatges rellevants que guardava en els seus arxius, amb el compromís de no projectar-la fins que el personatge hagués mort.

L'entrevistat podia parlar amb una llibertat especial; potser mai sentida en entrevistes anteriors.

A mi m'agradava veure-les. Trobava que tenien un punt de morbo, però també d'una gran autenticitat .

A You-Tube se'n poden trobar i l'altre dia vaig posar-me al davant el corresponent a José Luís Sampedro, una persona per la qual sempre he sentit una gran admiració. De fet, en aquests 51 minuts d'entrevista, als qui l'hem seguit, no ens descobreix massa novetats. Tot i això és impossible no quedar enganxat a les seves explicacions sobre tots els temes que l'entrevistadora li planteja.

51 minuts sense un gram de palla. Píndoles d'alta densitat que parlen de la vida, la mort, l'amor, la dignitat, el sexe, la justícia, l'economia, la religió, les guerres, l'adoctrinament, el dret a decidir, l'evolució i de tantes altres coses.

Crida l'atenció amb la naturalitat i simpatia amb què parla com si ho fes des de l'univers dels difunts.

Bé, jo el deixo aquí pels qui vulguin aprofitar bé una hora de la seva vida.

 

divendres, 18 de maig del 2018

IMMIGRACIÓ TRANSOCEÀNICA, UN FET QUE EM TOCA D'A PROP


Quatre dels cinc  germans del meu avi patern és a dir els meus oncles-avis,  van marxar a finals del segle XIX, principis del XX a fer les Amèriques. L'avi Ramon es va quedar a Barcelona, el que va permetre, entre altres moltes coses, que els seus descendents d'aquí, hàgim existit.

Cada un dels immigrants va anar a parar a indrets diferents: Nova York, Cuba i Puerto Rico.

Allà van quedar-se i alguns van deixar nombrosa descendència. De fet, ara mateix són molts més els familiars americans que catalans.



Veient les fotos del comerç que va posar a San Juan de Puerto Rico l'oncle-avi Mariano (el del bigoti de la dreta) no puc deixar de fer paral·lelismes amb el que avui fan a casa nostra molts immigrants que arriben d'allà.


Cal dir que cap dels quatre es van fer rics, però sí que van saber defensar-se la vida. El que va quedar-se a Cuba, va fundar el Casal Català a l'Havana, punt de trobada de molts immigrants catalans, on es feien tota mena d'actes culturals perquè tothom és podes sentir una mica a prop de la seva estimada Catalunya.

Aquí i ara tenim nombroses Associacions d'immigrants de molts països, sobretot americans, creats amb la mateixa intenció.

El "novaiorquès" es va instal·lar a Brooklyn, on a més de tenir vuit fills va guanyar-se la vida amb activitats diverses no totes exitoses.

No sé per què he sortit a parlar d'això avui. Potser perquè m'ha vingut la imatge d'aquell vell comerç de Puerto Rico.

La immigració, d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, existeix des del principi dels temps i segurament es seguirà produint fins al final.

dimecres, 16 de maig del 2018

VA DE NÉTS, UNA VEGADA MÉS



L'altre dia em va donar per repassar tots els posts que he publicat en aquest blog (clik) sobre els meus néts. L'evolució és la normal, però vista a càmera ràpida resulta espectacular.

Avui, que el gran ja té nou anys i la petita és a un mes de fer-ne sis, segueixo embadalit davant els canvis que es van produint en ells. Físics i psicològics, és clar. La natura ha estat generosa amb ells i l'emoció que produeix contemplar -los, tan plens d'energia, i de sensibilitat, és molt gran.

El pas del temps els anirà modulant, com és natural, però els fonaments són ferms. Dins seu ja han florit molts dels valors que per a mi són essencials per sentir-se a gust amb la vida: alegres, empàtics, sociables, afectuosos... "és el seu iaio qui ho diu", pensareu, i una mica de raó tindreu, però només una mica!

dissabte, 12 de maig del 2018

BRAHMS: Wiegenlied Op.49, número 4


Dos minuts acompanyats per aquesta meravellosa cançó de bressol, poden fer-nos l'efecte d'una espècie de "reset" emocional:


 

dijous, 10 de maig del 2018

A VOLTES AMB LA FELICITAT



Potser és un dels temes sobre el qual més s'escriu i s'ha escrit. Filòsofs, psicòlegs, gurus i xamans de tota mena, gent normal i corrent, etc. etc. aconsellen o pontifiquen.

Molts coincideixen en els seus punts de vista sobre la qüestió. Es troben moltes idees repetides, algunes com a mantres. Totes, carregades de bones intencions.

Penso que la idea de la felicitat és diferent per cada persona. Alguns se senten a gust amb la vida gaudint de les coses senzilles, estimant i procurant entorns agradables des de diferents angles. Altres necessiten moltes coses i lluir-les, tot destacant per sobre dels altres...

El caràcter de cadascú, l'educació rebuda, les influències de la família, els amics, els companys són, probablement allò que determina el que cada persona entén per "felicitat".

Avui, a La Contra de La Vanguardia, es publica aquesta entrevista que va d'això. L'he trobat interessant. Aquí la teniu:

"Mo Gawdat, ingeniero, autor de una fórmula matemática para vivir feliz
Tengo 51 años. Nací en El Cairo y vivo en todas partes. Separado, tengo pareja y una hija. Licenciado en Ingeniería y Administración de Empresas. He trabajado en mercados emergentes en Microsoft y Google. Mi política es la compasión de los unos hacia los otros. Creo en Dios y en todas las religiones.

El reto

Hasta hace un par de meses Gawdat era el jefe de desarrollo de Google X, pero llevaba diez años persiguiendo una fórmula que permitiera restaurar ese valor predeterminado con el que nacemos: la felicidad. Su mente de ingeniero le llevó a establecer y analizar qué perturba esa felicidad y hallar su fórmula. La muerte de su hijo la puso a prueba y decidió compartir todo lo aprendido en El algoritmo de la felicidad (Zenith), en el que explica las razones subyacentes al sufrimiento. Dedica el libro a su hijo, que llevaba tatuado en la piel: “La gravedad de la batalla nada significa para los que viven en paz”. Ha desarrollado un modelo matemático para, median- te sus conferencias, web y su libro, llegar a 1.000 millones de personas felices

¿Era usted un triunfador infeliz?

Tenía reconocimiento social y una fortuna considerable, además de una mujer y dos hijos maravillosos, pero sufría depresión clínica.

Trabajó para Microsoft, IBM, Google…

Sí, me pasaba la vida viajando expandiendo negocios, y en esa constante búsqueda de conseguir más me volví agresivo y desagradable con los míos; era consciente de ello y quise cambiar.

Y buscó una manera racional de ser feliz...

Sí, porque soy un ingeniero que utiliza la lógica y el análisis para entender el mundo.

Diez años después llegó a una fórmula ­matemática.

Un modelo replicable: la felicidad es la diferencia entre la manera en que un individuo ve los acontecimientos de su vida y su expectativa de cómo debería ser su vida. Ante un acontecimiento, la mente lo compara con nuestras ­expectativas.

Primer error.

Si la mente descubre que el evento es igual o mejor a las expectativas no ocurre nada, pero si la mente considera que no se cumplen las expectativas, entonces te pone en alerta a través de una emoción que te hace sentir infeliz.

¿De qué supuesto parte?

De que la felicidad es un valor predeterminado en la especie humana, no necesitamos razones para ser felices. La felicidad es la ausencia de infelicidad. Los bebés siempre están contentos si sus necesidades básicas están cubiertas, la cosa se complica a medida que crecemos.

¿Aprendemos a ser infelices?

Nos enseñan a cumplir objetivos equivocados, a poner en práctica ciertas habilidades que nos lleven al éxito, pero que nos hacen infelices.

Los acontecimientos también cuentan.

No es el acontecimiento lo que nos hace infelices, es la forma en que pensamos en él. Nuestros pensamientos son una interpretación de la realidad.

¿La realidad es relativa?

Sí, todo depende de cómo la vivas. Yo tenía un Turbo 900. Amaba ese coche. Un día Nibal, mi mujer, cogió el coche y chocó de frente contra un camión, los elementos de seguridad funcionaron a la perfección y salvó la vida. Perdí mi coche pero me importó un bledo, estaba feliz.

Entiendo.

Pero si mi coche hubiera quedado igual de destrozado estando aparcado en algún lugar habría sido un drama. El hecho era el mismo, pero mi experiencia hubiera sido muy diferente.

Si detenemos los pensamiento negativos, la felicidad se instaura por defecto.

Exacto, por tanto un ligero cambio en nuestra forma de pensar puede ejercer un gran impacto en nuestra felicidad.

La cuestión es aplicarlo.

Mi hijo Ali era una persona sabia, como un monje zen, siempre estaba feliz, y me ayudó a complementar mi visión lógica de la felicidad añadiendo las emociones. A los 21 años murió por un error médico. Ocurrió todo en un día, se despertó con dolor de estómago y por la noche ya no estaba. Era el pilar de mi vida.

Puso a prueba su algoritmo.

El día que Ali murió todo se desmoronó y tuve la tentación de abandonarme al sufrimiento el resto de mi vida. Pero podemos aprender a vivir con el dolor y apartar el sufrimiento.

Requiere mucha fortaleza.

A mi cerebro sólo le permito que me dé pensamientos alegres o útiles. Cada día mi mente me recuerda que Ali está muerto y yo respondo siempre lo mismo: “Ali vivió”.

Los dos pensamientos son reales.

Sí, pero uno me hace pensar en lo que he perdido y me lleva al sufrimiento; y el otro me hace pensar en los 21 años de felicidad que pasé con él y hace que me sienta agradecido.

Tendemos a los pensamientos negativos.

El 70% son negativos, autocríticos, pesimistas y temerosos, es la forma que tiene nuestra mente de evitar las amenazas. Entonces hay que esforzarse para tener un pensamiento correcto.

¿Naif incluso?

Los pensamientos no son nosotros. Nadie piensa que es sangre u orina, pero sí creemos que somos nuestros pensamientos aunque sean el producto biológico del cerebro. Nuestro cerebro nos habla, pero no es nosotros.

¿Y no tienes por qué creerle?

No. Puedes analizar lo que te dice como si te lo dijera un amigo y responderle: “No es así”. Cuando Ali murió mi mente me decía: “Tenías que haberlo llevado a otro hospital”, pero de qué me sirve ese pensamiento.

De nada.

El dolor está fuera de nuestro control, pero el sufrimiento es una decisión personal y se puedo decidir no sufrir. Aceptar el dolor y convertirlo en algo hermoso: yo decidí rendirle homenaje explicando nuestro algoritmo.

Hay que cerrarle el pico al pato.

Es un ciclo: pensamiento, sufrimiento, inacción. La verdadera dicha consiste en estar en armonía con la vida tal y como es. En la mayoría de las ocasiones lo peor que hay en nuestra vida es la forma en que pensamos en ella. Observa tu diálogo interno, observa tu drama, y pídele a tu cerebro que te ofrezca un pensamiento mejor.

La incertidumbre nos corroe.

Es otra de las verdades absolutas que hay que aceptar: todo cambia continuamente. La incertidumbre de cuánto tiempo estaré todavía junto a mi hija hace que yo quiera que el tiempo que paso con ella sea lo mejor posible."

diumenge, 6 de maig del 2018

"LE TEMPS DE VIVRE"



Aturar-me uns minuts per escoltar George Moustaki sempre m'ha proporcionat pau i serenor. Avui, l'he trobat mentre picotejava webs. Ja sigui amb els ulls tancats, escoltant la seva veu o resseguint les seves paraules, quan s'ha acabat la cançó, tinc la necessitat de tornar-la a escoltar:



"Nous prendrons le temps de vivre
d'être libres, mon amour
sans projets et sans habitudes
nous pourrons rêver notre vie

Viens, je suis là, je n'attends que toi
tout est possible, tout est permis

Viens, écoute ces mots qui vibrent
sur les murs du mois de mai
Ils nous disent la certitude
que tout peut changer un jour

Viens, je suis là, je n'attends que toi
tout est possible, tout est permis

Nous prendrons le temps de vivre
d'être libres, mon amour
sans projets et sans habitudes
nous pourrons rêver notre vie"

dissabte, 5 de maig del 2018

RAMÓN Y CAJAL


Des de ben jove m'ha admirat la biografia d'aquest gran científic. Els seus impressionants descobriments, fets amb uns mitjans senzills (res de microscopis electrònics, ni ordinadors, ni programes informàtics de medicina, genètica, biologia, etc.), la seva constància, el fet, anecdòtic però per a mi simpàtic, que fos navarrès com la meva àvia materna i hagués nascut un 1 de maig com el meu avi patern, etc. m'han portat a seguir el que s'ha anat publicat sobre ell.

Una anècdota una mica decebedora: Fa uns anys vaig voler visitar a Ayerbe (Hosca) el Centro de Interpretación Ramón y Cajal, que s'ubica a la casa on va passar anys de la seva infància i joventut. Només arribar al poble, vaig preguntar a més d'un vilatà on era en Centre. La resposta dels tres primers va ser "ni idea". Quan vam arribar, el Centre estava tancat i barrat. L'horari de visites no em va semblar gens lògic. Érem a època de vacances i, segur que a molta gent, com nosaltres els hagués agradat molt visitar-lo. Pocs dies obert i poques hores..."País!", vaig pensar.


Mai però havia tingut a l'abast un recull d'idees seves. Avui El "Catorze.cat" en publica, precisament catorze i m'han agradat. Per això les dedico a qui vulgui conèixer-les:

"Santiago Ramón y Cajal va néixer a Navarra l'1 de maig del 1852 i va morir a Madrid el 17 d'octubre del 1934. La curiositat constant i la investigació en el camp del sistema nerviós li van fer merèixer el premi Nobel de medicina, el 1906. Recordem el científic amb 14 reflexions en què tant parla de l'univers del cervell com del comportament humà."

1. Tothom pot ser, si s'ho proposa, escultor del seu cervell.

2. Observar sense pensar és tan perillós com pensar sense observar.

3. Les idees no duren gaire. S'ha de fer alguna cosa amb elles.

4. No hi ha res que m'inspiri més veneració que un ancià que sap canviar d'opinió.

5. El pitjor no és cometre un error, sinó provar de justificar-lo en comptes d'aprofitar-lo com un avís prudencial de la nostra ignorància.

6. O es tenen moltes idees i pocs amics, o molts amics i poques idees.

7. Es coneixen moltíssimes classes d'ignorants, la més deplorable és la dels xerraires entossudits a demostrar que tenen talent.

8. No tens enemics? És que mai has dit la veritat o has estimat la justícia?

9. La naturalesa ens és hostil perquè no la coneixem: les seves crueltats representen la venjança contra la nostra indiferència.

10. Si hi ha alguna cosa en nosaltres verdaderament divina, és la voluntat. Per ella afirmem la personalitat, moderem el caràcter, desafiem l'adversitat, reconstruïm el cervell i ens superem diàriament.

12. És comú que els vanitosos i els presumptuosos fingeixin posseir el que desitgen.

13. Al carro de la cultura espanyola li falta la roda de la ciència.

14. Mentre el cervell sigui un misteri, l'univers continuarà sent un misteri.

dimecres, 2 de maig del 2018

MAIG 1808: GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA ESPANYOLA O GUERRA DEL FRANCÈS


Sembla que ens referim a un episodi històric molt remot, quan en realitat la van poder viure i patir els avis dels nostres avis (1808-1814).

Podem recordar el que tantes vegades hem sentit explicar a l'escola i davant d'alguns quadres d'alguns Museus: Napoleó, els afusellaments dels 3 de maig, el Tambor del Bruc, el Duc de Wellington, el General Castaños, Girona, Móstoles, Bailén, etc., etc.

Avui, he llegit sencer l'article que publica la Viquipèdia per aprofundir una mica en aquesta guerra, que com totes va portar desgràcies a centenars de milers de persones innocents.

De l'article només reprodueixo aquells aspectes que no sabia o no recordava i que m'han cridat l'atenció:

" Fou provocada per la pretensió de Napoleó d'instal·lar el seu germà Josep Bonaparte en el tron espanyol després de les abdicacions de Baiona. Forma part de les Guerres Napoleòniques, una sèrie de guerres iniciada el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit.

Segons el tractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807), el primer Ministre Manuel Godoy preveia, de cara a una nova invasió hispanofrancesa de Portugal, el suport logístic necessari al trànsit de les tropes imperials. Sota el comandament del general Jean-Andoche Junot, les tropes franceses van entrar a Espanya el 18 d'octubre de 1807, creuant el seu territori a tota marxa abans de l'hivern, i van arribar a la frontera amb Portugal, el 20 de novembre. No obstant això, els plans de Napoleó anaven més enllà, i les seves tropes van anar prenent posicions en importants ciutats i places fortes a fi d'enderrocar la Casa de Borbó i suplantar-la per la seva pròpia dinastia, convençut de comptar amb el suport popular.

El ressentiment de la població per les exigències de manutenció de les tropes estrangeres, que va donar lloc a nombrosos incidents i episodis de violència, juntament amb la forta inestabilitat política sorgida per la querella entre Carles IV d'Espanya i el seu fill i hereu Ferran VII, orquestrada pels francesos, que es va iniciar amb el Procés de l'Escorial i va culminar amb el Motí d'Aranjuez i l'ascens al poder de Ferran VII, va precipitar els esdeveniments que van desembocar en els primers aixecaments al nord d'Espanya i l'Aixecament del 2 de maig de 1808 a Madrid. La difusió de les notícies de la brutal repressió, immortalitzada en les obres de Francisco de Goya, i de les abdicacions de Baiona del 5 i 9 de maig, que van estendre per la geografia espanyola la crida, iniciada a Móstoles, a enfrontar-se amb les tropes imperials, van decidir la guerra per la via de la pressió popular malgrat l'actitud contrària de la Junta de Govern designada per Ferran VII.

La guerra es va desenvolupar en diverses fases en les quals tots dos bàndols van prendre successivament la iniciativa, i es va destacar per l'aparició del fenomen guerriller que, juntament amb els exèrcits regulars aliats dirigits per Arthur Wellesley, duc de Wellington, van provocar el desgast progressiu de les forces bonapartistes. La població civil, que va patir els efectes d'una guerra total, en la qual tant els francesos com els aliats van abusar de la població i dels objectius civils, saquejant i devastant a gran escala i devastant, per exemple, la indústria espanyola, considerada una amenaça per als seus respectius interessos. Com el desmantellament de les fàbriques de tèxtils de Segòvia i Àvila, o la destrucció de la ciutat de Sant Sebastià. Els primers èxits de les forces espanyoles a la primavera i a l'estiu de 1808, amb la batalla del Bruc, la resistència de Saragossa i València i, en particular, la sonada victòria de Bailén, van provocar l'evacuació de Portugal i la retirada francesa al nord de l'Ebre, seguida a la tardor de 1808 per l'entrada de la Gran Armée, encapçalada pel mateix Napoleó, que va culminar el màxim desplegament francès fins a mitjan 1812. La retirada d'efectius amb destinació a la campanya de Rússia va ser aprofitada pels aliats per reprendre la iniciativa a partir de la seva victòria en la Batalla dels Arapiles (22 de juliol de 1812) i, contrarestant l'ofensiva francesa, avançar al llarg de 1813 fins als Pirineus, derrotant als francesos en les batalles de Vitòria (21 de juny) i Sant Marcial (31 d'agost). El tractat de Valençay (11 de desembre de 1813) va restaurar a Ferran VII i deixava a Espanya lliure de la presència estrangera, però no va evitar la invasió del territori francès, sent la batalla de Tolosa de Llenguadoc (10 d'abril de 1814), l'últim enfrontament de la guerra. Referint-se a la guerra d'independència espanyola, Napoleó I, en el seu exili, va declarar:

« Aquesta maleïda Guerra d'Espanya va ser la causa primera de totes les desgràcies de França. Totes les circumstàncies dels meus desastres es relacionen amb aquest nus fatal: va destruir la meva autoritat moral a Europa, va complicar les meves dificultats, va obrir una escola als soldats anglesos... aquesta maleïda guerra m'ha perdut. »
— Fraser, Ronald: La maleïda guerra d'Espanya. Història social de la guerra de la Independència, 1808–1814.[2]


En el terreny socioeconòmic, la guerra va costar a Espanya una pèrdua neta de població d'entre 215.000 i 375.000 habitants, que no va poder compensar-se malgrat els elevats índexs de natalitat propis de l'època, per causa directa de la violència i les fams de 1812, i que es va afegir a la crisi arrossegada des de les epidèmies de malalties i la fam de 1808, resultant en un balanç de descens demogràfic de 560.000 a 885.000 persones, del 6 al 10% de la població ponderada a partir del cens de 1787, que va afectar especialment a Catalunya, Extremadura i Andalusia. A l'alteració social i la destrucció d'infraestructures, indústria i agricultura es va sumar la fallida de l'Estat i la pèrdua d'una part important del patrimoni cultural.

A la devastació humana i material es va sumar la feblesa internacional d'Espanya, privada del seu poder naval i exclosa dels grans temes tractats en el Congrés de Viena, on es va dibuixar el posterior panorama geopolític d'Europa. A l'altre costat de l'Atlàntic, l'Amèrica espanyola obtindria la seva independència després de la Guerra d'Independència Hispanoamericana. En el pla polític intern, el conflicte va forjar la identitat nacional espanyola i va obrir les portes al constitucionalisme, concretat en les primeres constitucions de l'estat espanyol, l'Estatut bonapartista de Baiona i la Constitució de Cadis. No obstant això, també va donar inici a una era de guerres civils entre els partidaris de l'absolutisme i els del liberalisme, anomenades Guerres Carlines, que s'estendrien a tot el segle XIX i que marcarien l'esdevenir d'Espanya."

dimarts, 1 de maig del 2018

1 DE MAIG


Avui porto un fragment d'un post publicat fa uns anys al blog "impensando". N'hi ha prou per pensar una mica, en un dia com avui, sobre les desigualtats econòmiques, la lluita de classes, la injustícia de les polítiques fiscals...

El protagonista és un tal Warren Buffet:

Qui és Warren Buffet? Doncs ni més ni menys que un dels rics entre els rics d'Estats Units, freqüentment considerat com un “traïdor a la seva classe”, ja que és capaç de criticar la pròpia essència del sistema que li ha permès arribar on està. 

Deia V. Navarro que “entre les seves declaracions, la més citada pels no rics és aquella en la qual va indicar que, en contra d'aquells que creuen que ja no hi ha classes socials a EUA (i que, per tant, assumeixen que el concepte de lluita de classes és antiquat i irrellevant), la realitat que ell coneix és que si que hi ha classes socials i que també existeix una lluita entre elles en la qual la seva classe –els superrics– guanya cada dia a costa dels interessos de la majoria de la població, que aconsegueix les seves rendes a partir del treball en lloc del capital“. O, en altres paraules, com deia el propi Buffet. “la lluita de classes segueix existint, però la meva va guanyant“.

Si veiem aquest article, podrem veure que un inversor financer com Buffet paga proporcionalment menys impostos que els empleats de la seva companyia. En les seves pròpies paraules, “ el que vaig pagar va ser només un 17,4% dels meus ingressos gravables, i aquest és un percentatge realment més baix del que va pagar qualsevol de les altres 20 persones en el nostre despatx. La seva càrrega fiscal va variar del 33% al 41% i de mitjana va ser del 36%“. En xifres, suposava que vaig pagar aquest any en impostos 6.938.744 dòlars, la qual cosa, assenyala, és una xifra més que respectable, una xifra que “sona a molts diners“, però que, en realitat, “no és just“.




dimarts, 24 d’abril del 2018

SOBRE LA SIMPLIFICACIÓ


Fa pocs dies, vaig llegir a "catorze.cat" una entrevista que li van fer a José Luis Sampedro l'any 1995, quan ell en tenia 78 i després de superar un complicat problema de salut relacional amb el seu cor. Sampedro va viure fins als 96 anys, és a dir, fins després de 18 anys d'haver fet aquesta entrevista.

Entre totes les interessants respostes que va donar aleshores, he triat aquesta en la que Eva Piquer, l'entrevistadora, li va preguntar perquè definia Sampedro la vellesa com un moment de simplificació.

Sense afegir cap comentari, reprodueixo exactament la pregunta i la resposta. Crec que val la pena gaudir-la:

Per què defineix la vellesa com "un moment de simplificació"?

Quan ets vell, les ambicions es redueixen enormement. Els projectes s'acoten molt, es perd capacitat per fer coses. Jo encara aspiro a escriure millor, però ja no tinc l'angoixa d'haver-me de construir una carrera. I haig de planejar el futur a curt termini. M'han dit que puc morir d'una altra cosa abans que em falli el cor, però està clar que no puc fer plans a deu anys vista, no és sensat. Tot això suposa una simplificació. A més, arriba un moment en què un se sent més vinculat a coses desaparegudes que no pas als invents nous de trinca. Les noves meravelles de la tècnica no em sedueixen, i per tant segueixo fidel a coses que ja no es porten. Els vells hem de saber limitar-nos, hem de deixar que ens caiguin les fulles fins a quedar-nos despullats, com els arbres a l'hivern. L'única manera de gaudir de la vellesa és assaborir-la amb calma.