Etiquetes

divendres, 24 de febrer de 2017

CAMINS I RIUS, METÀFORES DE LA VIDA


Potser són les metàfores més utilitzades per descriure la vida en general. Poemes, cançons, llibres, pel·lícules...i és que realment els dos conceptes donen molt de si a l'hora d'establir comparacions amb el transcurs de l'existència.

Fa uns dies, he llegit un petit llibre de Hermann Hesse titulat "El caminant" on l'autor descriu els seus camins, els seus paisatges i la seva gent amb reflexions, poemes i aquarel·les d'ell mateix .

Tot el llibre fa de bon llegir. Cada capítol té un interès determinat. Sempre amb el sentit estètic per davant, Hesse es mostra sensible i intel·ligent descrivint sensacions i pensaments sobre tot plegat. La humanitat i les seves dèries, l'amor, la guerra, la mort, el goig, el sofriment, la solitud......

He triat alguns paràgrafs que deixo com un tast, per si voleu llegir-los:

Sobre les fronteres: Si hi haguessin més persones que sentissin un menyspreu per les fronteres tan profund com el meu, no hi hauria més guerres ni bloquejos. No hi ha res més hostil que les fronteres, res més estúpid que les fronteres. Són com canons, com generals: mentre regne el sentit comú, la concòrdia i la pau, no ens adonem que existeixen i ens les mirem amb un somriure; però quan esclaten la guerra i la bogeria es tornen importants i sagrades.... Què el diable se les emporti!

Sobre aprendre a mirar, la solitud i l'acceptació: La meva nostàlgia embriagadora ja no pinta amb colors de somni la llunyania desconeguda, els meus ulls en tenen prou amb el que tenen davant perquè ja han après a mirar. El món és més bonic que abans. Jo estic sol, però la solitud no em fa patir. No desitjo cap altra cosa. Estic preparat per deixar-me coure pel sol. Estic ansiós per madurar. Estic preparat per morir, preparat per tornar a néixer.

Sobre l'amor: Aquesta nit, a la cabanya del bosc, he somiat la noia rossa. N'estava bojament enamorat. Hauria donat el que em queda de vida i totes les alegries del viatge per tenir-la al costat. I avui hi he pensat tot el dia. Per ella bec vi i menjo pa. Per ella dibuixo el poble i el campanar al meu quadern. Per ella dono gràcies a Déu, perquè viu i perquè la pugui veure. Per ella escriuré un poema i m'emborratxaré amb aquest vi negre.

Sobre imaginar-se ser un altra persona (en aquest cas un rector d'una petita parròquia): Potser seria un rector d'aquesta mena. O potser seria d'una altra manera i passaria les nits al meu estudi ple de pols amb un borgonya generós, barallant-me amb mil dimonis, o em despertaria d'un bot a mitjanit per culpa dels malsons, o per temor que descobrissin els pecats secrets que hauria comès amb les meves penitents.

Sobre la improvisació i el valor de la natura: On dormiré aquesta nit?. Tant se val!. Què fa el món? Descobreix nous déus, noves lleis, noves llibertats? Tant se val!. Però que aquí dalt floreixi una altra primavera i que entre les flors hi hagi sargantanes i que una brisa lleugera i suau canti entre els pollancres i que entre els meus ulls i el cel passi voleiant i brunzint una abella daurada, això sí que és important! El seu zumzeig entona l'himne de la felicitat. L'himne de l'eternitat. El seu himne és la meva història del món.


dijous, 16 de febrer de 2017

"AMB L'ESPERANÇA ENTRE LES DENTS"



Aquest llibre de John Berger, mort recentment, és un recull d'experiències, reflexions i plantejaments sobre el nostre món, A través de la seva manera d'escriure hi trobem filosofia, poesia, art, política, economia, tendresa, violència...

En un dels capítols del llibre, Berger parla dels murs. Un tema que sempre angoixa.

Segons Berger, els pobres d'aquest món estan pertot arreu. Aquesta és la raó per la qual els rics construeixen murs. Per vigilar, per dividir, per controlar fronteres. Ell proposa deu missatges sobre la resistència davant els murs.

He seleccionat aquests paràgrafs:

1

El vent es va aixecar a la nit
I es va portar tots els nostres plans.

(Proverbi xinès)


2

Als pobres no se'ls pot capturar col·lectivament. No només són majoria al planeta, sinó que estan pertot arreu i fins el més insignificant dels esdeveniments parla d'ells. Aquesta és la raó que l'activitat bàsica dels rics sigui avui la construcció de murs: murs de formigó, de vigilància electrònica, de bombardeig de míssils, camps de mines, controls fronterers, i les pantalles opaques dels mitjans de comunicació.




3

La vida dels pobres és, sobretot, desgraciada, interrompuda per moments d'alegria... . Els moments de joia arriben en forma de tendresa i amor: el consol de ser reconegut, i necessari, i acceptat de cop i volta pel fet de ser qui ets!.El fet de saber, intuitivament que , malgrat tot, l'espècie humana serveix per a alguna cosa.
...



4

... La desesperació és el sentiment que segueix a la sensació d'haver estat traït. Una esperança contra tota esperança (que encara està lluny de ser una promesa) s'esfondra o l'esfondren; la desesperació omple l'espai de l'ànima que estava ocupat per aquesta esperança. La desesperació no té res a veure amb el nihilisme.
El nihilisme, en el sentit contemporani, és la negativa a creure en cap escala de prioritats més enllà de la cerca del lucre, considerat com la fi última de l'activitat social, de manera que, precisament, tot té el seu preu. El nihilisme és resignació davant l'argument que el Preu ho és tot. És la forma més actual de covardia humana. I els pobres no hi acostumen a sucumbir.
...


5

El món pateix avui una altra forma de pobresa moderna. No és necessari citar les xifres; són molt conegudes i repetir-les una altra vegada només crearia un altre mur d'estadístiques.

Més de la meitat de la població del món viu amb menys d'euro i mitj al dia. Les cultures locals amb els seus remeis parcials -tant físics com espirituals- per algunes de les afliccions de la vida estan sent sistemàticament destruïdes o atacades. La nova tecnologia i els mitjans de comunicació, l'economia del lliure mercat, l'abundància productiva, la democràcia parlamentària, no han complert cap de les seves promeses -en el que als pobres es refereix- més enllà del subministrament de certs béns de consum barats, que els pobres poden comprar mentre ells roben.
...



6

... en aquesta terra no hi ha felicitat sense un viu desig de justícia.

La felicitat no és alguna cosa que es busqui, és alguna cosa que es troba, una troballa. La majoria de les troballes, no obstant això, tenen una continuació; aquesta és la seva promesa. La trobada amb la felicitat no té continuació. Tot està allí instantàniament. La felicitat és el que perfora l'aflicció.
...




7

"Mentre els rics bevien te i menjaven be, els pobres estaven esperant la calor i el fet que creixessin les plantes".

La diferència entre estacions, com també la diferència entre el dia i la nit, el bon temps i la pluja, és vital. El flux del temps és turbulent. La turbulència fa que el temps de la vida s'escurci, tant de fet com subjectivament. El termini és breu. Res perdura. Això és tant una pregària com un plany al mateix temps..

"(La mare) estava pesarosa d'haver mort i haver obligat als seus fills a portar dol per ella; si hagués pogut, ella hauria seguit vivint per sempre perquè ningú sofrís per ella, o malgastés, per ella, el cor i el cos que ella havia donat a llum, però la mare no havia pogut suportar viure gaire temps" .

La mort es produeix quan a la vida ja no li queda ni una engruna que defensar.
...





"... era com si estigués sola al món, sense penes ni alegries, ara volia ballar una mica,, escoltar música, d'agafar-se les mans amb altra gent..." .

Estan acostumats a viure en estreta proximitat uns amb uns altres, i això crea un sentit espacial particular... Quan la gent viu amuntegada qualsevol acció individual té repercussions en els altres. Repercussions físiques immediates...

...Més enllà dels murs la col·laboració és tan natural com la lluita...


9

... No existeix ni un futur obert ni un futur garantit. El futur no s'espera. I no obstant això hi ha continuïtat, una generació s'enllaça amb una altra. És per això que respecten la vellesa, perquè són una prova fefaent d'aquesta continuïtat, o fins i tot una demostració que una vegada, fa molt temps, va existir un futur. Els nens són el futur. El futur és la lluita incessant per aconseguir que s'alimentin i de vegades la possibilitat que aprenguin a l'escola el que els pares no van aprendre mai.

"Quan van acabar de parlar, es van llançar en braços de l'altre. Volien ser feliços ara mateix... El cor no admet demora, s'emmalalteix...

Aquí l'única ofrena del futur és el desig. ... Els joves són més joves a l'altra banda del mur. ... Les lleis religioses i comunitàries segueixen estant vigents... Tanmateix el silenciós desig de procreació és innegable i aclaparador. És el mateix desig que indueix al pillatge quan es tracta de donar menjar per després, a tall de consol, més tard o més d'hora (millor més d'hora) tornar a fornicar. Aquest és el regal del futur.





10

Les multituds tenen respostes a preguntes que encara no s'han preguntat, i la capacitat de sobreviure depassar els murs...

Si les preguntes encara no han estat formulades és perque cal emprar paraules i conceptes que semblin reals, i les que es fan servir ara per anomenar esdeveniments ja no tenen sentit: democràcia, llibertat, productivitat, etc.

Mentrestant, les respostes abunden entre les múltiples ingenuïtats d'una multitud que malda per anar tirant, per rebutjar fronteres, per trobar forats als murs, per adorar els seus fills i estar sempre a punt....per creure en la continuïtat i pel constant convenciment que els regals de la vida són petits i no tenen preu.

dilluns, 6 de febrer de 2017

BOTONS VERMELLS


Parlo d'aquells botons que, si es premen, desencadenen un gran daltabaix.

Els més temuts són els que poden destruir la Terra i que estan a l'abast dels que manen en els països més poderosos del món.

Hi ha també una munió de botons vermells que poden afectar de manera transcendental la vida de molta gent al mateix temps. Es troben, sobretot en despatxos de governs i empreses i poden activar, per exemple,  acomiadaments, pèrdues d'estalvis o retallades en les prestacions públiques de salut, d'educació o en habitatges socials.

Si els dits que premen aquests botons ho fan només per cobdícia, egoisme o crueltat, els efectes devastadors que provoca l'acció haurien de ser corregits o recompensats pels autors, que haurien d'assumir, a més, les responsabilitats corresponents.

Sovint això no passa perquè els que premen aquests botons vermells són els poderosos i aquests gaudeixen de la màxima cobertura legal. Les lleis, en general, i sovint sense semblar-ho, estan dictades per i a favor dels més forts i això, malauradament, funciona així des de sempre.

Tot plegat una obvietat sobre la qual de vegades hi penso, esperant, innocentment, que un dia les coses comencin a canviar.

dimarts, 31 de gener de 2017

NO FA PAS TANT D'AIXÒ


Potser sense ells ser-ne conscients, aquella societat de fa una mica més de mig segle era respectuosa amb el medi ambient. Tot al contrari de la d'ara mateix:  emmerdem l'aire, l'aigua i la terra amb les nostres muntanyes de deixalles i els nostres materials no degradables i contaminants.

En la desfilada de carruatges de la Festa dels Tres Tombs de Calafell d'aquest any, gràcies a la cura de tanta gent que estima les coses valuoses del passat, tot eren detalls on fixar la vista.

Garrafes de vidre protegides amb vímet; sacs de roba; carruatges de fusta; llet en envasos de metall...
Ni plàstics, ni fibres sintètiques, ni tetra-briks, ni...

No sé si avui dia podríem funcionar sense tots els estris i materials que tenim, però és curiós i esperançador constatar que hi ha corrents que estan recuperant els materials nobles; que hi ha algunes botigues que venen a granel i la gent s'ha de portar l'envàs; que es procura conrear amb adobs naturals, que es treballa per aconseguir cotxes que no contaminin, etc., etc.

Sembla que ens hi va la vida com espècie. Hi arribarem a temps?

Les fotos que vaig fer d'aquesta bonica desfilada:

dimecres, 25 de gener de 2017

MENTIDES A MANSALVA


Després d'escoltar, llegir o veure tot el que passa per davant meu en un dia a través de la ràdio, els diaris, internet, la tele, etc., acabo pensant quantes de tantes coses es corresponen amb la realitat o són falses. 

Des dels continguts de la publicitat, basats, generalment en exageracions o directament en mentides gruixudes i fins i tot punibles, fins als articles d'opinió sobre temes d'actualitat, escrits o llançats a les ones  pels mitjans de comunicació, tothom preten formar en la ment dels receptors un estat d'opinió favorable als interessos de l'emissor del missatge.

El resultat és que ens movem en un aiguabarreig de falsedats i veritats que acaben esmicolant la realitat en milers de realitats diferents que són les que cada un ens creiem, sovint per conveniència.

Deixo a part, les grans mentides que se'ns venen com a veritats inqüestionables o de fe, emanades dels poders polítics, econòmics i religiosos. Això donaria per a una tesi doctoral.

Avui, precisament, que estava pensant en aquest tema, la frase que m'envien els de "Minimàlia" per internet, li va com anell al dit:

"Quina necessitat hi ha de dir les coses pel seu nom, si es poden dir de manera fraudulenta i impostora? El llenguatge no crea la realitat. És la realitat."

Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres 1978)

Fa uns dies que he decidit reduir substancialment el bombardeig de notícies i comentaris al que estic habituat i destinar més temps a la literatura, a la música, a la contemplació de la natura i a valorar la veritat nua què crec que es troba només en les emocions i els sentiments.

dimarts, 17 de gener de 2017

LA FAGEDA I EL COOPERATIVISME


L'economia social sempre m'ha interessat i dintre d'ella, el moviment cooperatiu especialment.

L'experiència que vaig tenir en comprar-me el pis on visc a través d'una cooperativa fa més de quaranta anys va sortir molt bé. La construcció del bloc de pisos va resultar entre un 30 i un 40% més econòmic que el que tenien blocs de similar qualitat en la mateixa zona a preus de mercat.

També l'escola on van estudiar els meus fills, actualment pública, la vam convertir en la dècada dels 80 de privada en una cooperativa de pares i mestres i va funcionar força bé sota aquest règim.

Quan s'apleguen persones amb un interès comú per aconseguir un objectiu on el lucre no és precisament el protagonista, sinó fer bé les coses i al preu més ajustat possible, contant la retribució dels actors que aporten el seu coneixement i el seu temps d'una manera raonable, el resultat sol ser molt positiu.

De les empreses que funcionen bé a base d'aquesta filosofia se'n parla poc. Gairebé gens. Els diaris econòmics s'omplen de cotitzacions borsàries, índex de beneficis i pèrdues, retribucions escandaloses i premis espectaculars més o menys opacs als que estan al davant de les grans societats, etc.

Dels beneficis socials i econòmics que es deriven de la filosofia cooperativista sembla que no interessa parlar-ne.

Posaré dos exemples d'aquest tipus d'economia. El primer, per la seva enorme dimensió, la Cooperativa Mondragón què és el primer grup empresarial del País Vasc des de fa molts anys.

Dona feina a més de 74.000 persones, està configurat per més de 250 empreses cooperatives i factura més de 12.000 milions d'euros anuals.

La seva activitat es mou per molts i diversos camps de l'economia productiva. Reconeguts mundialment, són un exemple que vénen a estudiar experts d'arreu del món.

Una anècdota significativa relacionada amb la història de la Mondragón: Durant la crisi dels 70, aquesta cooperativa tenia 35.000 treballadors. Per quadrar els números van proposar acomiadar 5.000 treballadors. Tots plegats van decidir reduir-se el sou un 15% i no acomiadar ningú. La cooperativa no solament va sortir d'aquella crisi i està superant la que ens afecta ara, sinó que actualment compta, com he dit amb uns 74.000 treballadors.

L'altre exemple de cooperativa d'èxit és La Fageda, que fabriquen i distribueixen productes lactis (principalment iogurts) per tot Catalunya.

Per fer-vos una idea, actualment donen sortida a 1.400.000 iogurts a la setmana, que tenen una molt bona acceptació al mercat, gràcies a la seva alta qualitat.

Visitar les seves instal·lacions al cor de la Fageda d'en Jordà, a tocar d'Olot, és una experiència enriquidora.

Aquest és el resum sobre aquesta fantàstica realitat, que recull la seva pàgina web:

"Neix a principis dels anys 80 com una experiència pilot per mirar de treure els malalts mentals dels hospitals psiquiàtrics i de l'estat de marginació social que patien. Està comunament acceptat que el desenvolupament d'una activitat laboral és quelcom fonamental en la vida de qualsevol persona. Per aquesta raó l'any 1982, La Fageda posa en marxa a Olot un projecte empresarial amb l'objectiu d'inserir laboralment i socialment les persones amb discapacitat psíquica o trastorns mentals severs de la Comarca.

L'any 1987 La Fageda s'instal·la a la seva seu actual, el Mas Els Casals, que es troba dins la Reserva natural de La Fageda d'en Jordà, al bell mig del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Actualment La Fageda és una organització amb més de 300 persones, entre treballadors i persones ocupades.

Les activitats productives es realitzen al Centre Especial de Treball. Gràcies a la varietat de les activitats que desenvolupa (granja de vaques, fàbrica de làctics i de gelats, obrador de melmelades, jardineria i servei d'atenció al visitant), es pot donar resposta a totes les demandes de treball que el col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental crònica presenta a la Garrotxa.

En l'àmbit assistencial La Fageda presta un Servei de Teràpia Ocupacional, serveis d'habitatge i serveis d'oci, esport i cultura."

Després d'haver visitat les instal·lacions, escoltar les seves explicacions i assaborir els seus productes, per uns moments creus que és possible un món millor del que tenim. Més humà.

 En un cartell que es troba a la fàbrica es llegeix: "LAS EMPRESAS Y LA ECONOMÍA DEBEN EXISTIR POR Y PARA LAS PERSONAS, NO A COSTA DE ELLAS".





divendres, 13 de gener de 2017

ESTUDI, TREBALL, ART, NATURA, CIUTAT

Una mica més de tres hores passejant per una petita porció de  Barcelona, ahir, abans de l'arribada d'aquesta onada de fred que ens anuncien, van ser suficients per construir aquest petit reportatge.


Poble Nou. Un dels edificis que formen part de la Universitat Pompeu Fabra. Integrat en el conjunt, una xemeneia resta com testimoni del passat industrial del barri. Personalment em fa pensar amb l'importància que té que  el coneixement i el treball vagin sempre agafats de la mà.


Escultura de Jaume Plensa 'Dell'Arte', una peça que la Fundació Vila Casas va adquirir a Brussel·les l'any 2009 i que va cedir a la ciutat. La peça està instalada a la plaça del Museu Can Framis, davant mateix d'aquest centre creat per la pròpia fundació, amb el desig d'integrar l'art en l'espai urbà. L'obra representa els pecats de l'Infern de Dante Alighieri amb una sèrie d'esferes que pengen d'un gran cilindre.








Jardins de Miquel Martí Pol que envolten al Museu Can Framis on s'exposen al voltant de 300 obres, que daten des de la dècada dels 60 fins l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya (Alzamora, Tàpies, Guinovart, Hernández-Pîjuan, Viladecans, Ràfols-Casamada, Perejaume, Regina Giménez, Frederic Amat, Robert Llimós, entre molts altres).

Aquí tenim un petit vídeo que dona una lleugera idea del contingut d'aquesta variada i rica col·lecció d'art contemporani:





Parc de l'Estació del Nord on brilla l'obra "Cel caigut" què és el títol d'aquest conjunt escultòric de l'artista Beverly Pepper, inspirat en l'estil gaudinià.

dimarts, 10 de gener de 2017

EL NOSTRE TEMPS


En aquests dies en què se'n va un any i n'arriba un altre, solem pensar més que en altres moments en el pas del temps.

Quantes coses s'han dit, es diuen i es diran sobre el temps. Filòsofs, poetes, físics, biòlegs, metges... milers de proverbis i aforismes...

"...el temps passa de pressa; el temps no passa els que passem som nosaltres; aprofitar el temps; perdre el temps; els bons temps; els vells temps; els bells temps; el temps és or; tenir o no tenir temps..."

En qualsevol cas, individualment, només disposem del temps que hi ha entre el naixement i la mort. Abans i després d'aquests fets definitius, per nosaltres el temps no existeix.

Bé, em sembla que m'estic ficant en un laberint de dimensions inabastables per a mi. Per tant, m'he decidit a escoltar una cançó de George Moustaki , on el temps és present i que quan l' escolto, m'ajuda a passar el meu temps d'ara mateix, d'aquest instant, d'una manera agradable.

 


dissabte, 7 de gener de 2017

JOHN BERGER


John Peter Berger, mort fa pocs dies a 90 anys, era, segons alguns, un dels pocs savis que quedaven a Europa. La seva activitat va abastar la pintura, la novel·la, l'art, l'activisme polític i la poesia. Però, sobretot, va ser conegut com un mestre de la crítica cultural.

Sempre em resulta interessant conèixer el punt de vista de persones cultivades sobre tota mena de qüestions. Normalment les seves aportacions són enriquidores.

De Berger, he escollit les seves reflexions sobre temes tan diversos com el dibuix, la pobresa en els temps actuals el consumisme i el pas del temps.

Aquí les tenim:

"L'activitat més profunda de totes és dibuixar. I la que més t'exigeix. És quan dibuixo quan em lamento de les setmanes, els anys, probablement, que he desaprofitat. Si, com en els contes de fades, pogués concedir-li un do en néixer al futur pintor, seria el d'una vida suficientment llarga per dominar la tècnica del dibuix. Molt poca gent s'adona que el pintor, a diferència de l'escriptor o de l'arquitecte o del dissenyador, no només crea sinó que a més executa el seu art. Necessita dues vides".

"La pobresa del nostre segle és diferent de la de qualsevol altre temps. No és, com la pobresa antiga, un signe d'escassetat, sinó un sistema de regles imposat pels rics a la resta de la població. La conseqüència és que ja no sentim pena pels pobres. La societat de consum del segle XX és el primer model polític pel qual un captaire no significa res".

"El consumisme consumeix tot qüestionament. El passat es torna obsolet. En conseqüència la gent perd la seva individualitat, el seu sentit d'identitat i llavors s'aferma i busca un enemic per poder definir-se a si mateixa."

"El passat va creixent a poc a poc al nostre voltant, com una placenta per morir".


Per acabar, una pinzellada de la seva biografia, recollida també de la xarxa:

"Per Berger, l'art era la clau de la il·luminació, però també del consol. El va salvar de la desesperació en un internat brutal al que van enviar quan era petit durant la guerra i, des de llavors, la seva missió va ser compartir la gràcia amb els que la necessitaven més.

A més d'un visionari, Berger era i sempre va ser marxista però sense partit, dedicat a la causa amb el fervor d'un monjo que no necessita església ni congregació, solament la força d'una profunda fe interna.

Pintor de vocació i de formació, a la meitat dels anys 50 va canviar el pinzell per la ploma perquè "hi havia massa urgències polítiques per passar-me la vida pintant". Tenia 30 anys"

divendres, 6 de gener de 2017

NIT DE REIS

 

El gran Josep Maria de Sagarra explica d'aquesta manera els seus records de la nit de Reis en les seves "Memòries":



 “aquella solemnitat representava per a mi una tan fúlgida meravella, que em semblava impossible que la pogués viure i la pogués pair sense que se me’n ressentissin els ossos o alguna part més delicada del cos. […]

La meva nit de Reis, amb les seves agudes i argentines trompetes, molt superiors a les que acompanyen la cadira gestatòria dels papes, i amb els seus pifres angèlics, mig entreescoltats per mi en un insomni nerviós, avui, a cinquanta-cinc anys de distància, puc assegurar, sense por d’equivocar-me, que no era una filfa, sinó un moment autèntic.

La gent es pensa que hi ha altra mena de nits més importants a la vida, quan el fetge respon com a fetge i la vanitat com a vanitat; quan la fofa estupidesa de la carn s’ha begut una a una les gotes tornassolades que tremolen en la teranyina intacta de l’absoluta bona fe.


En aquest món els vius s’equivoquen. Jo crec que la gran jugada, la gairebé divina, els homes només la podem aconseguir en la il·limitada fecunditat de la innocència. Per això estic convençut de la meva nit de Reis; la dels quatre, la dels cinc, i potser la dels sis anys i tot.”



No cal dir res més!

Fotos: Els meus néts a la cavalcada d'ahir a Barcelona.