Etiquetes

dimarts, 17 de gener de 2017

LA FAGEDA I EL COOPERATIVISME


L'economia social sempre m'ha interessat i dintre d'ella, el moviment cooperatiu especialment.

L'experiència que vaig tenir en comprar-me el pis on visc a través d'una cooperativa fa més de quaranta anys va sortir molt bé. La construcció del bloc de pisos va resultar entre un 30 i un 40% més econòmic que el que tenien blocs de similar qualitat en la mateixa zona a preus de mercat.

També l'escola on van estudiar els meus fills, actualment pública, la vam convertir en la dècada dels 80 de privada en una cooperativa de pares i mestres i va funcionar força bé sota aquest règim.

Quan s'apleguen persones amb un interès comú per aconseguir un objectiu on el lucre no és precisament el protagonista, sinó fer bé les coses i al preu més ajustat possible, contant la retribució dels actors que aporten el seu coneixement i el seu temps d'una manera raonable, el resultat sol ser molt positiu.

De les empreses que funcionen bé a base d'aquesta filosofia se'n parla poc. Gairebé gens. Els diaris econòmics s'omplen de cotitzacions borsàries, índex de beneficis i pèrdues, retribucions escandaloses i premis espectaculars més o menys opacs als que estan al davant de les grans societats, etc.

Dels beneficis socials i econòmics que es deriven de la filosofia cooperativista sembla que no interessa parlar-ne.

Posaré dos exemples d'aquest tipus d'economia. El primer, per la seva enorme dimensió, la Cooperativa Mondragón què és el primer grup empresarial del País Vasc des de fa molts anys.

Dona feina a més de 74.000 persones, està configurat per més de 250 empreses cooperatives i factura més de 12.000 milions d'euros anuals.

La seva activitat es mou per molts i diversos camps de l'economia productiva. Reconeguts mundialment, són un exemple que vénen a estudiar experts d'arreu del món.

Una anècdota significativa relacionada amb la història de la Mondragón: Durant la crisi dels 70, aquesta cooperativa tenia 35.000 treballadors. Per quadrar els números van proposar acomiadar 5.000 treballadors. Tots plegats van decidir reduir-se el sou un 15% i no acomiadar ningú. La cooperativa no solament va sortir d'aquella crisi i està superant la que ens afecta ara, sinó que actualment compta, com he dit amb uns 74.000 treballadors.

L'altre exemple de cooperativa d'èxit és La Fageda, que fabriquen i distribueixen productes lactis (principalment iogurts) per tot Catalunya.

Per fer-vos una idea, actualment donen sortida a 1.400.000 iogurts a la setmana, que tenen una molt bona acceptació al mercat, gràcies a la seva alta qualitat.

Visitar les seves instal·lacions al cor de la Fageda d'en Jordà, a tocar d'Olot, és una experiència enriquidora.

Aquest és el resum sobre aquesta fantàstica realitat, que recull la seva pàgina web:

"Neix a principis dels anys 80 com una experiència pilot per mirar de treure els malalts mentals dels hospitals psiquiàtrics i de l'estat de marginació social que patien. Està comunament acceptat que el desenvolupament d'una activitat laboral és quelcom fonamental en la vida de qualsevol persona. Per aquesta raó l'any 1982, La Fageda posa en marxa a Olot un projecte empresarial amb l'objectiu d'inserir laboralment i socialment les persones amb discapacitat psíquica o trastorns mentals severs de la Comarca.

L'any 1987 La Fageda s'instal·la a la seva seu actual, el Mas Els Casals, que es troba dins la Reserva natural de La Fageda d'en Jordà, al bell mig del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Actualment La Fageda és una organització amb més de 300 persones, entre treballadors i persones ocupades.

Les activitats productives es realitzen al Centre Especial de Treball. Gràcies a la varietat de les activitats que desenvolupa (granja de vaques, fàbrica de làctics i de gelats, obrador de melmelades, jardineria i servei d'atenció al visitant), es pot donar resposta a totes les demandes de treball que el col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental crònica presenta a la Garrotxa.

En l'àmbit assistencial La Fageda presta un Servei de Teràpia Ocupacional, serveis d'habitatge i serveis d'oci, esport i cultura."

Després d'haver visitat les instal·lacions, escoltar les seves explicacions i assaborir els seus productes, per uns moments creus que és possible un món millor del que tenim. Més humà.

 En un cartell que es troba a la fàbrica es llegeix: "LAS EMPRESAS Y LA ECONOMÍA DEBEN EXISTIR POR Y PARA LAS PERSONAS, NO A COSTA DE ELLAS".





divendres, 13 de gener de 2017

ESTUDI, TREBALL, ART, NATURA, CIUTAT

Una mica més de tres hores passejant per una petita porció de  Barcelona, ahir, abans de l'arribada d'aquesta onada de fred que ens anuncien, van ser suficients per construir aquest petit reportatge.


Poble Nou. Un dels edificis que formen part de la Universitat Pompeu Fabra. Integrat en el conjunt, una xemeneia resta com testimoni del passat industrial del barri. Personalment em fa pensar amb l'importància que té que  el coneixement i el treball vagin sempre agafats de la mà.


Escultura de Jaume Plensa 'Dell'Arte', una peça que la Fundació Vila Casas va adquirir a Brussel·les l'any 2009 i que va cedir a la ciutat. La peça està instalada a la plaça del Museu Can Framis, davant mateix d'aquest centre creat per la pròpia fundació, amb el desig d'integrar l'art en l'espai urbà. L'obra representa els pecats de l'Infern de Dante Alighieri amb una sèrie d'esferes que pengen d'un gran cilindre.








Jardins de Miquel Martí Pol que envolten al Museu Can Framis on s'exposen al voltant de 300 obres, que daten des de la dècada dels 60 fins l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya (Alzamora, Tàpies, Guinovart, Hernández-Pîjuan, Viladecans, Ràfols-Casamada, Perejaume, Regina Giménez, Frederic Amat, Robert Llimós, entre molts altres).

Aquí tenim un petit vídeo que dona una lleugera idea del contingut d'aquesta variada i rica col·lecció d'art contemporani:





Parc de l'Estació del Nord on brilla l'obra "Cel caigut" què és el títol d'aquest conjunt escultòric de l'artista Beverly Pepper, inspirat en l'estil gaudinià.

dimarts, 10 de gener de 2017

EL NOSTRE TEMPS


En aquests dies en què se'n va un any i n'arriba un altre, solem pensar més que en altres moments en el pas del temps.

Quantes coses s'han dit, es diuen i es diran sobre el temps. Filòsofs, poetes, físics, biòlegs, metges... milers de proverbis i aforismes...

"...el temps passa de pressa; el temps no passa els que passem som nosaltres; aprofitar el temps; perdre el temps; els bons temps; els vells temps; els bells temps; el temps és or; tenir o no tenir temps..."

En qualsevol cas, individualment, només disposem del temps que hi ha entre el naixement i la mort. Abans i després d'aquests fets definitius, per nosaltres el temps no existeix.

Bé, em sembla que m'estic ficant en un laberint de dimensions inabastables per a mi. Per tant, m'he decidit a escoltar una cançó de George Moustaki , on el temps és present i que quan l' escolto, m'ajuda a passar el meu temps d'ara mateix, d'aquest instant, d'una manera agradable.

 


dissabte, 7 de gener de 2017

JOHN BERGER


John Peter Berger, mort fa pocs dies a 90 anys, era, segons alguns, un dels pocs savis que quedaven a Europa. La seva activitat va abastar la pintura, la novel·la, l'art, l'activisme polític i la poesia. Però, sobretot, va ser conegut com un mestre de la crítica cultural.

Sempre em resulta interessant conèixer el punt de vista de persones cultivades sobre tota mena de qüestions. Normalment les seves aportacions són enriquidores.

De Berger, he escollit les seves reflexions sobre temes tan diversos com el dibuix, la pobresa en els temps actuals el consumisme i el pas del temps.

Aquí les tenim:

"L'activitat més profunda de totes és dibuixar. I la que més t'exigeix. És quan dibuixo quan em lamento de les setmanes, els anys, probablement, que he desaprofitat. Si, com en els contes de fades, pogués concedir-li un do en néixer al futur pintor, seria el d'una vida suficientment llarga per dominar la tècnica del dibuix. Molt poca gent s'adona que el pintor, a diferència de l'escriptor o de l'arquitecte o del dissenyador, no només crea sinó que a més executa el seu art. Necessita dues vides".

"La pobresa del nostre segle és diferent de la de qualsevol altre temps. No és, com la pobresa antiga, un signe d'escassetat, sinó un sistema de regles imposat pels rics a la resta de la població. La conseqüència és que ja no sentim pena pels pobres. La societat de consum del segle XX és el primer model polític pel qual un captaire no significa res".

"El consumisme consumeix tot qüestionament. El passat es torna obsolet. En conseqüència la gent perd la seva individualitat, el seu sentit d'identitat i llavors s'aferma i busca un enemic per poder definir-se a si mateixa."

"El passat va creixent a poc a poc al nostre voltant, com una placenta per morir".


Per acabar, una pinzellada de la seva biografia, recollida també de la xarxa:

"Per Berger, l'art era la clau de la il·luminació, però també del consol. El va salvar de la desesperació en un internat brutal al que van enviar quan era petit durant la guerra i, des de llavors, la seva missió va ser compartir la gràcia amb els que la necessitaven més.

A més d'un visionari, Berger era i sempre va ser marxista però sense partit, dedicat a la causa amb el fervor d'un monjo que no necessita església ni congregació, solament la força d'una profunda fe interna.

Pintor de vocació i de formació, a la meitat dels anys 50 va canviar el pinzell per la ploma perquè "hi havia massa urgències polítiques per passar-me la vida pintant". Tenia 30 anys"

divendres, 6 de gener de 2017

NIT DE REIS

 

El gran Josep Maria de Sagarra explica d'aquesta manera els seus records de la nit de Reis en les seves "Memòries":



 “aquella solemnitat representava per a mi una tan fúlgida meravella, que em semblava impossible que la pogués viure i la pogués pair sense que se me’n ressentissin els ossos o alguna part més delicada del cos. […]

La meva nit de Reis, amb les seves agudes i argentines trompetes, molt superiors a les que acompanyen la cadira gestatòria dels papes, i amb els seus pifres angèlics, mig entreescoltats per mi en un insomni nerviós, avui, a cinquanta-cinc anys de distància, puc assegurar, sense por d’equivocar-me, que no era una filfa, sinó un moment autèntic.

La gent es pensa que hi ha altra mena de nits més importants a la vida, quan el fetge respon com a fetge i la vanitat com a vanitat; quan la fofa estupidesa de la carn s’ha begut una a una les gotes tornassolades que tremolen en la teranyina intacta de l’absoluta bona fe.


En aquest món els vius s’equivoquen. Jo crec que la gran jugada, la gairebé divina, els homes només la podem aconseguir en la il·limitada fecunditat de la innocència. Per això estic convençut de la meva nit de Reis; la dels quatre, la dels cinc, i potser la dels sis anys i tot.”



No cal dir res més!

Fotos: Els meus néts a la cavalcada d'ahir a Barcelona.

dilluns, 2 de gener de 2017

"ESPÀRTAC" 2088 ANYS DESPRÉS DE LA SEVA MORT


L'any 1960 es va estrenar la pel·lícula protagonitzada per Kirk Douglas. Recordo que em va impactar.

 Ara 56 anys després l'he tornat a veure a la filmoteca, en versió original, remasteritzada digitalment, com si s'hagués d'acabar de filmar. Més de tres hores i quart de cinema èpic, amanit amb uns diàlegs rics en contingut. Val a dir que m'ha tornat a impressionar.

La figura d'Espàrtac i el que representa aconsegueix, d'una banda l'admiració a qui des de la nuesa material més absoluta s'enfronta al poder més gran del seu món, l'imperi romà, aglutinant milers d'esclaus per alliberar-se de qui els tracta pitjor que les bèsties.

D'altra banda, la constatació que el poder de la força bruta dels mandataris és també enorme i que per defensar els seus privilegis aniquilen si cal fins a l'últim enemic.

Espàrtac va perdre davant Roma però va posar-la en escac i va transmetre el seu valor en la lluita per la llibertat a molta gent. De fet, la història ha tingut, després d'ell, altres Espàrtacs que, sovint perdent, han arrabassat parcel·les de dignitat i de llibertat als que viuen xafant els més dèbils.

L'esclavitud, desgraciadament, no ha desaparegut del nostre món. Hi ha molts llocs on les persones són tractades com bèsties de càrrega. Per exemple els miners d'alguns països de l'Àfrica que treballen de sol a sol sense més dret que el de ser mínimament alimentats perquè puguin seguir treballant fins a l'extenuació. 

Un exemple que és impossible no considerar a partir de la primera escena de la pel·lícula on es veuen milers d'esclaus treballant, al servei de Roma, a les mines de Líbia en similars condicions dels que ara mateix ho estan fent al Congo. I han passat més de 2.000 anys.

Potser és molt poc un període de 2.000 anys pel que fa a la teoria de l'evolució de les espècies i hem d'esperar 100.000 o 1.000.000 d'anys perquè la humanitat sigui més "humana" en el sentit positiu de la paraula. 

En qualsevol cas, els que ara som aquí, ja no ho veurem, però sí que podem intentar aportar alguna cosa del nostre millor vessant perquè es vagi avançant en la bona direcció, encara que només sigui uns mil·límetres.
El tràiler en V.O.

diumenge, 1 de gener de 2017

ANY NOU: REPTE MAFALDA

Amb un gra de sorra de cadascun de nosaltres per aconseguir-ho, potser podria fer-se realitat Encara que només sigui per ells, els més petits, hem de fer-ho.

dimarts, 27 de desembre de 2016

"ÊTRE ET AVOIR" A PUNT DE FER 15 ANYS



Em refereixo a la pel·lícula/documental francesa que sempre he recordat d'ençà que la vaig veure farà ara 15 anys i que acabo de tornar a veure avui mateix, via You Tube.

Els records d'infantesa, i els que em van deixar les escoles a què vaig anar de petit, les mestres i professors, els companys i les vivències agradables i tristes són dels que han quedat més marcats a la memòria i els que sovint retrobo tant per gaudir com per analitzar.

Aquesta pel·lícula, ens introdueix en una escola rural de la regió francesa de l'Auvergne que recull una dotzena de nenes i nens de 4 a 10 anys reunits en una única aula durant el transcurs d'un curs sencer.

Som espectadors privilegiats de les situacions que viuen les criatures amb el seu únic professor, que cuida de la seva formació i s'ocupa dels problemes de tota mena que van sorgint tant en l'àmbit de la classe com en el personal.

Tot passa amb una naturalitat que et té sense parpellejar. Cada gest de cada alumne o del pacient i responsable mestre val la pena no perdre-se'l.

La pel·lícula no pretén més que mostrar la realitat del dia a dia, sense efectes especials de cap mena.

Quinze anys després de la seva estrena, em segueix semblant una petita meravella.

Per sort, està disponible, sencera, a You Tube i si us ve de gust veure-la, aquí la teniu.

a) ·Doblada al castellà:


b).- En versió original:

 

dilluns, 26 de desembre de 2016

"L'ÚLTIM VÍDEO-CLIP DE GEORGE MICHAEL"



El 9 de febrer de 2014 vaig penjar aquest post al blog "Troballes". Es tracta d'un vídeo-clip, gravat a Barcelona, sobre la cançó "Let Her Down Easy" que trobo sensacional.

Avui que tothom parla, amb motiu de la seva mort, dels seus èxits més escoltats, m'ha vingut a la memòria aquesta cançó d'ell, potser no tan popular, però que acompanyada de les imatges esdevé una combinació admirable.

Gravat en blanc i negre  i amb els artistes del Circ Raluy, és una petita joia del món dels vídeo-clips. Són quatre minuts i mig per gaudir.





dijous, 22 de desembre de 2016

NADAL I ANY NOU


A més de desitjar-vos a tots els que passeu per aquí que tingueu unes bones festes i que 2017 sigui un any en el que es millori tot el millorable en tots els àmbits i aspectes, us suggereixo que mireu aquest vídeo que fa pocs dies ha aparegut a You Tube: