Etiquetes

divendres, 20 d’abril de 2018

CENTENARI


Aquest any 2018 celebrem el centenari del naixement de nombroses personalitats. Per a mi hi ha un centenari particular, el de l'Enriqueta Carrillo, la meva mare, que va néixer el 20 d'abril de 1918.

Els qui la vam conèixer i estimar no ens cal més que esmentar el seu nom per fer-la present. Als qui no la van conèixer o volen repassar la seva biografia, us convido a clicar aquí. L'enllaç correspon a un post molt ben construït, que va publicar l'escriptora, poetessa i professora Júlia Costa l'any 2015, quan l'Enriqueta ens va deixar.

diumenge, 8 d’abril de 2018

CONDUIR O NO CONDUIR: AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ QUAN JA ETS GRAN O MOLT GRAN



Fa uns dies sopant amb uns bons amics, la majoria de seixanta i molts i algun amb setanta anys, va sortir el tema de la renovació del carnet de conduir i la conveniència o no de limitar la possibilitat de portar cotxe o moto a partir d'una edat determinada.

Com és natural van sorgir diferents opinions i algunes d'absolutament contraposades.

Per a mi és un tema important. M'agrada molt conduir però sóc conscient que les facultats van retrocedint. Ni la vista, ni els reflexos ni l'agilitat és la mateixa de fa uns anys. Tot i això encara em considero apte per portar cotxe sense posar en risc la vida de ningú per aquests motius. Em pregunto si seré capaç d'adonar-me'n quan això canviï i aleshores, voluntàriament, d'abandonar el cotxe.

En mig de la tertúlia, una amiga va suggerir una idea que em va agradar: mentre no es decideix res al respecte per les autoritats de trànsit: fer posar en els cotxes conduïts per persones grans un senyal que ho adverteixi als altres conductors. Ni hi ha pels conductors novells i pels minusvàlids, Quan les veiem, els altres vehicles saben que aquell cotxe pot sorprendre'ns amb una maniobra inesperada. Els avis també ho podem fer i ho fem de vegades. Ja imagino que no a tothom en aquesta situació li agradaria portar aquest avís penjat darrere el cotxe, però potser podria evitar algun disgust.



dijous, 29 de març de 2018

"LA VENTURA DE VIURE"



Acabo de llegir una llarga entrevista al gran pallasso Tortell Poltrona que ha publicat el "Catorze.cat".
Anava a seleccionar unes quantes respostes per construir aquest post, però finalment he pensat que el millor és oferir-la sencera a través de l'enllaç: clic

Tortell Poltrona porta ja 25 anys amb "Pallassos sense fronteres". Les experiències viscudes per aquest home són impressionants. Els seus pensaments segur que estan influenciats per aquestes vivències, però també trobo que ell està fet d'un material d'altíssima qualitat que porta d'origen.

Viure segons què li senyalen les seves idees i la seva sensibilitat, renunciant des de bon principi a la seguretat que ofereix una feina estable i una actitud gregària, té molt valor.

És més que interessant llegir i pensar sobre les seves respostes en aquesta entrevista. És com respirar un aire oxigenat i salubre i això convé quan hi ha tanta "contaminació"

Cita, aquest fragment d'un poema de Joan Brossa, que diu en Tortell que per a ell és una màxima. El trobo genial:

"Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric".

dissabte, 24 de març de 2018

“EL QUE NO VULGUIS PER A TU, NO HO VULGUIS PER A NINGÚ"


Sempre m'ha semblat un plantejament carregat de sentit comú, d'ètica i d'una extrema dignitat.

Les tretze paraules d'aquesta frase resumeixen i assenyalen el que hauria de ser la guia per a una humanitat molt més bona de la que tenim, en tots els sentits.

A l'altre extrem, llibres i més llibres de filosofia i de religió, la majoria d'ells carregats, molt sovint, de fantasies de tota mena; expressats amb paraules ampul·loses que s'utilitzen per enlluernar, humiliar o acovardir. Amb dogmes que xoquen amb la lògica, la ciència o la mateixa naturalesa.

Aquesta entrada m'ha vingut de gust fer-la després d'escoltar, estupefacte, al Professor José Antonio Marina l'altre dia en una magnífica conferència sobre la transhumanitat, quan va explicar que Sant Tomàs d'Aquino, un dels grans referents del cristianisme, al que ell admira en general, diu en un dels seus incomptables escrits, que "al Cel, el goig que reporta la contemplació de Déu, és tan gran com el de contemplar els sofriments que pateixen els condemnats a l'infern".

Gaudir amb l'espectacle del sofriment dels altres! Alerta que a l'infern poden estar-se cremant els teus familiars i amics...(això val només pels que s'ho creuen, és clar).

Portat a aquest extrem, (els que pateixen a l'infern, segons els llibres sagrats, tenen uns dolors indescriptibles, sense pauses i per a tota l'eternitat), aquest gaudi sembla d'una crueltat també infinita; però ho diu un Sant. En fi que creients i no creients hi pensin una mica i treguin les seves conclusions.

Impossible no portar aquest gaudi aquinià, corregit amb la mesura que calgui, amb el que sembla que està sentint avui dia tanta gent amb el sofriment dels que són perseguits, empresonats i desposeits dels drets humans més bàsics. Si són enemics, tot val contra ells.

No sé si hi ha res a fer, però encara que sigui per aconseguir ser una mica millor persona, fem nostra aquesta regle d'or, senzilla i clara: "EL QUE NO VULGUIS PER A TU, NO HO VULGUIS PER A NINGÚ"

dilluns, 19 de març de 2018

MIRAR-HO TOT AMB INTENSITAT POÈTICA


Aquesta frase, que no havia sentit mai, em va cridar l'atenció i em va agradar. La va dir José María Marina en una conferència al Palau Macaya el 15 de març passat parlant sobre la felicitat i el perfeccionament.

Una de les conclusions dels seus plantejaments referents a com acostar-nos a la felicitat subjectiva va ser aquesta:

"Saber valorar el que tenim. Mirar-ho tot amb intensitat poètica. Fixar el zoom sobre les coses perquè agafin intensitat."

Per posar un petit exemple, va recomanar la lectura de "La Oda a la alcachofa" de Pablo Neruda.

Si la voleu llegir, aquí la teniu:

La alcachofa 
de tierno corazón 
se vistió de guerrero, 
erecta, construyó 
una pequeña cúpula, 
se mantuvo 
impermeable 
bajo 
sus escamas, 
a su lado 
los vegetales locos
se encresparon, 
se hicieron 
zarcillos, espadañas, 
bulbos conmovedores, 
en el subsuelo 
durmió la zanahoria 
de bigotes rojos, 
la viña 
resecó los sarmientos 
por donde sube el vino, 
la col 
se dedicó 
a probarse faldas, 
el orégano 
a perfumar el mundo, 
y la dulce 
alcachofa 
allí en el huerto, 
vestida de guerrero, 
bruñida 
como una granada, 
orgullosa, 
y un día 
una con otra 
en grandes cestos 
de mimbre, caminó 
por el mercado 
a realizar su sueño: 
la milicia.


En hileras 
nunca fue tan marcial 
como en la feria, 
los hombres 
entre las legumbres 
con sus camisas blancas 
eran 
mariscales 
de las alcachofas, 
las filas apretadas, 
las voces de comando, 
y la detonación 
de una caja que cae, 
pero 
entonces 
viene 
María 
con su cesto, 
escoge 
una alcachofa, 
no le teme, 
la examina, la observa 
contra la luz como si fuera un huevo, 
la compra, 
la confunde 
en su bolsa 
con un par de zapatos, 
con un repollo y una 
botella 
de vinagre 
hasta 
que entrando a la cocina 
la sumerge en la olla.

Así termina 
en paz 
esta carrera 
del vegetal armado 
que se llama alcachofa, 
luego 
escama por escama 
desvestimos 
la delicia 
y comemos 
la pacífica pasta 
de su corazón verde.

divendres, 16 de març de 2018

MÚSICA PEL CAP DE SETMANA

Avui he pessigat el Cd de "Gènesis" de 1991 "We Can't Dance". És l'últim que va gravar aquest grup amb Phill Collins.

És un disc que sempre escolto amb molt de gust. De fet em costaria escollir una sola cançó... "No son of mine", "Tell me why", "Hold on my heart"...

Al final m'he decidit per "Hold on my heart", una espècie de bàlsam musical per incrementar una mica el plaer de viure.

Aquí la tenim:

dimecres, 14 de març de 2018

OLGA I JOANA


Olga Espinàs i Joana Margarit, filles, respectivament, de Josep Maria Espinàs i Joan Margarit m'han fet arribar,a través dels seus pares, els seus sentiments i la seva alegria i generositat.

De l'Espinàs, llegint més d'una vegada el seu llibre "El teu nom és Olga" i de Margarit a través dels poemes que té dedicats a la Joana.

Amb emoció descobreixes dues dones superdotades per l'amor i la tendresa.

Porto dues espurnes sobre cada una d'elles:

Espinàs:

"El teu univers és petit, però sempre hi ha un lloc per als altres. Has nascut lliure de la falsedat, de la mala intenció, de l’ambició possessiva. Voldries que tothom s’estimés molt i no entens per què no és així."

"La teva especial condició et dóna llibertat de no sotmetre’t a la dictadura del progrés que s’identifica amb l’eficàcia i la competitivitat. Tu has avançat. A la teva manera."

"Tu no saps què vol dir subnormal, però moltes persones que són adultes i intel·ligents tampoc no ho saben. Si sabessin què hi ha darrere la paraula subnormal no la farien servir com un insult."



Margarit:

Fragment de l poema "Cançó de Bressol"

Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il·luminat pel teu somriure.

dissabte, 10 de març de 2018

JORGE WAGENSBERG



Quan el veia per TV parlant sempre parava atenció. Quan apareixia un article o una entrevista a la premsa sempre la llegia. Per a mi tenia una personalitat magnètica fruit dels seus coneixements i de la forma que tenia d'explicar-los de manera entenedora.

Són moltes les reflexions que amb motiu de la seva mort s'han publicat aquests dies ala medis.

He triat aquestes quatre, senzillament perquè hi estic molt d'acord.


La maldat és una forma d'idiotesa. La bondat és una forma d'intel·ligència.

No conec cap fanàtic que es rigui d'ell mateix.

L'humor és un bon principi de crítica.

Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres.

dijous, 8 de març de 2018

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA 2018


Unes píndoles d'humor irònic per un dia tan ple de raons per reflexionar sobre els problemes que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho i per actuar seriosament dia rere dia per solucionar-los.




dimecres, 7 de març de 2018

FELICITATS, ESPINÀS




Avui, 7 de març de 2018, Josep Maria Espinàs fa 91 anys. Ho celebro molt sincerament.

D'ençà que Joan Argenté em va deixar fa uns 35 anys el llibre "A Peu pel Pirineu de Lleida", l'he seguit a través dels seus llibres, articles, entrevistes, etc.

He gaudit especialment amb els llibres de les seves memòries i amb els dels viatges a peu que ha fet per tants indrets.

Amb un llenguatge planer, sense artificis, transmet els seus punts de vista sobre tot allò que veu, sent i pensa. Sovint m'he sentit identificat amb moltes de les seves reflexions.

Una sort que tot i la seva avançada edat es mantingui al davant de la seva Olivetti per regalar-nos cada dia la seva manera d'entendre la vida.

El magazín cultural Catorze.cat ha publicat avui aquestes 14 reflexions d'ell, que trobo molt ben escollides:


1. La vida és plena de coses boniques, si les saps escoltar o mirar. Si exigeixes que et toqui la rifa o que et donin el premi Nobel, la teva vida serà un desastre. Però si saps veure i viure les coses en la seva dimensió, la vida està molt bé.

2. Si escrius i ningú et fa cas, és que no pots escriure. Hi ha escriptors que es passen seixanta anys esperant escriure una gran novel·la, i no poden. A mi m’agrada molt cantar, i canto, però no tinc condicions per ser cantant, i he de saber que no en tinc. Tampoc puc ser el Fred Astaire, tot i que ja m’agradaria.

3. La meva vida no sempre ha estat fàcil, però no em cansa. Et poden cansar coses concretes, com el dolor, però no el fet de viure. Si l’obra de teatre de la vida té tres actes, els vull viure tots tres. No estic cansat ni de viure ni d’escriure.

4. Escriure és una conseqüència de pensar. Quan la gent diu que no troba una paraula, és que no ha trobat la idea, no l’ha concretat. Als pagesos mai els falta vocabulari, sempre saben dir les coses que volen dir, perquè saben què volen dir.

5. Una vegada, en ple franquisme, un periodista em va demanar que em definís en tres paraules. Vaig dir: “Ese de gafas”. Perquè a l’exèrcit deien “ese de gafas” i era jo. M’han definit com a escriptor, i m’hi reconec. Seria una falsa modèstia, després de vuitanta-i-tants llibres, dir que no soc escriptor. Però fixa’t que no parlo de “la meva obra”, com fan constantment els meus col·legues. Jo no he fet la meva obra, he fet llibres.

6. M'he trobat fent les coses que he fet. La gent sempre t'atribueix intencions. Vaig publicar deu novel·les, una de les quals va guanyar el premi Sant Jordi, i de cop vaig deixar d'escriure novel·les i em vaig trobar fent un altre tipus de llibres. Un dia em vaig trobar fent unes cançons, una activitat que no se m'havia acudit mai abans. Un altre dia em vaig trobar fent una obra de teatre: es va representar, va tenir èxit, bona crítica, i no vaig continuar fent teatre. Un altre dia em vaig trobar fent viatges a peu i escrivint-ne llibres en forma de cròniques, i n'he escrit molts. La crítica i les enciclopèdies tenen una gran tendència a atribuir-te una voluntat deliberada, però jo no he decidit res. A la gent li costa d'entendre que un escriptor no planifiqui. Davant la gent que és capaç de dir per què la seva vida ha seguit el camí que ha seguit, jo em trec el barret.

7. Crec que, en general, les persones estem condemnades a ser el que som. Hi ha un marge de modificació, només faltaria, però petit. Per la veu que té, un cantant està condicionat a cantar una determinada música. A l'escriptor li passa el mateix: té una manera d'escriure, i és la seva. Hem d'admetre aquesta limitació en les possibilitats de cadascú: tens un marc en què et pots moure amb certa eficàcia i cert rendiment, i si surts d'aquest marc segurament falles. Que un novel·lista de culte provi de fer els best-sellers que critica, va: s'estavellaria.

8. Tenir l'Olga [la seva filla amb síndrome de Down] m'ha ensenyat molt i m'ha enriquit molt. M'ha fet veure la relativa importància d'algunes coses, m'ha accentuat el respecte per tothom. M'ha ajudat a veure coses que, des de la meva intel·ligència, m'haurien costat més de veure.

9. Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l'himne del Barça. Mira, és divertit.

10. La humanitat progressa i progressarà: si recula, és per agafar empenta. A algunes generacions els pot semblar que no, que anem enrere. Si algú et diu "anem malament", sempre depèn de l'escala amb què s'ho miri. Ara estem millor que fa cent anys i molt millor que fa mil anys.

11. Tinc un respecte i admiració absoluts per la tècnica. Però no faig servir ordinador perquè no el necessito. La saviesa consisteix a no tenir allò que no necessites.

12. Envellir no té res de bo. Alguns potser voldran glorificar-se dient que guanyes experiència. Però he vist fer tantes bogeries a vells... Hi ha gent que amb trenta anys té més experiència que un home de vuitanta. Per als que estimem la vida, fer-se vell només té inconvenients, se t'escurça el temps que tens per veure coses, per fer abraçades, per dormir, per fer el que et vingui de gust. Vas veient que això se t'acaba. Sí que et pots fer més savi, però també n'hi ha que es fan més imbècils, n'hi ha que es fan més tendres i n'hi ha que es fan més insuportables.

13. Soc presentista amb totes les conseqüències. No penso mai en el meu passat ni en el meu futur. Ara som al migdia, i la tarda d'avui no existeix.

14. No soc gens nostàlgic. No puc tenir nostàlgia de mi mateix, perquè ja no soc aquell nen de deu anys: he evolucionat i m'he convertit en una altra persona.

(Declaracions extretes d'entrevistes fetes per Eva Piquer i publicades al diari Avui i en el llibre «Catorze de cara al 2014»)