Etiquetes

divendres, 18 de maig de 2018

IMMIGRACIÓ TRANSOCEÀNICA, UN FET QUE EM TOCA D'A PROP


Quatre dels cinc  germans del meu avi patern és a dir els meus oncles-avis,  van marxar a finals del segle XIX, principis del XX a fer les Amèriques. L'avi Ramon es va quedar a Barcelona, el que va permetre, entre altres moltes coses, que els seus descendents d'aquí, hàgim existit.

Cada un dels immigrants va anar a parar a indrets diferents: Nova York, Cuba i Puerto Rico.

Allà van quedar-se i alguns van deixar nombrosa descendència. De fet, ara mateix són molts més els familiars americans que catalans.



Veient les fotos del comerç que va posar a San Juan de Puerto Rico l'oncle-avi Mariano (el del bigoti de la dreta) no puc deixar de fer paral·lelismes amb el que avui fan a casa nostra molts immigrants que arriben d'allà.


Cal dir que cap dels quatre es van fer rics, però sí que van saber defensar-se la vida. El que va quedar-se a Cuba, va fundar el Casal Català a l'Havana, punt de trobada de molts immigrants catalans, on es feien tota mena d'actes culturals perquè tothom és podes sentir una mica a prop de la seva estimada Catalunya.

Aquí i ara tenim nombroses Associacions d'immigrants de molts països, sobretot americans, creats amb la mateixa intenció.

El "novaiorquès" es va instal·lar a Brooklyn, on a més de tenir vuit fills va guanyar-se la vida amb activitats diverses no totes exitoses.

No sé per què he sortit a parlar d'això avui. Potser perquè m'ha vingut la imatge d'aquell vell comerç de Puerto Rico.

La immigració, d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, existeix des del principi dels temps i segurament es seguirà produint fins al final.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó, Ramon. Mentre hi hagi desig -o pura necessitat- de millorar les condicions de vida, hi haurà migració. Tots som descendents de migrants si no ho hem estat nosaltres mateixos,doncs, a més de les migracions llunyanes i ha hagut i hi ha les més properes, les interiors, és clar que aquestes menys traumàtiques que les altres.
Les fotos de la botiga del teu oncle-avi inspiren una gran tendresa, segurament equivalent a la satisfacció que ell devia sentir en aquell moment.

Ramon ha dit...

Xiruquero-kumbaià: Efectivament. Som barreja de cultures, de races, de llengües i per a mi, això crec que tindria que ajudar a que tots ens entenguessim i estimessim molt més del que ho fem. És bo no oblidar d'on venim i de ves a saber on anirem, sobretot els nostres descendents. Les fotos de la botiga em porten a les històries que el meu avi i el mau pare m'explicaven dels oncles-avis, amb els qui van mantenir nombrosa correspondència, carregada de vivències de tota mena.