ET DESITJO QUE...

Et desitjo primer que estimis, i que estimant, també siguis estimat. I que, de no ser així, siguis breu a oblidar i que després d'oblidar, no guardis rancors.

Desitjo, doncs, que no sigui així, però que si és, sàpigues ser sense desesperar.

Et desitjo també que tinguis amics, i que, fins i tot dolents i inconsecuentes, siguin valents i fidels, i que almenys ni hagi un en qui puguis confiar sense dubtar.

I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè, algunes vegades, et qüestionis les teves pròpies certeses.

I que entre ells, ni hagi almenys un que sigui just, perquè no et trovis massa segur.

Et desitjo a més que siguis útil, més no insubstituïble. I que en els moments dolents, quan no quedi ningú, aquesta utilitat sigui suficient per a mantenir-te en peus.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant; no amb els que s'equivoquen poc, perquè això és fàcil, sinó amb els que s’equivoquen molt i irremeiablement, i que fent bon ús d'aquesta tolerància, serveixis d'exemple a uns altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis a rejovenir, i que sent vell no et dediquis al desesper.

Perquè cada edat té el seu plaer i el seu dolor i és necessari deixar que flueixin entre nosaltres.

Et desitjo de passada que estiguis trist. No tot l'any, sinó tot just un dia. Però que en aquest dia descobreixis que el riure diari és bo, que el riure habitual és insuls i el riure constant és una cosa malsana.

Et desitjo que descobreixis, amb urgència màxima, per damunt i malgrat tot, que existeixen, i que t'envolten, éssers oprimits, tractats amb injustícia i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, alimentis a un ocell i escoltis a una cadernera alçar triomfant el seu cant matinal, perquè d'aquesta manera, et sentiràs bé per molt poc.

Desitjo també que plantis una llavor, per més minúscula que sigui, i l'acompanyis en el seu creixement, perquè descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo, a més, que tinguis diners, perquè és necessari ésser pràctic. I que almenys una vegada l’any posis una mica d'aquests diners davant teu i diguis: "Això és meu", només perquè quedi clar qui és l'amo de qui.

Et desitjo també que cap dels teus afectes mori, però que si mor algun, puguis plorar sense lamentar-te i sofrir sense sentir-te culpable.

Et desitjo per fi que, sent home, tinguis una bona dona, i que sent dona, tinguis un bon home, avui, demà i demà passat i que quan estigueu exhausts, parleu, somrients, de l’amor per tornar a començar.

Si totes aquestes coses arribessin a passar, no tinc res més que desitjar-te.

VICTOR HUGO.