Etiquetes

dijous, 16 de desembre de 2010

EL TOTI I EL MOHAMED



Conte dedicat al meu nét Albert, que avui fa 23 mesos


Hi havia una vegada un nen que es deia Toti. Tenia moltes joguines, encara que sempre jugava només amb dues o tres que li agradaven . Tot i això sempre en volia més i més. Les anava guardant en calaixos i recons de la seva habitació.

Quan venien els seus amics a casa no les hi ensenyava per no compartir-les amb ells. Si els amics no en portaven cap, preferia estar-se sense jugar que treure les seves. Quan el van descobrir, van deixar de anar a casa seva i el nen es va quedar sol i enfurrunyat

Un dia els seus pares van fer amb ell un viatge al desert del Sàhara on vivien famílies molt pobres. Li van dir que, dels molts joguets que tenia n’agafes uns quants per regalar-los a alguns nens sahrauís.

El Toti no va voler desprendre's de cap manera ni d’una sola de les seves joguines.

Quan van arribar al desert, van visitar un campament on hi vivien aquelles famílies que tenien tan sols el just per menjar i una casa de roba que en deien haima.

La primera família que van anar a veure els van acollir amb un gran somriure; els van fer passar a la haima i els van oferir una tasseta de te, que estava boníssim.
Casualment a la família hi havia un nen de l’edat del Toti que es deia Mohamed. També era molt rialler i li va dir d’anar a jugar amb ell.

A la haima només hi havia una joguina: un vell camió de fusta, bastant fet pols, amb un cordill per arrossegar-lo. Tenia, però, uns colors molt bonics.

El Mohamed li va allargar el cordill al Toti perquè aquest hi jugués.

Tot seguit el Mohamed li va preguntar si tenia a casa seva un camió tan bonic com aquell.

El Toti, va pensar, tan bonic no; molt més bonic i més d’un, però va dir:
- Bé, no, com aquest no en tinc cap.
- ¿T’agrada? li va dir el Mohamed.
- Bé, si, m’agrada, va contestar el Toti.
- Doncs es teu, te’l regalo!.

Aquell gest va descol·locar el Toti de tal manera, que quan va tornar a casa seva, ja no era el mateix. Va compartir les joguines amb els seus amics i una vegada que va conèixer un nen que no en tenia cap , li va regalar una de les mes boniques.

Va deixar de ser un nen enfurrunyat per ser un nen feliç i rialler. Va adonar-se'n
que compartir és estimar.


El iaio Ramon; 16 de desembre de 2010

Foto: Nens saharauís; Google.

1 comentari:

josep lluis ha dit...

Bravo! Conec l'ambient que relates i et puc dir que potser el conte es queda curt en quan a hospitalitat i generositat es refereix.

L'Albert en podrà estar content de les ensenyances del seu avi. Felicitats.