Haver nascut a només 200 metres d 'aquest passeig únic al món fa que el tingui present en tota mena de moments, a totes les estacions de l'any; de dia, de nit, de matinada; plena de gent (gairebé sempre) o mig buida només amb el personal de la neteja, la gent dels kioscos i vianants que van a treballar a primera hora del dia. La Rambla és un microcosmos. Hi ha de tot i de tots colors. Hi te cabuda des de la Barcelona "culta" del Liceu, la Virreina, el Centre d 'Art Santa Mònica, el Teatre Poliorama, etc. a la Barcelona més "canalla" que puguem imaginar. Tot això i moltes coses més son les que fan que jo hagi estat sempre "penjat" de La Rambla.
5 comentaris:
Mi padre trabajó en una peluquería junto al Café de la Opera, frente al Liceo, entre 1929 y 1937. Un periodo convulso que pasó de la dictadura de Primo de Rivera a la república, a la independencia de Cataluya y a la guerra civil, con un proceso revolucionario que comportó la colectivización de las empresas bajo control de los sindicatos anarquistas dela CNT Mis vivencias sobre las Ramblas tienen origen en los comentarios de mi padre sobre ese paisaje urbano y la capacidad de adptarse al cada situación: entorno burgués, liberal, nacionalista, revolucionario o de pura supervivencia. Después lo he podido comprobar personalmente. Las Ramblas siguen siendo el escenario real de la vida de cada día, en el que, como dice Ramón, hay de todo. A mi las Ramblas me engancharon antes de conocerlas.
Jerónimo: Josep Maria de Sagarra escribió "La Rambla de les floristes" un precioso texto que yo he oido recitar muchas veces, de forma magistral, por la rapsoda que más admiro, Enriqueta Carrillo, que según gente muy entendida és una de las mejores interpretando obras de Sagarra. La Carrillo es mi madre y, todavía hoy, encandila auditorios cuando recita.
Ahí va un fragmento de "La Rambla de les Floristes":
"Vostè sap què és la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics. més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat;
hi passa fum, neguit i terregada
i un món una miqueta estomacat.
Un fa ballar el despit, l'altre la mona,
les noies tendres fan ballar-hi el cor;
és la sala de ball de Barcelona
i el sol ve a fer-hi la catifa d'or.
La pela de taronja aquí no enganya,
vénen del mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball no es paga res.
De vegades la cobla s’embarbussa,
i el ball s'infla de crits i crida fort,
i entre xiulets i sabres i batussa
s’engega una pistola i cau un mort.
Però és un ai! I torna la riuada
i toma el ball gronxant-se amunt i avall,
i tornen els ocells dalt la brancada
a fer entremaliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies,
i els gossos fugen rosegant un os,
i brillen les dents blanques de les noies
davant de les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s'adona
que aquest vermell molsut tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure dia i nit.
És tot un cel de blau i d'alegria,
aquesta Rambla meva, i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sols un dia;
la Rambla i jo no hem d'apartar-nos mai."
Gracias Ramón por este trozo de "La Rambla de les Floristes" y enhorabuena por todo lo que comporta poder oírlo recitado por tu madre. Un abrazo.
Un altre dels teus tractaments fotogràfics encertats. I que també em toca d'aprop, jo que soc fill de l'altra banda de la Rambla, i que des de sempre, per anar d'un lloc a qualsevol altre, m'entesto en passar per la Rambla per veure si segueix estant alli.
JOSEP LLUÍS: Efectivament,pels que hem nascut allà mateix, la Rambla te un imant que ens resulta irresistible.
Publica un comentari a l'entrada