Etiquetes

diumenge, 6 de maig de 2012

"SALAM RASHID"

 
El racisme, una de les malalties més malignes que te atacada una  part de la humanitat, segueix portant l'explotació, la violència i, a vegades l'extermini d'éssers humans per part d'uns altres que es creuen superiors...
La por i l'egoïsme estan, segurament, darrera de les postures racistes i xenòfobes.

Penso que hem de lluitar contra nosaltres mateixos per eliminar de dintre nostre el més petit rastre d'aquesta vergonya i fer-nos el càrrec de que, entre persones, de races no més ni ha una: la raça humana.

La cançó "Salam Rashid", del Joan Manuel Serrat, acompanyat a la guitarra pel Paco de Lucía, no em canso mai d'escoltar-la, perquè, sempre m'emociona.
Per això la penjo avui, junt amb una  foto que va fer la Montse en un inoblidable viatge al Marroc.


Salam Rashid by Joan Manuel Serrat on Grooveshark


T'ho havien dit,
allà baix a la terra dels teus pares,
t'ho havien dit
que Europa era molt gran, per això hi anares

des del gran Sud,
on l'ombra de les palmeres és dolça
i l'aigua dels rius
camina de puntetes, cautelosa.

T'ho havien dit
de nit les passes lentes de les dunes.
T'ho havien dit,
que el desert es va fent gran a mesura

que els rics del Nord
hi trenquen els seus rellotges de sorra
a contracor.
I tu només tenies ganes de córrer.

¿Què hi fas, Rashid, perdut a la frontissa
d'un Nord poruc i un Sud que es desespera?
T'han estripat l'honor i la camisa
i un cop aquí no tornaràs enrera.

Pell de color de dàtil o de sutge
que sempre està fent cua a Laietana,
no ets innocent sigui qui sigui el jutge.
Ets el pecat, el camell, la fulana.

Dècim trencat, propina d'urinari,
ets tot allò que el fariseu rebutja.
Trinca la creu i puja al teu calvari.

Salam Rashid.

Ja ni saps quant
fa que camines per ciutats llogades
arrossegant
la sensació que a tot arreu sobraves.

Et coneixem.
Ets carn de soterrani i de conquesta,
la falca justa perquè
no trontolli la taula de la festa.

Bulls al perol
somnis del Sud contra la incerta ràbia
de morir sol.
Volies volar, i Europa és una gàbia

i vas perdent
a poc a poc records per les voreres
feixugament,
però et sents viu i esperes com les feres.

El món es mou pels qui com tu caminen
més del que volen. Mà d'obra barata.
Sobrevivents de presons i pallisses
que han decidit que els guiïn les sabates.

Demà per tu somriurà la Mona Lisa.
Faràs servir el Louvre de nevera.
Les catedrals alternaran la missa
amb l'Alcorà i les danses barbaresques.

Però mentrestant Europa va fent d'esma.
Ha embolicat les porres amb banderes
i a tu et reserva un jardí del Maresme.

Salam Rashid.

3 comentaris:

Sara ha dit...

Cuanto tenemos que evolucionar mi estimado Ramón, el estado de Bienestar está aún por llegar y casi, casi nos lo hemos cargado antes de que apareciese.
Abrazotedecisivo Ramón y Salam Rashid.

Josep Lluis ha dit...

Emotiu missatge el teu d'avui. Penso que encara tenim molt camí per recòrrer i molta tasca per fer en aquest camp. La pega és que no tothom està per la feina.

Ramon ha dit...

SARA: Realmente no podremos llamar Estado del Bienestar a ningún estado, por rico que sea en lo material que no trabaje arduamente para erradicar lacras como el racismo, la xenofobia, la miseria, las desigualdades i las injusticias.

JOSEP LLUÍS: Es veritat que hi ha molts que, com tu dius, no estan per la feina, però si els que ho tenim clar ho anem escampant al nostre voltant i els que manen s'esforcen amb ajudar-nos, anirem avançant... l'esclavitut i la pena de mort encara no estan del tot fora d'aquest món, però, amb el temps, hem millorat una mica...