Etiquetes

dimarts, 19 de febrer de 2013

POEMES D'AHIR PER AVUI



Tot el que està passant actualment al nostre voltant, em remet a vegades als continguts d'alguns poemes de Machado, que en determinats aspectes els trobo plenament vigents. Em passa, sobre tot, escoltant i llegint el que diu molta de la gent que surt en els medis de comunicació; uns per enverinar, encara més del que ja està, l'ambient, altres, corruptes, parlant com si fossin víctimes innocents de conxorxes contra el seu partit, país o el que sigui, altres insultant sense miraments ni mesura... tot plegat un "poti-poti" tòxic que segurament no ens portarà res de bo... crec.

 L'altre dia veient un extraordinari documental sobre la seva vida i obra ("Los mundos sutiles") que va emetre la "2" van ressonar-me molt endins alguns dels seus versos.

Reprodueixo fragments de dues de les seves obres més "crítiques" en aquest sentit:

POR TIERRAS DE ESPAÑA

 Abunda el hombre malo del campo y de la aldea,
capaz de insanos vicios y crímenes bestiales,
que bajo el pardo sayo esconde un alma fea,
esclava de los siete pecados capitales.


Los ojos siempre turbios de envidia o de tristeza,
guarda su presa y llora la que el vecino alcanza;
ni para su infortunio ni goza su riqueza;
le hieren y acongojan fortuna y malandanza.


El numen de estos campos es sanguinario y fiero:
al declinar la tarde, sobre el remoto alcor,
veréis agigantarse la forma de un arquero,
la forma de un inmenso centauro flechador.


Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta
—no fue por estos campos el bíblico jardín—:
son tierras para el águila, un trozo de planeta
por donde cruza errante la sombra de Caín.



HE ANDADO MUCHOS CAMINOS

En todas partes he visto
caravanas de tristeza,
soberbios y melancólicos
borrachos de sombra negra,

y pedantones al paño
que miran, callan, y piensan
que saben, porque no beben
el vino de las tabernas.

Mala gente que camina
y va apestando la tierra...

Y en todas partes he visto
gentes que danzan o juegan,
cuando pueden, y laboran
sus cuatro palmos de tierra.

Nunca, si llegan a un sitio,
preguntan a dónde llegan.
Cuando caminan, cabalgan
a lomos de mula vieja,

y no conocen la prisa
ni aun en los días de fiesta.
Donde hay vino, beben vino;
donde no hay vino, agua fresca.

Son buenas gentes que viven,
laboran, pasan y sueñan,
y en un día como tantos,
descansan bajo la tierra. 

3 comentaris:

Assumpta ha dit...

El segon poema el coneixia però tan sols d'haver-lo llegit alguna vegada fa molts anys... però el primer el desconeixia totalment i és impressionant.

Ho trobo encertadíssim. Quan estudiem aquests grans autors "al cole" amb 11, 12 o 13 anys (al menys "als meus temps") ho fem "per força" i tot és "un rotllo"... Què diferents sonen quan els llegeixes perquè vols, d'adult! :-)

Jo, de Machado, tan sols recordo aquell "Castilla miserable,
ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos,
desprecia cuanto ignora"


Ramon ha dit...

ASSUMPTA: Machado va ser molt dur i crític amb el seu país perquè l'estimava i el volia veure'l canviar i millorar. Especialment feia escarni de la violència, la mandra, les idees reaccionàries, les supersiticions, l'enveja, la intolerància...
A part dels poemes socials, tot el que va escriure sobre la seva vida i els paissatges que el van acompanyar per totes les terres en les que va viure, els trobo francament deliciosos.

Josep Lluis ha dit...

Machado és "mucho Machado". Quasi bé un no gosa opinar d'ell, per tant de respecte que es mereix.
Coneixia el segon poema des de que Serrat el va incloure en el seu disc, i haig de reconèixer que no des de abans.
La vida i obra del Poeta fa temps que ja ha passat a la història per sempre més.