Etiquetes

dilluns, 16 de juny de 2014

DE LES MANS DELS IAIOS



Un dels primers records que tinc de quan era petit és el de la mà del meu iaio Enric que agafava la meva mentre caminàvem pel carrer.

Em semblava una mà gran al costat de la meva que era encara molt petita.

 Em cridava l'atenció el color de la seva pell, més enfosquida que el de la meva i, sobretot, les venes que se li marcaven sota la pell.

Tanco els ulls i veig la imatge amb una precisió extraordinària.

Quan ara porto de la mà als meus néts i noto la seva mirada sobre les mans enllaçades penso que potser en els seus caparrons també quedarà gravada l'escena com em va passar a mi.

La foto correspon a una passejada iaística amb la meva néta Jana.

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Que bonica la foto de les ombres... i que boniques les paraules i els records, els teus, els que poden ser en un futur...

Ramon ha dit...

CARME: Aquest record que explico és un detonant. Al pensar-hi, es fa present de forma automàtica a la meva memòria la figura sencera del iaio...que va morir quan jo tenia només cinc anys!!. Meravelles de la ment...

Josep Lluis ha dit...

"Del home mira sempre
les mans.
Mans tan pures
de quan erem infants"

Molt bons els teus records i les teves reflexions.

Preciosa foto.

Ramon ha dit...

JOSEP LLUÍS: El poema va com anell al dit. Gràcies.