Etiquetes

dijous, 22 d’octubre de 2015

"LA RADICALITAT POÈTICA" - RECORDANT JOAN ARGENTÉ


Aquest estiu passat va morir Joan Argenté, poeta badaloní i advocat i, per a mí, una persona de la que guardaré sempre un gran record.

Amb motiu d'una esplèndida exposició dedicada a ell l'any 2011 a Badalona, vaig penjar un post en el que vaig escriure:

A la seva biografia (extreta de la web “poesia.cat”), jo afegeixo, perquè he tingut la sort de tractar-lo durant molts anys, els trets essencials de la seva personalitat: home de pau i de concòrdia, dialogant; apassionat per la cultura en general i proper a les persones. És un gran «escoltador ». Mai interromp les paraules del seu interlocutor. Quan aquest ha acabat, la seva intervenció, sempre acompanyada d’un gest natural de simpatia és intel·ligent i enriquidora...
També com advocat, ha estat excel-lent . Amant de la feina molt ben feta i practicant del que en diem “l'honestedat professional”.

L'escriptor Antoni Gual, fill del també poeta badaloní Josep Gual, va publicar a La Vanguardia, pocs dies després de la mort de Joan Argenté, un escrit que recull molt bé alguns dels seus trets més remarcables. I com que m'ha agradat especialment, el reprodueixo en aquest espai:


"LA RADICALITAT POÈTICA" -  JOAN ARGENTÉ (1931­2015) Poeta badaloní "

"A la biblioteca del meu pare, instal∙lada en un petit saló davant del mar de Badalona, vaig conèixer, a part de les obres de Stendhal, Tolstoi o Dickens, un nombrós grup de personalitats del món de la política, l’esporti la cultura que hi anaven a passar l’estona amb ell. 

En recordo molt bé els perfils immersos en el constant núvol de fum que desprenia la seva pipa, rares vegades en repòs. 

Ara em vénen a la memòria el gran pedagog de l’esport Pere Gol, polítics com Manuel Moreno Mauricio o Antoni Gutiérrez Díaz, o poetes com Joan Oliver (Pere Quart), Màrius Sampere, Coloma Lleal o Joan Argenté. Potser d’aquest últim és de qui guardo un record més precís. I això, ara no em tinc cap dubte, és a causa de la seva extrema singularitat com a persona i com a poeta. 

Argenté era, realment, un home molt diferent de la resta dels visitants. No és que fos un personatge extravagant per la manera de vestir ni per les maneres. Ni de bon tros: portava amb tota correcció el clàssic vestit amb camisa ben planxada i corbata. Era advocat. Però hi havia un tret que el singularitzava: portava barba. 

En aquella època, ara parlo dels anys seixanta, no estava prohibit portar­ne, però ho semblava. No en portava ningú. Va ser la primera que vaig veure. En aquells temps la barba era sinònim de Fidel Castro. Per tant, valia més no portar­ne. 

Argenté no era pas comunista. Ni ateu. Al contrari, era, en matèria política, naturalment antifranquista, de pensament moderat, i en matèria religiosa, catòlic, em sembla que practicant, i de sòlida fe. Però en el vessant estètic adoptava una posició radicalment trencadora. 

L’aire fresc d’una nova estètica poètica a la nostra ciutat, que va irrompre amb força, va ser ell qui el va bufar. Les seves poesies, doncs, eren molt diferents de les que escrivien els diversos poetes de Badalona. Possiblement la ciutat del país on n’hi viuen més. N’hi ha hagut, n’hi ha i, segurament, n’hi haurà, a gavadals. No tots són bons, esclar, però segur que tots, o gairebé, són deixebles, conscientment o inconscientment, d’Argenté. 

Ell, amb el meu pare, també poeta, van revitalitzar a Badalona una certa visió poètica del món, de la societat, de les coses, que ens ha portat on som.

 Això que deia: una ciutat de poetes. La poesia de Joan Argenté sorprenia a la majoria de gent. Alguns fins i tot s’escandalitzaven. No perquè escrigués res escandalós, simplement la forma del vers era d’una novetat tan estrident que dificultava, per molts, la comprensió.

De poemes amb una sola paraula no se n’havien vist mai, en aquesta ciutat costanera. Les seves posades en escena, és a dir, els seus recitals poètics, podien ser d’antologia pel caràcter sorprenent i avantguardista que tenien. Alguns en sortien desconcertats, d’altres enlluernats, però ningú indiferent.

Sí, era un home i un poeta de gran singularitat, com pocs n’hi ha hagut a Catalunya.

La seva obertura d’horitzons mentals i estètics era sorprenent.

Sempre va ser un entusiasta de la poesia de Salvador Espriu, però va ser el primer que va reivindicar Joan Brossa.

Com he dit, era un home catòlic, però va defensar l’obra de Jean­Paul Sartre fins al final.

La seva passió per la llengua i la literatura catalanes va ser incansable i tenaç, però el poeta que més admirava era García Lorca.

L’entusiasmaven les avantguardes literàries europees i era un gran coneixedor i admirador de poetes tan complexos i profunds com Paul Celan, T.S. Eliot, Saint­John Perse, Vicente Aleixandre, Fernando Pessoa o Giuseppe Ungaretti, però jo el vaig veure una tarda amb el meu pare, d’havent dinat fins al crepuscle, parlant tots dos en vers i amb el banyador posat, a la vora d’un petit rierol de la rodalia del poble de Gombreny, de tot i de res i amb un to pitarresc que hauria fet les delícies del gran Josep Maria de Sagarra.

Joan Argenté va ser un poeta intens i essencial que perdurarà en la memòria de diverses generacions per la seva radicalitat poètica i la seva grandesa moral."

ANTONI GUAL

2 comentaris:

José Luis ha dit...


Braaavo!

Merescut homenatge el que li fas avui a l'Argenté.

Crec que tots els que l'hem conegut guardem un respectuós i a la vegada afectuós record d'ell.

Júlia ha dit...

Preciós homenatge, cal recordar-lo ja que hi ha molt d'oblit per tot arreu