Etiquetes

divendres, 1 de setembre de 2017

SOBRE L'INDIVIDUALISME, LA SOLEDAT, EL BENESTAR I EL MALESTAR ... A SUÈCIA, PER EXEMPLE.


Casualment he sabut de l'existència d'un documental que es va estrenar a Barcelona a finals de l'any passat, titulat "La teoria sueca de l'amor". El seu autor, Erik Gandini va ser entrevistat aleshores per Vilaweb i trobo que les seves paraules tenen interès i per això les reprodueixo més endavant.

Suècia va ser per a molta gent, entre la que m'incloc, un referent durant molts anys. Sobretot a la d'dècada dels setanta i vuitanta. Es parlava d'una societat avançada en tots els sentits. La llibertat combinada amb una política econòmica dinàmica regulada per una fiscalitat redistributiva, assegurava als suecs, a tots els suecs, un nivell de vida òptim: educació, sanitat, habitatge, pensions...

Aquesta imatge idíl·lica és diluïa a vegades amb opinions sobre els alts índex de suïcidis dels suecs i una excessiva intromissió del govern en l' organització del dia a dia de la gent.

Recordo que a principis dels vuitanta vam fer una certa amistat amb una parella sueca (ella sueca i ell finlandès) que estiuejaven a Tamariu. Vam coincidir dos o tres anys. Tenien un fill de l'edat del nostre segon fill i en el càmping, a la platja i en els passejos pel poble vam parlar força de Suècia.

En aquestes converses, en anglès (fluid el d'ells i rudimentari el nostre) vaig sentir en directe les crítiques a part del sistema suec fet per gent que hi vivia a Suècia; concretament a Göteborg. 

Va sortir el control sobre la seva economia (havien de declarar al seu govern els diners que s'enduien de vacances i en tornar, els que els hi havien quedat), també sobre les normes que regulaven l'educació dels fills dintre de casa. 

Deien que si algun veí sentia que els pares aixecaven la veu al fill, podien denunciar-ho i això comportava problemes seriosos pels pares. De totes les avantatges socials que l'estat suec promovia pels seus ciutadans, que aquí ens semblaven ciència ficció, gairebé no hi donaven importància.

Està clar que això era l'opinió de dues persones i no té cap valor estadístic, però el documental que comento, sembla que està basat en una mostra molt més amplia i amb la participació de persones que coneixen a fons la societat sueca.

Aquesta és l'entrevista, i al final, el documental sencer:

Perdoneu la pregunta: viviu sol o amb algú?

—Per mi seria impossible de viure sol. Sóc molt italià, en aquest sentit. Vaig intentar-ho quan hi vaig arribar, per adaptar-m’hi. Havia crescut amb una mare sueca i un pare italià. M’encanta Suècia, hi visc bé. Tinc tres fills i una xicota i vivim junts. No m’he adaptat mai a la solitud, i això que els immigrants saben que han d’adaptar-s’hi. A Suècia han d’aprendre a estar sols. Els nens aprenen a fer-ho. Fins i tot els gossos! Tenim un programa de televisió que ensenya als gossos a viure sols, perquè sabem que els gossos estan preparats per a viure en bandada, i no sols com a les ciutats. Pels gossos, viure sols és anar contra natura, i hi han de ser ensinistrat. Ara, la ironia és que deixar el gos bo i sol més de quatre o cinc hores és il·legal.

Per què lligueu estar sol i estar trist. No hi ha cap solitari feliç?

—Segur que n’hi ha. Jo crec que la ratlla és entre la solitud voluntària i la solitud imposada. Si no vols estar sol, et mata. S’ha estudiat que et fa mal al cervell i a la salut. Però segur que hi ha solitaris feliços.

L’estat suec reconeix que hi ha un problema?

—En certa manera, sí. Per exemple, la Creu Roja hi treballa contra la solitud i fa poc que va impulsar una campanya basada en un estudi: el 40% dels adults se senten sols de tant en tant, s’avergonyeixen de la seva solitud. Per això van començar una campanya per la televisió que demanava que la gent ajudés la gent gran, les grans víctimes de la solitud. Jo a Estocolm visc a prop de la Creu Roja. Doncs davant l’edifici tenen un banc pintat de color vermell amb aquest cartell: ‘Aquí pots trobar-te amb algú.’

Per què hi ha tanta gent que viu sola a Suècia?

—Suècia té el percentatge de gent que viu sola més alt del món. Hi viu la meitat de la població. Per a mi aquesta va ser una raó suficient per a decidir-me a fer el documental. A Suècia la solitud i la independència de l’individu és arrelada en la cultura, però jo no sabia que, a més a més, durant els anys setanta, això s’havia convertit en un projecte polític. La ‘teoria sueca de l’amor’ és una expressió que significa que l’amor autèntic només apareix quan les persones s’ajunten partint de l’autonomia i no per raons materials. Era part del programa polític. I si es pensa en les dones que depenen econòmicament dels homes, s’entén. I crec que és una gran idea i no pots oposar-t’hi. Però després de quaranta anys, i de la invasió neoliberal de la cultura de l’individualisme, han aparegut els problemes. I Suècia és tan sols el país que ho pateix més, però és una tendència global.

La idea de promoure els individus prové del partit socialista suec.

—Exacte. Aquesta idea es pot resumir així: ajudem-nos els uns als altres per a poder alliberar-nos els uns dels altres. L’estat ha de garantir la independència dels individus. Si ets vell, no hauries de dependre dels teus fills. Si ets jove, no hauries de dependre dels teus pares. I això mateix per a homes i dones. L’estat subvenciona l’individualisme. L’autonomia i la independència com a projecte polític. Però això porta a la solitud.

Hi ha una frase al film demolidora: com és que a Suècia l’avi no té cura del nét? Com és que l’amic no hi és quan estic malalt? Com és que només l’estat ajuda? A Catalunya és just el contrari: l’estat no té cura de tu. És l’avi, l’amic, la parella, que actua d’estat. Per a nosaltres aquest film vostre és realment xocant.

—També és xocant per a mi. La idea que la felicitat consisteix a no necessitar ningú, que no has d’ajudar els amics ni familiars per obligació, és realment xocant. Com diu una protagonista del film: aquí quan estàs malalt no pots plorar a l’espatlla de ningú. Aquesta és l’essència, i la prova que no acaba de funcionar, la veritat.

Entrevisteu el sociòleg Bauman, que diu que la felicitat consisteix a superar els problemes. Per tant, sense problemes no hi ha felicitat.

—Crec que Bauman fa una observació molt sàvia. Això s’explica molt bé amb el mapa de valors que ensenyem al film. Hi veus que Suècia és un cas extrem, perquè és on la gent valora més els principis associats a l’autorealització personal: la carrera professional, per exemple. A Suècia tu ets el projecte més important de la teva vida. A l’Àfrica, en canvi, el projecte més important és la supervivència, no l’autorealització personal. Superar problemes els fa feliços. A nosaltres, al final, ens avorreix molt que el nostre objectiu siguem nosaltres mateixos.

També impressionen les opcions que agafa la gent per fugir de la soledat.

—Com heu dit, és un fet trist i tots els protagonistes del film podríem dir que no són normals, en el sentit que tampoc no aporten la solució. No és cap solució la gent que viu en una mena de comuna hippy al bosc fugint de la solitud. O la gent que finalment s’ajunta els caps de setmana però… per cercar desapareguts! La solitud a Suècia, la veus pertot arreu. Crec que durant el film és molt present la noia de vint-i-quatre anys que diu que està molt més interessada a tenir fills, que no a tenir parella. El banc de semen més gran del món és a Dinamarca i les dones sueques en són les principals clients. Mares solteres que no volen parella. Si vols fer un film sobre el poder de la televisió, Itàlia és el país. Si el vols fer sobre solitud, Suècia és una mina d’or. Posis la càmera on la posis, ho trobaràs. Jo volia mostrar l’altra cara d’una idea popular a Suècia. Volia mostrar Suècia, el país perfecte, des d’una altra mirada. El film qüestiona els valors dominants de la cultura.

Hi ha una escena bestial: quan entreu en el pis d’un home solitari que feia dos anys que era mort i no se n’havia adonat ningú.

—És una de les coses més bèsties que he fet a la meva vida: entrar en un apartament d’algú que ha estat mort durant dos anys, sense que se n’adonés ningú. Entrava en un dels meus malsons: morir-te completament sol. Doncs a cada ciutat de Suècia tens un departament que fan aquesta feina. Són funcionaris que investiguen qui és el mort solitari, quins parents té i qui hauria de rebre’n l’herència. Per això entren als pisos, per trobar pistes de qui ha de rebre’n els diners. Bé deu tenir algun familiar. Bé deuran trobar-ne alguna carta. La gent que treballa en aquest camp són molt professionals, i amb una visió existencialista de la vida. Em deien que nosaltres veiem les façanes de les cases, i ells en veuen les entranyes. També impressiona l’autogir. Molts d’aquests morts el fan servir. És un sistema informàtic que paga les factures automàticament. Si tens diners al banc, ni la companyia d’aigua, ni l’amo del pis que llogues, no donaran l’alerta que passa res. Es moren sols, però un cop morts continuen pagant la factura. Això és un reflex que avui et pots morir físicament, però continuar existint digitalment durant molts anys.

Com el vau trobar el metge suec que se’n va anar a Etiòpia?

—Quan fas un documentari no tens cap pla. Descobreixes coses. És una recerca. Vaig descobrir el doctor Erickson a través del seu bloc, on explica l’experiència com a doctor a Etiòpia. Per a molta gent Etiòpia és un dels pitjors països del món. I si el doctor s’hagués quedat a Suècia o Noruega ara faria molts diners. Molts. I, així i tot, va escollir una altra cosa. Per tant, crec que ell és un exemple interessant d’algú que et pot demostrar que a l’Àfrica hi ha coses millor que a Suècia. A algú li pot semblar una broma. I no ho és. La solitud a Etiòpia no saben què és. No hi ha dubte que Europa és millor que les guerres i la pobresa. Però volia qüestionar el somni europeu que tenen alguns africans.

No sé si m’he deixat res per preguntar.

—Volia fer un film que qüestionés la societat. És el que em deia Bauman, fora del film: "A la fi de la meva vida puc dir que la societat perfecta no existeix.’ La meva única definició de societat perfecta és la que s’adona que no ho és. Una societat que sempre es qüestiona. Preparada per a ser criticada."