COHERÈNCIA

El canal 33 va emetre fa uns dies el documental "PERE CASALDÀLIGA. LES CAUSES I LA VIDA" muntat amb fragments d'entrevistes i rerportatges fets al llarg del temps sobre Pere Casaldàliga, el bisbe fora de sèrie, ara gran i malalt de Parkinson allà al Brasil.

La distància entre el que diem o ens creiem que som i el que fem és gairebé sempre enorme. La incoherència és un dels espectacles més freqüents en tots els àmbits. No parlo només dels polítics, dels religiosos o dels poderosos en general. Parlo també de la gent normal i corrent.

Un botó de mostra:

En una reunió de veïns de l'escala es va proposar fa anys fer una petita pujada de sou al porter. Som 70 veïns, tots molt contents amb la seva feina i aquesta pujada representava menys d'un euro mensual a cada veí. El 90 per cent o més d'aquests veïns treballadors assalariats sovint queixosos dels amos de les respectives empreses i del sou que cobraven. La immensa majoria sense dificultats per arribar a final de més (era en una època en què encara no es parlava de crisi). Doncs bé, va costar déu i ajuda aconseguir la modesta pujada de sou al nostre empleat.

Tots coneixem a persones que parlen d'amor i germanor i tracten els seus parents més propers (pares, parella, fills) amb fredor o agressivitat.

Una vegada fa molt de temps un sketch d'una sèrie d'humor de TV em va cridar l'atenció. És una caricatura ben trobada del que estic parlant. Resultava que la iaia d'una família va repartir la major part dels seus diners i possessions entre la gent necessitada que coneixia. Quan la família se'n assabenta posen el crit al cel i resten tots convençuts que la iaia s'ha tornat boja. La porten al psiquiatre, que després de visitar-la els hi diu als familiars que la iaia està perfectament bé del cap. L'únic que passava és que s'havia fet cristiana.

Doncs bé, de Pere Casaldàliga, emociona la seva coherència entre els valors evangèlics i la seva vida que ha procurat que estigués sempre en sintonia amb aquells. Que diferent dels bisbes que parlen de la pobresa des del confort i els privilegis que els hi proporciona el seu càrrec; sense haver passat mai una privació ni un perill per defensar-los...

Aquí el teniu:

    

Per acabar una vivència de la meva iaia que em va explicar ella mateixa fa un munt d'anys:
En el seu poble navarrés, el capellà, des de el púlpit instava un dia de missa als feligresos que tenien més recursos a ajudar els que aquell any de males collites no podien menjar massa. Un feligrès, coneixesor de que el capellà tenia abundoses reserves a casa seva, li va dir que ell també tindria que fer el mateix. Aleshores, el capellà va deixar anar el cèlebre refrany: "Hay hijo mio, una cosa es predicar y la otra es dar trigo"