BRAHMS: Wiegenlied Op.49, número 4

Dos minuts acompanyats per aquesta meravellosa cançó de bressol, poden fer-nos l'efecte d'una espècie de "reset" emocional:

 

A VOLTES AMB LA FELICITAT

Potser és un dels temes sobre el qual més s'escriu i s'ha escrit. Filòsofs, psicòlegs, gurus i xamans de tota mena, gent normal i corrent, etc. etc. aconsellen o pontifiquen.

Molts coincideixen en els seus punts de vista sobre la qüestió. Es troben moltes idees repetides, algunes com a mantres. Totes, carregades de bones intencions.

Penso que la idea de la felicitat és diferent per cada persona. Alguns se senten a gust amb la vida gaudint de les coses senzilles, estimant i procurant entorns agradables des de diferents angles. Altres necessiten moltes coses i lluir-les, tot destacant per sobre dels altres...

El caràcter de cadascú, l'educació rebuda, les influències de la família, els amics, els companys són, probablement allò que determina el que cada persona entén per "felicitat".

Avui, a La Contra de La Vanguardia, es publica aquesta entrevista que va d'això. L'he trobat interessant. Aquí la teniu:

"Mo Gawdat, ingeniero, autor de una fórmula matemática para vivir feliz

Tengo 51 años. Nací en El Cairo y vivo en todas partes. Separado, tengo pareja y una hija. Licenciado en Ingeniería y Administración de Empresas. He trabajado en mercados emergentes en Microsoft y Google. Mi política es la compasión de los unos hacia los otros. Creo en Dios y en todas las religiones.

El reto

Hasta hace un par de meses Gawdat era el jefe de desarrollo de Google X, pero llevaba diez años persiguiendo una fórmula que permitiera restaurar ese valor predeterminado con el que nacemos: la felicidad. Su mente de ingeniero le llevó a establecer y analizar qué perturba esa felicidad y hallar su fórmula. La muerte de su hijo la puso a prueba y decidió compartir todo lo aprendido en El algoritmo de la felicidad (Zenith), en el que explica las razones subyacentes al sufrimiento. Dedica el libro a su hijo, que llevaba tatuado en la piel: “La gravedad de la batalla nada significa para los que viven en paz”. Ha desarrollado un modelo matemático para, median- te sus conferencias, web y su libro, llegar a 1.000 millones de personas felices

¿Era usted un triunfador infeliz?

Tenía reconocimiento social y una fortuna considerable, además de una mujer y dos hijos maravillosos, pero sufría depresión clínica.

Trabajó para Microsoft, IBM, Google…

Sí, me pasaba la vida viajando expandiendo negocios, y en esa constante búsqueda de conseguir más me volví agresivo y desagradable con los míos; era consciente de ello y quise cambiar.

Y buscó una manera racional de ser feliz...

Sí, porque soy un ingeniero que utiliza la lógica y el análisis para entender el mundo.

Diez años después llegó a una fórmula ­matemática.

Un modelo replicable: la felicidad es la diferencia entre la manera en que un individuo ve los acontecimientos de su vida y su expectativa de cómo debería ser su vida. Ante un acontecimiento, la mente lo compara con nuestras ­expectativas.

Primer error.

Si la mente descubre que el evento es igual o mejor a las expectativas no ocurre nada, pero si la mente considera que no se cumplen las expectativas, entonces te pone en alerta a través de una emoción que te hace sentir infeliz.

¿De qué supuesto parte?

De que la felicidad es un valor predeterminado en la especie humana, no necesitamos razones para ser felices. La felicidad es la ausencia de infelicidad. Los bebés siempre están contentos si sus necesidades básicas están cubiertas, la cosa se complica a medida que crecemos.

¿Aprendemos a ser infelices?

Nos enseñan a cumplir objetivos equivocados, a poner en práctica ciertas habilidades que nos lleven al éxito, pero que nos hacen infelices.

Los acontecimientos también cuentan.

No es el acontecimiento lo que nos hace infelices, es la forma en que pensamos en él. Nuestros pensamientos son una interpretación de la realidad.

¿La realidad es relativa?

Sí, todo depende de cómo la vivas. Yo tenía un Turbo 900. Amaba ese coche. Un día Nibal, mi mujer, cogió el coche y chocó de frente contra un camión, los elementos de seguridad funcionaron a la perfección y salvó la vida. Perdí mi coche pero me importó un bledo, estaba feliz.

Entiendo.

Pero si mi coche hubiera quedado igual de destrozado estando aparcado en algún lugar habría sido un drama. El hecho era el mismo, pero mi experiencia hubiera sido muy diferente.

Si detenemos los pensamiento negativos, la felicidad se instaura por defecto.

Exacto, por tanto un ligero cambio en nuestra forma de pensar puede ejercer un gran impacto en nuestra felicidad.

La cuestión es aplicarlo.

Mi hijo Ali era una persona sabia, como un monje zen, siempre estaba feliz, y me ayudó a complementar mi visión lógica de la felicidad añadiendo las emociones. A los 21 años murió por un error médico. Ocurrió todo en un día, se despertó con dolor de estómago y por la noche ya no estaba. Era el pilar de mi vida.

Puso a prueba su algoritmo.

El día que Ali murió todo se desmoronó y tuve la tentación de abandonarme al sufrimiento el resto de mi vida. Pero podemos aprender a vivir con el dolor y apartar el sufrimiento.

Requiere mucha fortaleza.

A mi cerebro sólo le permito que me dé pensamientos alegres o útiles. Cada día mi mente me recuerda que Ali está muerto y yo respondo siempre lo mismo: “Ali vivió”.

Los dos pensamientos son reales.

Sí, pero uno me hace pensar en lo que he perdido y me lleva al sufrimiento; y el otro me hace pensar en los 21 años de felicidad que pasé con él y hace que me sienta agradecido.

Tendemos a los pensamientos negativos.

El 70% son negativos, autocríticos, pesimistas y temerosos, es la forma que tiene nuestra mente de evitar las amenazas. Entonces hay que esforzarse para tener un pensamiento correcto.

¿Naif incluso?

Los pensamientos no son nosotros. Nadie piensa que es sangre u orina, pero sí creemos que somos nuestros pensamientos aunque sean el producto biológico del cerebro. Nuestro cerebro nos habla, pero no es nosotros.

¿Y no tienes por qué creerle?

No. Puedes analizar lo que te dice como si te lo dijera un amigo y responderle: “No es así”. Cuando Ali murió mi mente me decía: “Tenías que haberlo llevado a otro hospital”, pero de qué me sirve ese pensamiento.

De nada.

El dolor está fuera de nuestro control, pero el sufrimiento es una decisión personal y se puedo decidir no sufrir. Aceptar el dolor y convertirlo en algo hermoso: yo decidí rendirle homenaje explicando nuestro algoritmo.

Hay que cerrarle el pico al pato.

Es un ciclo: pensamiento, sufrimiento, inacción. La verdadera dicha consiste en estar en armonía con la vida tal y como es. En la mayoría de las ocasiones lo peor que hay en nuestra vida es la forma en que pensamos en ella. Observa tu diálogo interno, observa tu drama, y pídele a tu cerebro que te ofrezca un pensamiento mejor.

La incertidumbre nos corroe.

Es otra de las verdades absolutas que hay que aceptar: todo cambia continuamente. La incertidumbre de cuánto tiempo estaré todavía junto a mi hija hace que yo quiera que el tiempo que paso con ella sea lo mejor posible."

"LE TEMPS DE VIVRE"

Aturar-me uns minuts per escoltar George Moustaki sempre m'ha proporcionat pau i serenor. Avui, l'he trobat mentre picotejava webs. Ja sigui amb els ulls tancats, escoltant la seva veu o resseguint les seves paraules, quan s'ha acabat la cançó, tinc la necessitat de tornar-la a escoltar:

"Nous prendrons le temps de vivre

d'être libres, mon amour

sans projets et sans habitudes

nous pourrons rêver notre vie

Viens, je suis là, je n'attends que toi

tout est possible, tout est permis

Viens, écoute ces mots qui vibrent

sur les murs du mois de mai

Ils nous disent la certitude

que tout peut changer un jour

Viens, je suis là, je n'attends que toi

tout est possible, tout est permis

Nous prendrons le temps de vivre

d'être libres, mon amour

sans projets et sans habitudes

nous pourrons rêver notre vie"

MIRAR-HO TOT AMB INTENSITAT POÈTICA

Aquesta frase, que no havia sentit mai, em va cridar l'atenció i em va agradar. La va dir José María Marina en una conferència al Palau Macaya el 15 de març passat parlant sobre la felicitat i el perfeccionament.

Una de les conclusions dels seus plantejaments referents a com acostar-nos a la felicitat subjectiva va ser aquesta:

"Saber valorar el que tenim. Mirar-ho tot amb intensitat poètica. Fixar el zoom sobre les coses perquè agafin intensitat."

Per posar un petit exemple, va recomanar la lectura de "La Oda a la alcachofa" de Pablo Neruda.

Si la voleu llegir, aquí la teniu:

La alcachofa 

de tierno corazón 

se vistió de guerrero, 

erecta, construyó 

una pequeña cúpula, 

se mantuvo 

impermeable 

bajo 

sus escamas, 

a su lado 

los vegetales locos

se encresparon, 

se hicieron 

zarcillos, espadañas, 

bulbos conmovedores, 

en el subsuelo 

durmió la zanahoria 

de bigotes rojos, 

la viña 

resecó los sarmientos 

por donde sube el vino, 

la col 

se dedicó 

a probarse faldas, 

el orégano 

a perfumar el mundo, 

y la dulce 

alcachofa 

allí en el huerto, 

vestida de guerrero, 

bruñida 

como una granada, 

orgullosa, 

y un día 

una con otra 

en grandes cestos 

de mimbre, caminó 

por el mercado 

a realizar su sueño: 

la milicia.

En hileras 

nunca fue tan marcial 

como en la feria, 

los hombres 

entre las legumbres 

con sus camisas blancas 

eran 

mariscales 

de las alcachofas, 

las filas apretadas, 

las voces de comando, 

y la detonación 

de una caja que cae, 

pero 

entonces 

viene 

María 

con su cesto, 

escoge 

una alcachofa, 

no le teme, 

la examina, la observa 

contra la luz como si fuera un huevo, 

la compra, 

la confunde 

en su bolsa 

con un par de zapatos, 

con un repollo y una 

botella 

de vinagre 

hasta 

que entrando a la cocina 

la sumerge en la olla.

Así termina 

en paz 

esta carrera 

del vegetal armado 

que se llama alcachofa, 

luego 

escama por escama 

desvestimos 

la delicia 

y comemos 

la pacífica pasta 

de su corazón verde.

LA PRESSA

Sovint tinc la sensació d'haver viscut i d'haver vist viure "contra rellotge". Des de ben petit totes les accions estan marcades per horaris predeterminats que obliguen a deixar allò que estàs fent per anar a sopar, a dormir, a estudiar, a treballar. S'acaba el temps per enllestir tràmits i compromisos...corre, corre. 

Viure acceleradament per complir amb les agendes i poder dir que hem fet correctament els deures i en el temps assenyalat.

Possiblement no hi ha escapatòria, però quan pots fugir ocasionalment d'aquesta dictadura, veus que viure més pausadament té premi.

Avui, Minimàlia m'ha enviat aquesta frase de Nèstor Luján, que va d'això i m'ha agradat molt.

"La pressa destrueix la possibilitat de moltes lectures formatives, de moltes converses importants, d'una vida de relació satisfactòria."

Nèstor Luján (Mataró 1922-Barcelona 1995)

VENIM DEL MICO I TORNEM AL MICO

Tota la teoria de l'evolució de les espècies, quan parlem de l'espècie humana sembla que s'hagi estroncat i que estigui involucionant per tornar a l'origen simiesc del què sembla que venim.

De fet, alguns comportaments humans ja estan clarament per sota del nivell dels nostres cosins d'origen.

La cretinització que es deriva de la societat consumista del primer món és un exemple. Actuar per pura imitació, deixant a la nevera el cervell propi, n'és un altre.

Diuen que tot procés és circular i potser per això estem tornant al punt d'inici, per tancar l'indefugible cercle ("pulvis es et in pulverem reverteris") què adaptat podria ser "mico eres i  mico tornaràs a ser".

A nivell individual està clar que hi ha molts que evolucionen positivament. La reflexió la veig vàlida per la massa; per les masses, les reaccions de les quals, sovint em fan pensar en el que he dit.

SERENADE, DE SCHUBERT, AL DIAL

Dia Mundial de la Ràdio: De bon matí, poso la ràdio. Sento a dir que avui és el Dia Mundial d'aquest medi. Passo el dial de dalt a baix. Les emissores emeten bàsicament sorolls: anuncis, locutors repetint el de sempre, tertulians parlant alhora, notícies absurdes sobre esports, més anuncis... en mig d'aquest guirigai atordidor, la "Serenade" de Schubert apareix com un bàlsam.

El soroll de les altres emissores queda emmudit i la música de Schubert inunda per uns minuts l'habitació. Quan s'acaba, tanco la ràdio i respiro fondo.

 

PREMSA, MENTIDES I SMARTPHONES

La mentida sempre ha existit. Per ignorància, per interès, per maldat... inclús hi ha la mentida estúpida. Es dóna en tots els àmbits: en el polític (no cal posar exemples, oi?); en l'emocional ("Diga'm que m'estimes encara que sigui mentida"); en el de les creences en general; en el científic i pseudocientífic, en l'econòmic ("la crisi s'ha acabat") etc.

A partir de les mentides es generen estats d'opinió, es defensen teories absolutament falses, es provoquen odis i manies, que es converteixen en insults i desqualificacions injustes que comporten pors o malestar i segons veiem a la història de la humanitat, en accions d'una violència incontrolable.

Göbbels, el de la foto, diuen que va dir que una mentida repetida milers de vegades, es transforma en una veritat.

Ara i des de fa temps, sembla que estem en meitat d'una epidèmia o pandèmia greu de mentides, mitges veritats, post veritats (terme que està de moda i que em sembla una bestiesa) i és així, en bona mesura, per això que en diem "les xarxes socials". No en teníem prou amb els medis tradicionals, que el Twitter, el Facebook, el WhatsApp, etc. s'han convertit en el vehicle que tunelades de falsedats de tots els colors.

Només a través del WhatsApp circulen milions de "troles" que la gent reenvia sense fer la més mínima comprovació sobre la realitat o no del que està escampant. El resultat és demolidor.

Remeis? A escala individual, imposar-nos l'obligació de pensar, de raonar, de comprovar en la mesura del possible; de no reenviar res que no tinguem la convicció sincera de que el fet és veritat...no la nostra veritat només. I, una pràctica saludable; potser la millor: fer dieta de smartphon, ràdio, premsa i televisió. Poc i escollit. Que també hi ha gent que estima la veritat i la difon.

Refugis aconsellables?: La natura, la música, la literatura, el cinema, el teatre, la pintura, la fotografia i aprendre coses noves interessants.

VIDRÀ: PLUJA, ROURE MONUMENTAL , FONDA I FINESTRA

Vidrà és un bonic poble osonenc des d'on surten excursions magnífiques; entre elles al cim del Puigsacalm. En el transcurs dels anys hi he estat un grapat de vegades. Aquests dies hi penso, a causa del tema de la pluja què tanta falta ens fa.

Vidrà, és un dels pobles més plujosos de Catalunya, amb 1400 mm de mitjana. Tots els colors del verd que l'envolten s'expliquen per aquesta circumstància.

L'Hostal Serrasolses, on hem estat allotjats en diverses ocasions, està a tocar d'un roure monumental que a través de les finestres de l'hostal gairebé es pot tocar.

La foto ho recull. Està feta ja fa uns anys, però en tornar-la a mirar, m'ha portat el record de tots els bells indrets que comentava.

Si voleu una mica més de "teca" sobre Vidrà, feu clic aquí.

EL PLAER DE LLEGIR BALLARÍN

"El desert és vari i contrastat. Amb menys d'una hora saltes de la fornal al fred de la nit, amb un sol pas saltes de l'esclat de la llum a una ombra gairebé negra. Hi ha un canvi constant d'horitzons i de ritmes, entre les ones modelades de les dunes, els cantells vius dels trencs, les codineres, els codalars i les rases. En la sorra fina i alada hi ha algun pallet cisellat com una rosa pel vent i la sorra. El desert és un tramat de venes sorrenques que es van lligant fins a amples llits de sorral, entre codines rompudes.

A més és perceptible. La xardor, l'encegament de la llum, la remor lleugera de l'oreig, l'olor de sorra calenta, el gust de sol a la boca. El desert té certa cosa de bèstia viva i expressiva.

Encara no és ben bé això. El desert és, sobretot, immensament únic. No té la polifonia de Queralt, on cada branca és una veu i les muntanyes l'orquestra. El desert és una melodia única, gran, allargada, quieta i calenta. Com el gregorià o els moments més densos de la missa copta. El desert és la naturalesa que s'ha agenollat extàtica. L'oració contemplativa de la matèria"

Aquest petit fragment del llibre de Maria Teresa Pous i Mas "Mossèn Ballarín, Retrat d'una Vida", agafat a l'atzar entre les dotzenes dels textos escrits per Ballarín que aporta aquest llibre, és una mostra de l'estil literari d'aquest home singular.

Parli del que parli, les seves descripcions són plenes d'imatges vibrants. Paisatges, Història, Filosofia, Religió, Sentiments... tot plegat, llegir-lo constitueix un gran plaer pels sentits i l'intel·lecte.

Fotografia obtinguda a la xarxa

HABILITAT, ENERGIA, IL-LUSIÓ

Contemplar al meu nét jugant al futbol, en aquests moments, em produeix una gran satisfacció veient com gaudeix, l'energia que gasta i, sobretot, el fair play que hi ha en els partits de competició en els que juga. Aprenent a guanyar i a perdre en un ambient de respecte entre tots els jugadors, els entrenadors i els familiars que van a veure'ls.

Em pregunto perquè no ha de ser sempre així. Ara, l'Albert només té 8 anys, però... quan de vegades veig o sento en els mitjans els espectacles lamentables que es produeixen sovint en partits de nanos més grans on hi ha insults i batusses, em preocupo i em pregunto com és possible que com a societat no siguem capaços d'evitar-ho.

PENSANT EN L'ANY NOU

Primer, cal seguir la bonica tradició de desitjar a tothom que ens és proper que l'any que estrenarem sigui un bon any. Salut, amor, alegria i calerons per poder viure dignament. Això és el que vull per parents, amics i coneguts i també pels que ara mateix esteu llegint aquestes ratlles.

Segon: Manifestar un propòsit tal com se sol fer quan comença un nou any: procurar no fer-se"mala sang".

Aquesta expressió la trobo molt encertada per referir-se al malestar físic que produeixen les situacions d'irritabilitat. La sang, si la fem malbé, ens pot posar malalts.

Moltes són les coses que ens poden arribar a irritar i més en aquests temps on són multitud els "irritadors" que des de qualsevol mitjà i a través de l'insult, el menyspreu, la mentida i altres armes destructives volen només provocar ràbia i neguit en els altres, qui sap si amb la malsana intenció de què acabem a bufetades.

Doncs bé, protecció màxima davant d'aquests personatges. Ni cas. Allunyar-nos tant com sigui possible i apropar-nos i escoltar la bona gent que ni hi ha i molta.

Tercer, i sobre el pas del temps, qüestió més que adient per pensar-hi aquests dies, em permeto reproduir dues ratlles de la novel-la "L'inici del capvespre" de l'admirada Júlia Costa:

"El temps passa, la veritat fuig i cada persona es construeix una història a mida, que sigui capaç de suportar. I també els pobles, les pàtries, imaginen els mites, justifiquen les derrotes, glorifiquen les absurdes victòries, esborren les injustícies"

Chapeau, Júlia.

UN "GRACIAS A LA VIDA" SINGULAR

 Violeta Parra (l'autora), Chavela Vargas, Mercedes Sosa, Joan Baez,Pasión Vega, Luz Casal... totes han cantat aquesta cançó-himne-oració, que sempre m'ha emocionat. 

Doncs bé, l'altre dia a l'Espai Brossa, gaudint de l'extraordinària Marta Carrasco en l'obra que ofereix per acomiadar-se dels escenaris, va sonar la versió de "Gracias a la Vida" que ha fet l'Albert Pla.

Serà perquè els moviments de la Carrasco agombolant-se amb els acords de la cançó potencien encara més la melodia i el sentit de la lletra o perquè Pla li dóna un tractament especialment assossegador, o, el més segur, per les dues coses, el cas és que vaig gaudir d'uns moments sensacionals.

Escolteu a Pla i, si voleu, visiteu el post que he penjat sobre "Perra de Nadie" de la Marta Carrasco (clic)

L'IRRESISTIBLE ATRACTIU DEL MAR

Moments després de trobar l'impactant grafiti del post anterior, des de la barana del Passeig Marítim de Barcelona puc fer aquesta foto.

Fa fred, el sol ja marxa, però encara hi ha gent a prop del mar. Fa només una estona hi havia moltes més persones assegudes a la sorra i caminant a tocar de les onades.

Sempre; en qualsevol moment de qualsevol estació de l'any, els enamorats del mar anem a festejar-lo; a retrobar les sensacions que sempre ens provoca la seva presència.

COSES "NORMALS"

Des de ben petits comencem a rebre paraules i conceptes que o no s'entenen o van contra la lògica. Cançons, contes, oracions, himnes, que ens feien memoritzar i repetíem una i cent vegades com a lloros.

Desconec si això ens ha afectat el cervell o la personalitat. A vegades ho he pensat.

Vet aquí un petit recull de fragments que, des dels cinc fins als quinze o setze anys hauré reproduït en veu alta un munt de cops. Molts de manera forçada, és clar, i per raons ben diverses.

Cargol treu vi,

puja al muntanyí.

Beben y beben y vuelven a beber 

los peces en el río por ver a Dios nacer. 

la lluna, la pruna 

vestida de dol

el pare la crida 

la mare no vol

y está sentado a la derecha del Padre; 

Espero la resurrección de los muertos 

me hallará la muerte si me lleva 

y no te vuelvo a ver. 

Agrupémonos todos,

en la lucha final.

El género humano

es la internacional.

Bon cop de falç!

He pecado mucho de pensamiento, palabra, obra y omisión.

por mi culpa, por mi culpa, por mi gran culpa.

LA NIT ÉS LLARGA...

Ara es fa de nit més aviat i cada dia la foscor dura més hores. Avui podem parlar també de la foscor com a metàfora.

Cada dia la nit és més tancada i quan sembla que ja no tardarà a sortir el sol, uns núvols densos i espessos ens tornen a la negror, que en determinats moments és aclaparadora i angoixant.

El cicle de les estacions fa que la durada del dia i de la nit vagi canviant. Encara ens cal travessar la tardor i l'hivern per veure arribar la primavera que ens farà les nits més curtes i els dies més alegres...però arribarà.

CANÇONS AMB CONTINGUT

La cançó "Contra el Poder" de Pedro Guerra està a punt de fer 20 anys. Quan la vaig escoltar per primera vegada vaig trobar-la rodona, contundent, directe i amb un punt d'èpica poètica que penetrava en el cervell i en el cor.

L'he anat escoltant amb gust de tant en tant. Avui, m'ha vingut al cap com un tret. Aquelles coses que sovint ens sorprenen: perquè m'arriba ara amb tanta força aquesta cançó? No trigo molt a trobar-hi una explicació...em sembla que no cal dir res més...

Contra el poder que nos enseña sólo aquella mitad

contra el poder de las verdades dobladas

contra el poder de quien conoce pero sangra de más

contra el poder de las canciones guardadas

contra el poder que nunca abraza a los que pueden pensar

contra el poder que nos vigila los pasos

contra el poder que siempre miente en nombre de la verdad

contra el poder que nos convierte en extraños

contra el poder

que debilita y nada da que sólo quita

y deshace lo que está

contra el poder…

contra el poder

en cualquier forma que sé de

contra la fuerza y mal uso de la fe

desde el poder…

contra el poder que abre una zanja entre el amor y el placer

emparentando el bienestar y la herida

contra el poder que no distingue entre morir y crecer

contra el poder que compra y vende la vida

contra el poder que hace del padre ostentador del poder

contra el poder que nos obliga a engañarnos

contra el poder que hace a los hijos reinventar el poder

contra el poder de los que piensan ganando

contra el poder…

contra el poder que no descansa y se detiene a beber

junto a las fuentes del sabor y el deseo

contra el poder que nos bendice en el hogar del poder

contra el poder del la ignorancia y los juegos

contra el poder…

ELS EFECTES BENEFACTORS D'UNA ÀRIA OPERÍSTICA

"Dido & Eneas" és una òpera britànica barroca que no coneixia fins ahir, quan casualment vaig escoltar un fragment d'una de les seves àries.

Immediatament vaig sentir el plaer que proporciona la magnífica veu de la soprano sobre una música harmònica i lenta.

Mentre l'escoltava, va semblar-me que una espècie d'aire fresc i pur m'oxigenava un cervell força tensat pels esdeveniments que estem vivint aquests dies.

Si voleu ficar-vos en aquesta càmera de descompressió, poseu els altaveus, tanqueu els ulls i deixeu-vos portar. Són quatre minuts que passen volant.

FER PARLAR LES PEDRES

Les bones escultures que representen éssers humans sempre m'han agradat. Més que agradat. Sobretot aquelles que reflecteixen sentiments. 

Aquests dies n'he penjat unes quantes (Rodin, Llimona i Vigeland) D'aquest últim he triat algunes de les que té exposades al seu impressionant museu a l'aire lliure d'Oslo. N'hi ha centenars. La majoria em van emocionar.

No calen paraules per descriure-les. Les figures parlen per elles mateixes i ho fan amb una potència que trasbalsa.