MAIG 1808: GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA ESPANYOLA O GUERRA DEL FRANCÈS

Sembla que ens referim a un episodi històric molt remot, quan en realitat la van poder viure i patir els avis dels nostres avis (1808-1814).

Podem recordar el que tantes vegades hem sentit explicar a l'escola i davant d'alguns quadres d'alguns Museus: Napoleó, els afusellaments dels 3 de maig, el Tambor del Bruc, el Duc de Wellington, el General Castaños, Girona, Móstoles, Bailén, etc., etc.

Avui, he llegit sencer l'article que publica la Viquipèdia per aprofundir una mica en aquesta guerra, que com totes va portar desgràcies a centenars de milers de persones innocents.

De l'article només reprodueixo aquells aspectes que no sabia o no recordava i que m'han cridat l'atenció:

" Fou provocada per la pretensió de Napoleó d'instal·lar el seu germà Josep Bonaparte en el tron espanyol després de les abdicacions de Baiona. Forma part de les Guerres Napoleòniques, una sèrie de guerres iniciada el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit.

Segons el tractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807), el primer Ministre Manuel Godoy preveia, de cara a una nova invasió hispanofrancesa de Portugal, el suport logístic necessari al trànsit de les tropes imperials. Sota el comandament del general Jean-Andoche Junot, les tropes franceses van entrar a Espanya el 18 d'octubre de 1807, creuant el seu territori a tota marxa abans de l'hivern, i van arribar a la frontera amb Portugal, el 20 de novembre. No obstant això, els plans de Napoleó anaven més enllà, i les seves tropes van anar prenent posicions en importants ciutats i places fortes a fi d'enderrocar la Casa de Borbó i suplantar-la per la seva pròpia dinastia, convençut de comptar amb el suport popular.

El ressentiment de la població per les exigències de manutenció de les tropes estrangeres, que va donar lloc a nombrosos incidents i episodis de violència, juntament amb la forta inestabilitat política sorgida per la querella entre Carles IV d'Espanya i el seu fill i hereu Ferran VII, orquestrada pels francesos, que es va iniciar amb el Procés de l'Escorial i va culminar amb el Motí d'Aranjuez i l'ascens al poder de Ferran VII, va precipitar els esdeveniments que van desembocar en els primers aixecaments al nord d'Espanya i l'Aixecament del 2 de maig de 1808 a Madrid. La difusió de les notícies de la brutal repressió, immortalitzada en les obres de Francisco de Goya, i de les abdicacions de Baiona del 5 i 9 de maig, que van estendre per la geografia espanyola la crida, iniciada a Móstoles, a enfrontar-se amb les tropes imperials, van decidir la guerra per la via de la pressió popular malgrat l'actitud contrària de la Junta de Govern designada per Ferran VII.

La guerra es va desenvolupar en diverses fases en les quals tots dos bàndols van prendre successivament la iniciativa, i es va destacar per l'aparició del fenomen guerriller que, juntament amb els exèrcits regulars aliats dirigits per Arthur Wellesley, duc de Wellington, van provocar el desgast progressiu de les forces bonapartistes. La població civil, que va patir els efectes d'una guerra total, en la qual tant els francesos com els aliats van abusar de la població i dels objectius civils, saquejant i devastant a gran escala i devastant, per exemple, la indústria espanyola, considerada una amenaça per als seus respectius interessos. Com el desmantellament de les fàbriques de tèxtils de Segòvia i Àvila, o la destrucció de la ciutat de Sant Sebastià. Els primers èxits de les forces espanyoles a la primavera i a l'estiu de 1808, amb la batalla del Bruc, la resistència de Saragossa i València i, en particular, la sonada victòria de Bailén, van provocar l'evacuació de Portugal i la retirada francesa al nord de l'Ebre, seguida a la tardor de 1808 per l'entrada de la Gran Armée, encapçalada pel mateix Napoleó, que va culminar el màxim desplegament francès fins a mitjan 1812. La retirada d'efectius amb destinació a la campanya de Rússia va ser aprofitada pels aliats per reprendre la iniciativa a partir de la seva victòria en la Batalla dels Arapiles (22 de juliol de 1812) i, contrarestant l'ofensiva francesa, avançar al llarg de 1813 fins als Pirineus, derrotant als francesos en les batalles de Vitòria (21 de juny) i Sant Marcial (31 d'agost). El tractat de Valençay (11 de desembre de 1813) va restaurar a Ferran VII i deixava a Espanya lliure de la presència estrangera, però no va evitar la invasió del territori francès, sent la batalla de Tolosa de Llenguadoc (10 d'abril de 1814), l'últim enfrontament de la guerra. Referint-se a la guerra d'independència espanyola, Napoleó I, en el seu exili, va declarar:

« Aquesta maleïda Guerra d'Espanya va ser la causa primera de totes les desgràcies de França. Totes les circumstàncies dels meus desastres es relacionen amb aquest nus fatal: va destruir la meva autoritat moral a Europa, va complicar les meves dificultats, va obrir una escola als soldats anglesos... aquesta maleïda guerra m'ha perdut. »
— Fraser, Ronald: La maleïda guerra d'Espanya. Història social de la guerra de la Independència, 1808–1814.[2]


En el terreny socioeconòmic, la guerra va costar a Espanya una pèrdua neta de població d'entre 215.000 i 375.000 habitants, que no va poder compensar-se malgrat els elevats índexs de natalitat propis de l'època, per causa directa de la violència i les fams de 1812, i que es va afegir a la crisi arrossegada des de les epidèmies de malalties i la fam de 1808, resultant en un balanç de descens demogràfic de 560.000 a 885.000 persones, del 6 al 10% de la població ponderada a partir del cens de 1787, que va afectar especialment a Catalunya, Extremadura i Andalusia. A l'alteració social i la destrucció d'infraestructures, indústria i agricultura es va sumar la fallida de l'Estat i la pèrdua d'una part important del patrimoni cultural.

A la devastació humana i material es va sumar la feblesa internacional d'Espanya, privada del seu poder naval i exclosa dels grans temes tractats en el Congrés de Viena, on es va dibuixar el posterior panorama geopolític d'Europa. A l'altre costat de l'Atlàntic, l'Amèrica espanyola obtindria la seva independència després de la Guerra d'Independència Hispanoamericana. En el pla polític intern, el conflicte va forjar la identitat nacional espanyola i va obrir les portes al constitucionalisme, concretat en les primeres constitucions de l'estat espanyol, l'Estatut bonapartista de Baiona i la Constitució de Cadis. No obstant això, també va donar inici a una era de guerres civils entre els partidaris de l'absolutisme i els del liberalisme, anomenades Guerres Carlines, que s'estendrien a tot el segle XIX i que marcarien l'esdevenir d'Espanya."

1 DE MAIG

Avui porto un fragment d'un post publicat fa uns anys al blog "impensando". N'hi ha prou per pensar una mica, en un dia com avui, sobre les desigualtats econòmiques, la lluita de classes, la injustícia de les polítiques fiscals...

El protagonista és un tal Warren Buffet:

Qui és Warren Buffet? Doncs ni més ni menys que un dels rics entre els rics d'Estats Units, freqüentment considerat com un “traïdor a la seva classe”, ja que és capaç de criticar la pròpia essència del sistema que li ha permès arribar on està. 

Deia V. Navarro que “entre les seves declaracions, la més citada pels no rics és aquella en la qual va indicar que, en contra d'aquells que creuen que ja no hi ha classes socials a EUA (i que, per tant, assumeixen que el concepte de lluita de classes és antiquat i irrellevant), la realitat que ell coneix és que si que hi ha classes socials i que també existeix una lluita entre elles en la qual la seva classe –els superrics– guanya cada dia a costa dels interessos de la majoria de la població, que aconsegueix les seves rendes a partir del treball en lloc del capital“. O, en altres paraules, com deia el propi Buffet. “la lluita de classes segueix existint, però la meva va guanyant“.

Si veiem aquest article, podrem veure que un inversor financer com Buffet paga proporcionalment menys impostos que els empleats de la seva companyia. En les seves pròpies paraules, “ el que vaig pagar va ser només un 17,4% dels meus ingressos gravables, i aquest és un percentatge realment més baix del que va pagar qualsevol de les altres 20 persones en el nostre despatx. La seva càrrega fiscal va variar del 33% al 41% i de mitjana va ser del 36%“. En xifres, suposava que vaig pagar aquest any en impostos 6.938.744 dòlars, la qual cosa, assenyala, és una xifra més que respectable, una xifra que “sona a molts diners“, però que, en realitat, “no és just“.

"HAZAÑAS BÉLICAS" I ELS LLIBRES D'EN TÍSNER "VIURE I VEURE"

De petit llegia sovint un tebeo que es deia "Hazañas Bélicas". A casa no me'l compraven però un veí amic una mica més gran que jo me'l deixava.

Ben dibuixat, reproduïa les grans batalles de la Segona Guerra Mundial. Eren relats d'una violència extrema que llegia amb fruïció.

Ara mateix estic llegint l'obra de l'Avel-lí Artís Gener, Tísner, "Viure i Veure" publicada ja fa uns quants anys. És la seva autobiografia, intensa i dura, en la que té un gran protagonisme la Guerra Civil. Tota aquella espantosa tragèdia, explicada en primera persona, amb una força narrativa impressionant.

Tísner va intercalant entre els capítols de les diferents batalles i episodis bèl·lics, les seves vivències d'abans de la guerra, de l'exili a Mèxic, de la tornada a casa, etc. Detalls de la situació política i social i de la seva vida familiar i íntima.

Tinc tres dels quatre volums de gairebé 500 pàgines cada un i ara mateix estic acabant el segon. Un gran relat que em té enganxat com poques vegades ho he estat llegint un llibre.

Destacaria moltíssims paràgrafs, però avui en porto un com a mostra. A més de fer pensar, fa esgarrifar quan, salvant les distàncies que marca la violència de la guerra, sonen algunes de les expressions maniqueistes que s'escolten ara mateix per part d'alguns.

"Vam romandre una vintena de dies en aquella trinxera de la serra d’Alcubierre. Tothora hi fèiem descobriments, puix que mai no ens cansàvem de remenar i tafanejar tot allò que els feixistes havien abandonat en llur retirada. L’Alvargonzález va trobar al capçal d’un jaç un paquet de diaris i revistes. En una de les publicacions hi havia una fotografia aèria d’una gran secció de la Barceloneta enderrocada pels atacs de l’aviació feixista i el títol era inconcebiblement cínic: «La barbarie roja». El peu de la imatge deia que si no hagués estat per culpa de la nostra abominable tossuderia, ens hauríem estalviat tota aquella destrossa; anunciava profèticament que allò només era una petita mostra de la gegantina desfeta que s’apropava si no afluixàvem en el nostre cretinisme obnubilador. També hi vam trobar un article titulat «Las dos Españas», que assegurava que el sollevament militar —el «Glorioso Alzamiento»— havia servit per a desemmascarar en forma inapel·lable les dues Españas, la dels bons i la dels dolents, la dels «nacionales» i la dels «rojos»."

"LA SANTA INQUISICIÓ"

La persecució d'heretges per part de l'Església Romana amb l'aquiescència dels poders polítics, va durar segles. Els mètodes per intentar eliminar-los van ser ferotges. Pensem que això ja fa molt de temps que va passar, però a Espanya, la inquisició es va suprimir en 1820 durant el Trienni Liberal, i encara que Ferran VII va restablir la inquisició, les pràctiques de tortura acaben en 1834. Això va ser abans-d'ahir, com aquell que diu. En temps on vivien els meus besavis, per exemple.

Pot haver-hi rastre en els nostres gens d'aquesta mentalitat?

El desig de destruir el que no pensa com nosaltres ho intenta pal·liar la democràcia, però sovint veiem que aquest desig d'exterminar l'enemic s'aplica en forma de guerres, atemptats, persecucions, etc. Em torno a preguntar: Hi ha una component genètica en aquesta manera d'actuar?

He trobat a la xarxa, aquest capítol del "Manual de inquisidores" de Nicolao Eymerico - edició 1821 -que dóna les pautes als que processaven als suposats heretges. Llegir-ho produeix calfreds, però és el que hi havia. Aquí ho teniu:

Manual de inquisidores

Compendio del DIRECTORIO DE INQUISIDORES

Nicolao Eymerico*   - Edición de 1821

Capítulo III. Interrogatorio del reo

* Nicolau Eimeric (Girona, 1316 - Girona, 4 de gener de 1399) fou un teòleg catòlic i inquisidor general de la Inquisició de la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV.

                      Lo primero dirá el inquisidor al reo que jure a Dios y a una cruz que dirá verdad en cuanto le fuere preguntado, aunque sea en perjuicio propio. Luego le preguntará su nombre, el pueblo donde nació, el de su residencia, etc.; si ha oído hablar de tal o tal punto (aquellos sobre los cuales le acusan de herejía) por ejemplo de la pobreza de Jesucristo, o la visión beatifica; si ha hablado de ellos él, qué es lo que ha dicho, y lo que cree, etc. Se escribirán todas las respuestas, y el reo las firmará. Un inquisidor inteligente se guiará por estas preguntas en todas las que le haga en los interrogatorios siguientes. Direct. part. 3, pág. 286. Preguntará también al acusado sí sabe porqué está preso, sí presume quién le ha hecho prender, quién es su confesor, desde cuándo no se confiesa, etc. Tendrá mucha cuenta el inquisidor con no darle materia a subterfugios por los términos en que explique sus preguntas, y para precaver este inconveniente serán las cuestiones vagas, y en términos generales. Adnotat. lib. 3, schol. 19.

Nunca estará de sobra la prudencia, la circunspección y la entereza del inquisidor en el interrogatorio del reo. Los herejes son muy astutos para disimular sus errores, afectan santidad, y vierten fingidas lágrimas que pudieran ablandar a los jueces más rigurosos. Un inquisidor se debe armar contra todas estas mañas, suponiendo siempre que le quieren engañar. Adnotat lib. 3, schol. 21.

De diez tretas diferentes se valen los herejes para engañar a los inquisidores, cuando les toman declaración. La primera es el equivoco; así cuando les preguntan del cuerpo real de Jesucristo responden ellos del místico, o si lea preguntan ¿es esto el cuerpo de Jesucristo? dicen sí, significando por esto su propio cuerpo, o una piedra inmediata, en cuanto todos los cuerpos que el mundo contiene son de Dios, y por tanto de Jesucristo, que es Dios. Si les dicen ¿creéis que Jesucristo nació de la Virgen'? responden firmemente, queriendo decir que persisten firmemente en su herejía.

La segunda treta de que se valen es la adición de una condición implícita, la restricción mental. Cuando les preguntan ¿si creen en la resurrección la carne? responden si; si Dios quiere, y suponen que no quiere Dios que crean en este misterio.

Es la tercera retorcer la pregunta; de suerte que cuando uno les dice ¿creéis que sea pecado la usura? responden: Pues, ¿y vos lo creéis? Cuando se les responde: Creemos, como todo católico cristiano, que es pecado la usura, replican ellos: también nosotros lo creemos así, esto es que vos lo creéis.

La cuarta es responder maravillados. Cuando les dicen ¿creéis que tomó carne Jesucristo en las entrañas de la Virgen? dicen ellos ¡Dios mío! ¿a que me hacéis esas preguntas? ¿Soy acaso yo judío? Soy cristiano, y creo todo cuanto cree todo fiel cristiano.

La quinta es usar con frecuencia de tergiversaciones, respondiendo a lo que no les preguntan, y no contestando a lo que se les pregunta.

La sexta astucia es eludir la contestación. Si les preguntan ¿creéis que estaba vivo Jesucristo cuando su costado fue traspasado con una lanza en la cruz? responden: sobre ese punto he oído varias opiniones, no menos que sobre la visión beatifica. Señores: Vds. traen la gente alborotada con esas disputas. Díganos por Dios que es lo que hemos de creer porque no quisiera errar en la fe.

La séptima es hacer su propia apología. Cuando les hacen preguntas sobre algún artículo de fe, responden: Padre yo soy un pobre ignorante, que creo en Dios llanamente, y no entiendo ésas sutilezas que me pregunta; fácilmente me hará caer en el lazo, por amor de Dios que se deje de esas cuestiones.

La octava astucia de los herejes es fingir vahídos, cuando se ven apurados con las preguntas. Pretextan que se les anda la cabeza, y que no se pueden tener en pié, y pidiendo que ser suspenda la declaración se meten en la cama para pensar en lo que han de responder. De está treta se valen especialmente cuando ven que les van a dar tormento, diciendo que son muy débiles, y perderán en él la vida, y las mujeres pretextan achaques propios de su sexo, para dilatar la tortura, y engañar a los inquisidores.

La novena treta es fingirse locos.

La décima es afectar modestia en él vestido, en el semblante, y en todas sus acciones.Direct. part. 3, pág. 289, 290 y 291.

Estas tretas las ha de contrarrestar el inquisidor con otras, pagando a los herejes con la misma moneda (ut clavum clavo retundat), para luego decirles con el Apóstol: como yo era astuto os cogí con arte: cum essem astutus dolo vos eepi. Ad. Corinth. 2, cap. 12. Las principales artes que deberá el inquisidor usar contra los herejes son las siguientes:

Lo primero los apremiará con repetidas preguntas a que respondan sin ambages y categóricamente a las cuestiones que se les hicieren. Direct. part. 3, pág. 291.

Lo segundo, si presumiera el inquisidor que está resuelto el reo aprehendido a no declarar su delito (cosa que antes de tomarle declaración se averigua, ya por el alcaide, o ya por espías encubiertas que le han tanteado) le hablará con mucha blandura, dándole a entender que ya lo sabe todo, y diciéndole estas o semejantes razones: Mira, hijo mio, te tengo mucha lástima; han engañado tu candor, y te pierdes miserablemente. Sin duda has errado; pero más culpa tiene que tú el que te engañó: no te cargues de pecados ajenos, ni quieras hacer de maestro siendo discípulo; confiésame la verdad, pues ves que todo lo se, para conservar tu buena fama, y que te pueda yo poner cuanto antes en libertad, perdonarte y que te vuelvas en paz a tu casa; dime quien fue el que te engañó, cuando vivías inocente. Así le ha de hablar el inquisidor, pagándole con buenas palabras (bona verba) sin inmutarse nunca, suponiendo que el hecho es cierto, sin tomarle declaración mas que sobre las circunstancias. Direct, part. 3, pág. 292. El Padre Ivonet propone otro razonamiento para el hereje que está en animo de negar su delito. No temas, le dirá el inquisidor, confesarlo todo. Tú pensabas que eran hombres de bien los herejes que te han engañado, y fiándote de ellos te han conducido sin malicia tuya; otros más hábiles que tú hubieran podido caer en la trampa. Adnotat. lib. 3, schol. 27.

Lo tercero cuando las declaraciones de los testigos contra el hereje no hacen plena probanza, pero presentan vehementes indicios, y él continua negativo, le hará comparecer el inquisidor, y le preguntará cosas vagas, y cuando negare el acusado cualquiera cosa {cuando negat hoc vel illud) hojeará el juez los autos donde están los interrogatorios anteriores, diciendo: está claro que no declaráis verdad, no disimuléis mas. De este modo el reo se cree convicto, y piensa que hay en los autos pruebas contra él, (Sic ut ille credat se convictum esse et sic apparere in processu.) También puede el inquisidor hojear un legajo cualquiera, y cuando niegue el reo alguna cosa fingir que se pasma, diciendo ¿cómo podéis negar una cosa semejante, siendo tanta verdad? Leerá luego su papel, volviendo las hojas, y añadirá: ¿no lo decía yo? Confesad la verdad. (Teneat in manum suam cedulam...... et quasi admirans dicat ei comodo haec potes negare? nonne clarum est mihi? et tunc legat in cedule sua, et pervertat eam, et legat, et post dicat, etc.). Mas en todo esto ha de huir el inquisidor de explicar circunstancias por donde pueda sospechar el acusado que no sabe nada, y no salir de términos generales. Direct. part. 3, pág. 292.

Lo cuarto si se empeña el reo en negar el delito le dirá el inquisidor que va a hacer un viage muy largo, y no sabe cuando será la vuelta; que siente infinito verse obligado a dejarle preso siendo su mayor deseo saber de su boca la verdad para despacharle y concluir su causa, pero que estando empeñado en no confesar tendría que quedarse en la cárcel hasta que él vuelva, lo cual le da mucha compasión, por ser el reo de complexión delicada, que sin duda caerá malo, etc. (Ego compatiebar tibi, et volebam quod mihi diceres veritatem, ut expedirem te, quia delicatus es, et posses beviter incurrere in aegritudinem... Nunc autem, cum displicentia ego habeo te in carcere dimittere compeditum usque ad regressum meum, et displicet mihi quia nescio cuando regrediar, etc. Ibid. pág. 292.)

Lo quinto, si sigue negativo el reo multiplicará el inquisidor interrogatorios y preguntas, y entonces o confesará aquél, o variará en sus respuestas. Si variare basta para darle tormento el dictamen de peritos, y los indicios anteriores, y así se le apremiará a decir verdad, puesto que no se han de multiplicar las preguntas cuando no se manifestare muy renitente el reo, porque cuando son muy frecuentes las declaraciones sobre un mismo asunto, y en distintas épocas, es muy fácil hacer que varíen las respuestas, y todo el mundo puede caer en el lazo. Ibid. pág. 292.

Lo sexto si persistiere el reo en la negativa le podrá el inquisidor hablar con blandura, y tratarle con menos rigor en cuanto a la comida y bebida, haciendo que le vayan gentes a visitar, que hablen con él, le inspiren confianza, y le aconsejen que confíese, prometiéndole que le perdonará el inquisidor, y que ellos se empeñarán en su favor. También podrá el inquisidor dar palabra al reo de que le perdonará, y perdonarle en efecto (porque en la conversión de los herejes todo es perdón, y las penitencias son favores y remedios.) Así, cuando el reo pida perdón para confesar su delito, se le responderá en términos generales que más se hará con él de lo que pudiera desear, de manera que se averigüe la verdad, y se convierta el hereje; ibid. pág. 292 y 293; salvándose a los menos su alma. Adnotat. lib. 3, schol. 29. Puede preguntarse acerca de la palabra dada por el inquisidor al reo de usar con él de misericordia, perdonándole si confiesa su delito, lo primero si puede lícitamente el inquisidor usar de esta treta para averiguar la verdad, y lo segundo, si dada la palabra, está obligado a cumplirla. La primera cuestión la falla el doctor Gerónimo Guchalon aprobando este disimulo en el inquisidor, y justificándole con el ejemplo de Salomón, cuando juzgo las dos mujeres. Bien que Julio Claro y otros jurisconsultos desaprueban esta ficción en el foro ordinario, creo que se puede usar en los tribunales de inquisición, y la razón de esta diferencia es que un inquisidor tiene facultades muy más amplias que los demás jueces, pudiendo a su antojo dispensar de las penas penitenciales y canónicas. De suerte que como no prometa al reo impunidad total le puede dar palabra de perdonarle, y cumplir su palabra disminuyendo algo de dichas penas canónicas, las cuales penden enteramente de él. Acerca de la segunda cuestión hay dos opiniones opuestas. Sienten muchos y graves doctores que el inquisidor que prometió impunidad al reo no está obligado a cumplir con su palabra, porque fuera de ser este fraude útil y provechoso para el bien publico, si es licito arrancar la verdad del acusado con la tortura, a fortiori lo será valerse para ello de disimulo y fingimiento, verbis fictis; y este es el dictamen de Prepósito, Geminiaao, Felyn, Hugucio, Soto, Cycno, etc. Verdad es que llevan otros la sentencia contraria; mas estas dos opiniones se concilian diciendo que las palabras que dan los inquisidores solo se han de interpretar de las penas de que pueden dispensar que son las canónicas y penitenciales, y no de las de derecho, de suerte que por leve que fuere la remisión de la pena canónica otorgada por el inquisidor al reo desempeña el primero su promesa, puesto que para más seguridad de conciencia las palabras que dieron los inquisidores han de ser en términos vagos, sin prometer más de lo que pueden cumplir. Adnotat. lib. 3, schol 29.

La séptima treta del inquisidor será tener ganado algún amigo del reo, o otro sujeto de su confianza, que le hable con frecuencia a solas, y le sonsaque su secreto. Si fuere necesario, el tal se fingirá del mismo dictamen que el hereje, diciendole que abjuró por miedo, y engañó al inquisidor, y una noche, alargando la conversación hasta tarde, le dirá que ya no es hora de volverse a su casa, y se quedará con él en la cárcel, teniendo en un sitio a propósito escondidos testigos que oigan la conversación, y si fuere posible, un escribano que certifique cuanto diga el hereje, procurando el sujeto cohechado que descubra su pecho el reo. Direct. part. 3, pag, 293. Nótese que el que está encargado de sonsacar del reo, so color de amistad, la confesión de su delito bien puede fingir que es de su misma secta, mas no decirlo, porque si lo dice comete a lo menos culpa venial y ya se sabe que ésta no se ha de cometer por ningún motivo, sea el que fuere. En una palabra, en las tretas que se usaren se ha de evitar el decir mentira (1).

Cuando por estos medios u otros semejantes consigue el inquisidor la confesión del reo, guárdese de interrumpir la declaración, aunque sea retardando la comida o la cena, y aunque no comiere ni cenare aquel día, porque nunca bastan las confesiones interrumpidas para averiguar la verdad, y hay repetidos ejemplos de reos que habiendo empezado a confesar, se retratan a la siguiente declaración, volviendo a su pasada renitencia.

Éstas son las artes y mañas que usarán los inquisidores para saber la verdad por boca de los herejes, gratiose, y sin echar mano del potro y la tortura. Ibid. pág. 293 (2).

De las anteriores observaciones colegimos la regla general de que deben los inquisidores usar las cautelas más sagaces para averiguar la verdad, variando de conducta, según la distinción de herejías, la especie de acusados, y otras circunstancias, porque, como dice tan cuerda como elegantemente Ovidio en su libro de medicina de amor:

Sed quoniam varíant animi, variabimus et nos;

Mille mali species, mille salus erunt.

Adnotat, lib. 3, schol, 23.

Acaso nos opondrán la autoridad de Aristóteles, que siendo gentil reprueba todo genero de fingimiento, y la de los jurisconsultos que vedan a los jueces que se valgan de artes para saber la verdad por boca de los reos. Empero hay tretas de dos especies: unas con mal fin, y que son ilícitas; otras laudables y prudentes para averiguar la verdad, y estas son meritorias, Adnotat. lib. 3, schol 26.

Las protestas de los reos de que creen cuanto cree la iglesia no los pueden relevar de herejía ante los inquisidores, cuando se trata de dogmas que está obligado todo fiel cristiano a creer con fe explícita, y en los demás para que sirva esta declaración al acusado, es necesario que advertido por el inquisidor condene formalmente sus errores, porque de otro modo es hereje, y hereje pertinaz y obstinado. Autores hay que dicen que no bastan para eso las advertencias del inquisidor, pero el dictamen, del mayor numero, y el único que se puede seguir en la practica es que siempre que el inquisidor, procediendo como juez, advierte al acusado que es herética esta o la otra opinión, está obligado el reo a abandonarla, so pena de ser tratado como hereje pertinaz. Direct. part. 1ª, quoest. 12. Adnotat, lib. 1, schol 23.
__________

(1) Difícil es determinar la diferencia que hay de que el espía finja que es de la secta del reo, o de que lo diga.

(2) Gratiose es arduo de traducir en castellano.

CADA ANY PITJOR

L'informe que acaba de publicar Intermón-Oxfam és demolidor. Cada any, des de en fa molts ens diuen el mateix; amb un agreujant; les xifres són pitjors, molt pitjors a mesura que passa el temps.

Mentre això passa, s'observa una reacció pràcticament nul·la dels ciutadans. La gent es mobilitza i es descanyota per qüestions tan estúpides, per exemple, com el futbol; passa la nit al ras per veure un espectacle musical; es baralla fins on calgui per himnes i banderes... Res o gairebé res per tot això que explica aquest informe.

O bé no tenim remei, o donem aquesta situació com irreversible o potser es tracta d'esperar que les coses arribin a uns nivells tals de misèria moral i econòmica per reaccionar.

Intermón senyala camins. Les solucions són molt complicades. Demanar als súper poderosos que redueixen, sense més ni més, encara que sigui una mica, les seves fortunes i privilegis en benefici dels qui tenen dificultats per sobreviure, és inútil. Tot i això, caldria treure'ns la son de les orelles i reaccionar, fer sentir la veu dels més nombrosos que són els més febles; pressionar; fer propostes aplicables...desgraciadament, ara mateix, em sembla que estic somiant truites.

L'Informe (aconsello llegir-lo paraula per paraula):

L'1% més ric de la població mundial va acaparar el 82% de la riquesa generada l'any passat

A Espanya, la recuperació econòmica després de la crisi ha afavorit quatre vegades més als més rics que als més pobres.

Al món, el nombre de multimilionaris va augmentar com mai fins ara des que existeixen registres: 1 de nou cada 2 dies.

Oxfam Intermón demana al Govern espanyol mesures per reduir la precarietat laboral, que afecta principalment a les dones i als joves. A Espanya, les treballadores cobren de mitjana un 20% menys que els treballadors.

En el marc de Fòrum Econòmic Mundial a Davos, que reuneix de nou a Suïssa a les elits polítiques i empresarials, Oxfam -Oxfam Intermón a Espanya- publica avui l'informe "Premiar la feina, no la riquesa", en el qual denuncia que el 82% de la riquesa mundial generada durant l'any passat va anar a parar a mans de l'1% més ric de la població mundial, mentre que el 50% més pobre -3700 milions de persones- no es va beneficiar gens ni mica d'aquest creixement. A Espanya, aquest repartiment va seguir la mateixa tendència: l'1% més ric va acaparar el 40% de la riquesa creada mentre que el 50% més pobre amb prou feines va aconseguir repartir-se un 7%.

Premiar la feina, no la riquesa mostra amb detall com l'economia mundial possibilita que els més rics segueixin acumulant vastes fortunes, mentre que centenars de milions de persones han de lluitar cada dia per sobreviure amb salaris de pobresa mínims alimentant l'actual crisi de desigualtat global. Així, entre 2006 i 2015, la riquesa d'aquesta elit econòmica ha crescut en una mitjana del 13% a l'any; sis vegades més ràpid que els salaris de les persones treballadores que amb prou feines han augmentat de mitjana anual en un 2%.

Entre març de 2016 i març de 2017 es va produir el major augment de la història en el nombre de persones que les seves fortunes superen els mil milions de dòlars, amb un nou mil milionari cada dos dies. Dins de les nostres fronteres, en l'últim any, 4 nous multimilionaris espanyols van entrar a formar part de la llistacreada per la revista Forbes. Avui ja són 25.

La tendència d'aquesta concentració de la riquesa en poques mans és similar a altres racons del planeta. A Amèrica Llatina i el Carib, el 2017 el 10% més ric de la població concentrava el 68% de la riquesa total, mentre que el 50% més pobre només accedia al 3.5%.

"El boom dels mil milionaris no és signe d'una economia pròspera, sinó un símptoma del fracàs del sistema econòmic. S'explota a les persones que fabriquen les nostres robes, munten els nostres telèfons i cultiven els aliments que consumim per garantir un subministrament constant de productes barats, així com per engrossir els beneficis de les grans empreses i els seus adinerats inversors", lamenta el director general d'Oxfam Intermón, José María Vera.

Quatre vegades més per als més rics

L'organització també pública un informe per a Espanya "Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria". D'acord amb el mateix, la desigualtat fa que la recuperació econòmica no arribi a totes les persones per igual. En termes de renda, la recuperació ha afavorit 4 vegades més als més rics que els més pobres. Entre 2013 i 2015, 29 de cada 100 euros provinents del creixement econòmic van anar a parar al 10% amb rendes més altes, mentre que només 8 han acabat en mans del 10% més pobre.

L'element fonamental de la persistència d'aquesta desigualtat tant en el món com a Espanya és el desigual repartiment en els guanys de l'activitat econòmica que persisteixen en mans dels propietaris de capital a costa de la precarització del mercat laboral, on els salaris i les condicions laborals cada vegada són pitjors. Per exemple, incrementar la retribució mitjana dels 2,5 milions de persones treballadores en la indústria tèxtil del Vietnam fins a aconseguir un sou digne suposaria 2.200 milions de dòlars. Aquesta xifra equivaldria a un terç del que es va pagar en dividends als accionistes de les cinc majors empreses del sector tèxtil el 2016.

A Espanya, els beneficis empresarials van créixer el 2016 un 200,7% respecte de 2015 i, amb ells, el repartiment de dividends mentre que el cost laboral per treballador es manté estancat des de 2012.

“Moltes més hores per molts menys diners”

Però aquesta desigualtat també està present entre les retribucions de les persones treballadores i els directius. Els directors generals de qualsevol de les cinc principals marques de moda del món guanyen en tan sols quatre dies el mateix que una treballadora del sector tèxtil de Bangla Desh durant tota la seva vida. A Espanya, una persona treballadora que cobri el Salari Mínim Interprofessional -SMI- ha de treballar 71 anys per aconseguir el mateix sou que obtenen els que se situen en el tram més alt.

El mercat laboral s'ha precaritzat dins les nostres fronteres, com explica l'estudi, principalment per la desocupació i la reducció de la negociació col·lectiva, que ha permès als empresaris baixar unilateralment els salaris. Així, les retribucions més baixes s'han reduït un 15%, mentre que els sous corresponents al tram amb salaris més alts ha crescut un 15,18%, des de 2008 fins al 2016.

Així mateix, hi ha una tendència de les companyies a externalitzar serveis a través de les empreses multiserveis o subcontractacions, una variable que amenaça de precaritzar encara més el mercat de treball. Una persona assalariada contractada per aquest tipus de companyies cobra, de mitjana, un 31% menys del que rep un altre acollit al seu conveni col·lectiu sectorial.

El conjunt d'aquestes dinàmiques ha provocat a tot el món que un percentatge significatiu de la població treballadora no pugui portar una vida digna. A Amèrica Llatina i el Carib, el 16% dels treballadors assalariats i el 28% dels treballadors per compte propi es troben en situació de pobresa. A Espanya, el 13,7% del total de població ocupada són treballadores pobres. Com Dolors Espinosa, guàrdia de seguretat subcontractada per un ajuntament. Fa sis mesos que tant ella com els seus companys no reben el seu sou però no poden accedir a ajudes públiques perquè tenen nòmina.

"Després de la reforma laboral del 2012 vam tenir un nou conveni d'empresa. De guanyar amb plus uns 1.000 euros, es va baixar el salari a uns 600, i de treballar 162 hores al mes es passava a 185: moltes més hores per menys diners. Amb 600 euros no pots pagar la llum, el lloguer i mantenir la teva família. El meu fill ha hagut de faltar una setmana a l'institut perquè no tenia per pagar l’abonament de transport", explica Dolors.

Les dones i els joves paguen especialment la factura de la desigualtat

Un dels aspectes més alarmants de l'informe és que denuncia que són les dones i joves, els que més pateixen les conseqüències d'aquesta desigualtat. Les treballadores són les que es troben a la base d'aquesta piràmide econòmica: elles guanyen menys que els homes i estan sobre representades en les ocupacions pitjor remunerades i més precaries. La bretxa salarial entre homes i dones en el món és del 23%. A Espanya ascendeix al 20%. Per contra, 9 de cada 10 mil milionaris al món són homes.

Però, a més, les dones són les principals afectades pels contractes a temps parcial i temporal. El mercat de treball espanyol penalitza amb força a la mà d'obra femenina: el 73,9% de la població treballadora que rep els sous més baixos són dones. No obstant això, dins del grup de les persones treballadores amb retribucions més altes, elles només representen el 34,5%.

"Hem parlat amb dones de tot el món i les seves vides estan marcades per la desigualtat. Com per exemple, les dones que treballen en fàbriques tèxtils vietnamites, lluny de les seves llars i sense veure els seus fills durant mesos, a canvi de salaris de pobresa . O com les que treballen en la indústria avícola dels Estats Units, obligades a portar bolquers perquè no tenen descansos per anar al servei. Acabar amb la desigualtat extrema no serà possible si no s'acaba amb la desigualtat de gènere", sentencia Vera.

Així mateix, el futur dels joves, segons mostra el document, és totalment incert. A més de patir les conseqüències d'ocupacions precàries, temporals, parcials i mal pagades, no compten amb unes perspectives a futur que els permeti ser positius respecte a la seva vida laboral i d’igualtat d'oportunitats. El salari anual obtingut per un jove de 26 anys que accedeix per primera vegada a una feina és avui un 33% inferior al guanyat durant el 2008, amb més temporalitat i treball parcial.

El injust sistema fiscal, aliat de la desigualtat

L'informe també identifica com un clar aliat per alimentar l'actual crisi de desigualtat és l'injust sistema fiscal, amb una tendència mundial a reduir la fiscalitat de les grans companyies i de les grans fortunes a costa de mantenir les polítiques públiques amb les aportacions de les famílies i les persones assalariades. El 0,01% dels més rics del món evadeixen 120.000 milions de dòlars.

Només a Espanya, es calcula que les grans fortunes amaguen una riquesa equivalent al 12% del producte interior brut -PIB- en paradisos fiscals. A Espanya, es recapta poc i de manera injusta, ja que els més pobres suporten un pes desproporcionat dels impostos, sobretot indirectes, i perceben moltes menys transferències socials. De fet, mentre que el 83% de la recaptació ve de l'IVA i de l'IRPF a Espanya, és a dir, de les famílies, l'impost de societats només va recaptar el 12%.

No obstant això, el 20,4% de les transferències públiques van anar a parar al 10% més ric de la població mentre que el 10% més pobre només va rebre el 4% del total de despesa. "És una qüestió de voluntat política que els governs acabin amb aquesta situació. Haurien de garantir que els més rics paguin els impostos que els corresponen i aconseguir combatre la creixent evasió i elusió fiscal. Han d'utilitzar la recaptació i la despesa per redistribuir la riquesa i disminuir els nivells inacceptables de desigualtat", segons Vera.

Pla de Reducció de la Desigualtat

"Davant d'aquest alarmant escenari demanem a les elits polítiques i econòmiques que estaran aquesta setmana a Davos que tinguin un paper fonamental en la creació d'una economia més humana, ja que mentre les nostres economies prioritzin la riquesa d'una minoria en detriment del treball decent per a tota la ciutadania, la crisi de desigualtat persistirà", apunta el director de l'organització.

Per poder dur a terme aquest canvi, Oxfam Intermón demana al Govern espanyol i als grups parlamentaris que estableixin un Pla Nacional de reducció de desigualtat que garanteixi, entre altres millores, una ocupació i salaris dignes amb la proposta d'incrementar el SMI en 1.000 euros mensuals el 2020. Així mateix, per garantir una major equitat retributiva, sol·licita establir una escala de 1:20, entre el salari més alt i el mínim dins d'una empresa i evitar la SUBCONTRACTACIÓ com una eina per reduir costos salarials. A més, el Pla ha de garantir una fiscalitat progressiva. Per aconseguir-ho, l'organització demana una llei contra l'evasió i l'elusió fiscal.

“Sense tracte no hi ha contracte”

Oxfam Intermón recorda també el paper imprescindible que juga la ciutadania en la lluita contra la desigualtat. En aquest sentit, l'organització ha posat en marxa la campanya "Sense Tracte no hi ha Contracte". Amb ella, pretén mobilitzar la societat per exigir al Govern espanyol que acabi amb la precarietat laboral.

"Les persones estan llestes per a un canvi. Volen que els treballadors i treballadores rebin un salari digne, que les grans empreses i els més rics paguin més impostos, que les dones treballadores gaudeixin dels mateixos drets que els homes treballadors, i que s'imposin límits al poder i la riquesa en mans d'uns pocs. Volen veure accions", conclou.

Materials:
Descarrega l’nforme “Premiar la feina, no la riquesa”: http://bit.ly/2BeZCV1
Descarrega el resum executiu de l'informe “Premiar la feina, no la riquesa”: http://bit.ly/2DRi6xy
Descarrega la nota metodològica de l'informe “Premiar la feina, no la riquesa http://bit.ly/2mQUroZ
Descarrega l’informe sobre Espanya "Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria”: http://bit.ly/2Bf4zxc
Descarrega gràfics amb les dades: http://bit.ly/2Bgh37y

Materials audiovisuals:
Imatges i vídeo de Lan, que treballa en una fàbrica tèxtil a Vietnam, proveïdora de les principals marques de moda. Lan porta nou mesos sense poder tornar a casa i veure el seu fill a causa de les llargues jornades laborals i el salari de pobresa que rep https://wordsandpictures.oxfam.org.uk/?c=34775&k=ae837a41d2
Imatges de Dolors Marta Espinosa, guàrdia de seguretat subcontractada per un ajuntament. Fa 5 mesos que ella i altres companys no cobren:
Fotos https://intermon.resourcespace.com/?c=7831&k=f202e3c39f
Video VNR Dolores https://intermon.resourcespace.com/?c=6990&k=9416a96ab0
Imatges de Daniel Gutiérrez, ex repartidor de menjar a domicili.
Fotos Dani https://intermon.resourcespace.com/?c=7628&k=a7d2fb1d56
video
Link a la campanya “Sense tracte no hi ha contracte”: https://oxf.am/StracteMc

Notes:
Oxfam porta tres anys treballant per reduir la desigualtat econòmica com una cosa essencial per lluitar contra la pobresa. Hi ha diverses causes que contribueixen a reduir aquestes desigualtats i fins l'any passat ens hem centrat a advocar per una fiscalitat justa i progressiva. Aquest any el nostre objectiu és incidir per aconseguir un mercat de treball menys desigual que és també una de les principals mesures per reduir la desigualtat.
Els càlculs d'Oxfam es basen en les dades del Global Wealth Databook publicat al novembre de 2017 per Credit Suisse sobre la distribució de la riquesa a nivell global. S'ha calculat la riquesa de les persones més riques del món utilitzant la llista de mil milionaris de Forbes publicada al març de 2017.
L'economista José Moisés Martín Carretero és l'autor de l'informe per a Espanya "Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria"
La directora executiva d'Oxfam, Winnie Byanyima, estarà disponible per a entrevistes -en anglès- des de la Cimera de Davos.

BUROFAX BOMBA

Estan esclatant a casa de llogaters de totes les edats i estatus econòmic. La propietat anuncia a través d'aquest document la imminent renovació del contracte de lloguer i que l'import mensual a pagar a partir d'aquest moment, serà del 30, 40, 50 o 100% més del que hi havia fins ara. En el cas de no estar d'acord, l'inquilí té un termini de 30 dies per deixar lliure l'habitatge.

Així estan les coses. Algun personatge rellevant (ex-ministre, amb ex-càrrecs importants en estaments financers europeus i en bancs de gran dimensió) diria, segurament, "..es el mercado, amigo". De fet ha utilitzat fa pocs dies aquesta frase mentre se'l jutjava per un dels molts presumptes delictes en què està involucrat.

Avui són molts que no poden fer front a aquesta mena de pujades. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen amb sous o pensions insuficients per afrontar les despeses indispensables per sobreviure. Les pujades en els rebuts de la llum, el gas i l'aigua van deixant cada vegada menys diferencial pel menjar, i altres despeses bàsiques.

Fa uns dies escoltava a Catalunya Ràdio uns col·lectius que s'estan organitzant per lluitar contra l'especulació salvatge que afecta el tema de l' habitatge. Van donar entrada a una trucada en directe d'una senyora, pensionista de 80 anys, que ha rebut el maleit burofax. Està pagant ara 700 euros, quantitat que ja és el límit que ella es pot permetre. La propera mensualitat, li anuncien que serà de 1.400 euros. Si no l' assumeix, 30 dies i al carrer. Per la seva edat cap banc li deixa diners ni cap agència li lloga un pis perquè ara exigeixen que l'import del lloguer no superi el 35 o el 40 per cent dels ingressos fixos de la persona. Brutal.

Contractes de lloguer de tres anys de durada (implantats pel govern per afavorir els bancs després de l'esclat de la bombolla immobiliària que ja veien que el parc d'habitatges que expropiarien haurien de ser, majoritàriament, destinats al lloguer), feines precàries, sous i pensions baixos o congelats, increment del cost de la vida en general, fons voltors que compren edificis sencers per fer fora als llogaters antics i posar uns preus inassequibles per la majoria de la gent, via lliure per qui vulgui especular amb el seu pis o pisos. Impressionant i vergonyós.

La gent que treballa per revertir aquesta situació plantejarà canvis legislatius per evitar situacions tan cruels com les que s'estan donant ara mateix. Va per llarg. Ja sabem amb la velocitat i interès amb què treballen els polítics, sobretot aquells que estan en política per gaudir de bons recursos i privilegis per a ells, per davant de qualsevol altra cosa.

D'una banda, els que pateixen aquesta situació inhumana, d'altra, la lluita per les poltrones. Vergonya... Nostra també.

"LA MISÈRIA NECESÀRIA, DIUEN, DE TANTA GENT..."

Foto continguda en el reportatge publicat per El Periódico de Catalunya fa uns dies. 

Barcelona, plaça de les Glòries, a dues passes de la Sagrada Família, del Teatre Nacional, de l'Auditori, de la Gran Via saturada de cotxes...

Allà mateix us trobareu amb la misèria econòmica suportada per persones que per sobreviure venen el que troben remenant entre les escombraries.

Són centenars. Aneu-hi qualsevol diumenge al matí. Les sensacions que sentireu seran, segurament, potents. Davant la misèria a més de la reacció instintiva de molta gent d'evitar apropar-s'hi ja sigui per por, racisme, menyspreu, etc. venen al cap immediatament dotzenes de preguntes sense resposta.

És inevitable la misèria? Si no es procura pels més maltractats per la vida per part dels poders polítics, econòmics i socials, que s'omplen la boca amb allò de què treballaran per aconseguir el benestar de tots els ciutadans sense distinció i pensant sobretot en els més febles, quin sentit té tot plegat?

Segur que és molt difícil organitzar la societat en què vivim d'una altra manera, però, realment s'intenta?

Si es pensa que es podria pal·liar la situació repartint la riquesa, anem llestos. Qui té molts diners en vol més per a ell i no deixa que ningú pretengui posar-li la mà a la butxaca per llevar-li ni un sol euro, i, avui en dia, si algun govern ho planteja, s'emporten els seus diners a paradisos fiscals fora del país. El que no en té tants de calés, però en té, tampoc està disposat a repartir o compartir res i si es canvien les prioritats pressupostàries, els que deixen de rebre en benefici d'uns altres s'emprenyaran fins a trencar les cartes.

Total que es deixen les coses com estan. Els que podem viure dignament, taquem els ulls davant la misèria "inevitable". Els fem invisibles. Ningú o gairebé ningú en parla. Els temes principals són el futbol, els escons, les sèries, el twitter i alguns programes de televisió.

"Què Déu hi faci més que nosaltres" què diuen alguns... o què?

Si també voleu llegir el reportatge publicat a l'esmentat diari sobre aquest mercat de la misèria, feu  CLIK

"DICTOCRÀCIA"

Si, és un "mix" que surt de les paraules dictadura i democràcia.

Quan analitzem determinats comportaments de la que avui denominem democràcia occidental, podem trobar molts aspectes que s'apropen a un règim dictatorial i que, en general,sota una aparença legal de defensar els drets de tots els ciutadans per igual, a l'aplicar aquelles lleis, posen de manifest la consagració de les desigualtats i el sotmetiment d'uns als altres.

Les lleis, en democràcia, sobre el paper, estan dictades pel poble. Els legisladors posen negre sobre blanc en aquestes lleis els grans principis. "la justícia és igual per a tots", "tots els ciutadans tindran dret a un treball i a un habitatge digne", etc., etc. Vet aquí, però, que sota les lleis hi ha els "reglaments" i les interpretacions. I ja ho va dir algú "vostès facin les lleis i deixi que nosaltres fem els reglaments".

Aquests "nosaltres" són els que realment remenen les cireres i, oh sorpresa, a la pràctica ni la justícia és igual per a tots ni els drets fonamentals consagrats a la llei s'apliquen. Les desigualtats es mantenen o inclús, com ara mateix, creixen. Tot sota l'aparença de què vivim en un règim democràtic i per tant força just.

L'any 1932. Aldous Huxley, en la seva obra "Un Món Feliç" va dir això:

"Una dictadura perfecta tindria l'aparença d'una

democràcia, però seria bàsicament una presó sense murs

en la qual els presos ni tan sols somiarien amb escapar.

Seria essencialment un sistema d'esclavitud, en el qual

gràcies al consum i l'entreteniment, els esclaus estimarien

la seva servitud."

Quina punteria la de Huxley!

L'ANIMADVERSIÓ IRRACIONAL

Quan menyspreem, ignorem, ataquem, vilipendiem, o odiem a altres persones que no coneixem a fons, inclús amb les que mai ens hem relacionat i ho fem només perquè són d'una altra raça, territori, llengua, estatus econòmic o cultural, religió o creença, actuem per un automatisme irracional que, potser té raons genètiques.

El fet que atorguem a cada persona individualment els vicis i defectes que hem assignat, sovint també de manera irracional, a tot un grup, acaba, com ens ho demostra la història, en greus enfrontaments.

"Tots els tals, són uns quals".

Podem assenyalar molts exemples:
Blancs i negres; moros i cristians; flamencs i valons; irlandesos i anglesos; xinesos I japonesos; dretes I esquerres...per no citar exemples que ens queden molt propers.

De petit recordo que els que anàvem al "Milà i Fontanals" érem enemics, irracionals, naturalment, d'una escola veïna que es deia "Graduada 13". A'l 'acabar la jornada, de tant en tant ens esbatussàvem tirant-nos pedres!
Encara a l'escola vaig sentir alguna vegada la paraula despectiva "xarnego" per assenyalar algun nano "de fora" i ja més gran, quan vaig començar a viatjar per feina vaig sentir-me dir que a algú li queia bé perquè jo no semblava català...

Penso que una manera de pal·liar, que no d'erradicar perquè deu ser impossible, aquesta calamitat, és pensar que dins de cada col·lectiu hi ha persones que pensen i actuen de manera molt diferent de com és qualificat aquest col·lectiu de manera global i força freqüentment injusta. A partir d'aquí no jutjar mai a ningú pel fet que sigui d'un grup o tribu que no és la nostra fins a haver-lo tractat i conegut una mica. I, per últim i molt important, intentar fugir de les generalitzacions que tant de mal han fet i estan fent a la humanitat.

Aquest comentari d'avui m'ha llançat a fer-lo unes imatges que vaig veure l'altre dia d'un home àrab que atacava violentament a Londres un supermercat jueu com a reacció de la decisió del president nord-americà de portar l'ambaixada a Jerusalem. Immediatament vaig pensar, que potser el propietari i els empleats d'aquell supermercat jueu, estaven en desacord amb la mesura de Trump, però el seu origen ja el feia culpable als ulls de l'agressor. Injust, molt injust.

A TOTS ELS QUE TENIEN I TENEN L'OBLIGACIÓ DE QUÈ ES COMPLEIXI LA LLEI

Avui, segurament, es parlarà molt de la "Carta Magna". Des de fa 39 anys està vigent i els representants dels Poders Públics han "jurat" complir el seu mandat.

En tants anys segueixen sense aplicar-se molts dels seus articles. Particularment, pel que tenen de repercussió en la vida dels ciutadans, en reprodueixo dos relacionats amb la feina i amb l'habitatge.

No cal ser un expert per interpretar el seu contingut. Són conceptes i mandats clars i senzills d'entendre. 

No cal dir, també que en aquests 39 anys els qui han tingut poder polític no han fet res per complir amb la seva obligació en aquests aspectes. Ben al contrari, avui hi ha una gran quantitat de persones que no tenen feina o la tenen amb sous que no arriben a sufragar les despeses bàsiques i moltíssimes més que no tenen accés a un habitatge...

Podríem dir que aquests Poders Polítics han vulnerat i vulneren sistemàticament el "imperio de la Ley"?. Que pot fer la societat que pateix aquests greus incompliments?. La Fiscalia tindria que actuar d'ofici?. Les respostes que cada un les formuli...

Artícle 47 de la Constitución Española:

Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos."


Article 35 de la mateixa Constitución:

Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.

CANÇONS AMB CONTINGUT

La cançó "Contra el Poder" de Pedro Guerra està a punt de fer 20 anys. Quan la vaig escoltar per primera vegada vaig trobar-la rodona, contundent, directe i amb un punt d'èpica poètica que penetrava en el cervell i en el cor.

L'he anat escoltant amb gust de tant en tant. Avui, m'ha vingut al cap com un tret. Aquelles coses que sovint ens sorprenen: perquè m'arriba ara amb tanta força aquesta cançó? No trigo molt a trobar-hi una explicació...em sembla que no cal dir res més...

Contra el poder que nos enseña sólo aquella mitad

contra el poder de las verdades dobladas

contra el poder de quien conoce pero sangra de más

contra el poder de las canciones guardadas

contra el poder que nunca abraza a los que pueden pensar

contra el poder que nos vigila los pasos

contra el poder que siempre miente en nombre de la verdad

contra el poder que nos convierte en extraños

contra el poder

que debilita y nada da que sólo quita

y deshace lo que está

contra el poder…

contra el poder

en cualquier forma que sé de

contra la fuerza y mal uso de la fe

desde el poder…

contra el poder que abre una zanja entre el amor y el placer

emparentando el bienestar y la herida

contra el poder que no distingue entre morir y crecer

contra el poder que compra y vende la vida

contra el poder que hace del padre ostentador del poder

contra el poder que nos obliga a engañarnos

contra el poder que hace a los hijos reinventar el poder

contra el poder de los que piensan ganando

contra el poder…

contra el poder que no descansa y se detiene a beber

junto a las fuentes del sabor y el deseo

contra el poder que nos bendice en el hogar del poder

contra el poder del la ignorancia y los juegos

contra el poder…

SOBRE L'INDIVIDUALISME, LA SOLEDAT, EL BENESTAR I EL MALESTAR ... A SUÈCIA, PER EXEMPLE.

Casualment he sabut de l'existència d'un documental que es va estrenar a Barcelona a finals de l'any passat, titulat "La teoria sueca de l'amor". El seu autor, Erik Gandini va ser entrevistat aleshores per Vilaweb i trobo que les seves paraules tenen interès i per això les reprodueixo més endavant.

Suècia va ser per a molta gent, entre la que m'incloc, un referent durant molts anys. Sobretot a la d'dècada dels setanta i vuitanta. Es parlava d'una societat avançada en tots els sentits. La llibertat combinada amb una política econòmica dinàmica regulada per una fiscalitat redistributiva, assegurava als suecs, a tots els suecs, un nivell de vida òptim: educació, sanitat, habitatge, pensions...

Aquesta imatge idíl·lica és diluïa a vegades amb opinions sobre els alts índex de suïcidis dels suecs i una excessiva intromissió del govern en l' organització del dia a dia de la gent.

Recordo que a principis dels vuitanta vam fer una certa amistat amb una parella sueca (ella sueca i ell finlandès) que estiuejaven a Tamariu. Vam coincidir dos o tres anys. Tenien un fill de l'edat del nostre segon fill i en el càmping, a la platja i en els passejos pel poble vam parlar força de Suècia.

En aquestes converses, en anglès (fluid el d'ells i rudimentari el nostre) vaig sentir en directe les crítiques a part del sistema suec fet per gent que hi vivia a Suècia; concretament a Göteborg. 

Va sortir el control sobre la seva economia (havien de declarar al seu govern els diners que s'enduien de vacances i en tornar, els que els hi havien quedat), també sobre les normes que regulaven l'educació dels fills dintre de casa. 

Deien que si algun veí sentia que els pares aixecaven la veu al fill, podien denunciar-ho i això comportava problemes seriosos pels pares. De totes les avantatges socials que l'estat suec promovia pels seus ciutadans, que aquí ens semblaven ciència ficció, gairebé no hi donaven importància.

Està clar que això era l'opinió de dues persones i no té cap valor estadístic, però el documental que comento, sembla que està basat en una mostra molt més amplia i amb la participació de persones que coneixen a fons la societat sueca.

Aquesta és l'entrevista, i al final, el documental sencer:

—Perdoneu la pregunta: viviu sol o amb algú?

—Per mi seria impossible de viure sol. Sóc molt italià, en aquest sentit. Vaig intentar-ho quan hi vaig arribar, per adaptar-m’hi. Havia crescut amb una mare sueca i un pare italià. M’encanta Suècia, hi visc bé. Tinc tres fills i una xicota i vivim junts. No m’he adaptat mai a la solitud, i això que els immigrants saben que han d’adaptar-s’hi. A Suècia han d’aprendre a estar sols. Els nens aprenen a fer-ho. Fins i tot els gossos! Tenim un programa de televisió que ensenya als gossos a viure sols, perquè sabem que els gossos estan preparats per a viure en bandada, i no sols com a les ciutats. Pels gossos, viure sols és anar contra natura, i hi han de ser ensinistrat. Ara, la ironia és que deixar el gos bo i sol més de quatre o cinc hores és il·legal.

—Per què lligueu estar sol i estar trist. No hi ha cap solitari feliç?

—Segur que n’hi ha. Jo crec que la ratlla és entre la solitud voluntària i la solitud imposada. Si no vols estar sol, et mata. S’ha estudiat que et fa mal al cervell i a la salut. Però segur que hi ha solitaris feliços.

—L’estat suec reconeix que hi ha un problema?

—En certa manera, sí. Per exemple, la Creu Roja hi treballa contra la solitud i fa poc que va impulsar una campanya basada en un estudi: el 40% dels adults se senten sols de tant en tant, s’avergonyeixen de la seva solitud. Per això van començar una campanya per la televisió que demanava que la gent ajudés la gent gran, les grans víctimes de la solitud. Jo a Estocolm visc a prop de la Creu Roja. Doncs davant l’edifici tenen un banc pintat de color vermell amb aquest cartell: ‘Aquí pots trobar-te amb algú.’

—Per què hi ha tanta gent que viu sola a Suècia?

—Suècia té el percentatge de gent que viu sola més alt del món. Hi viu la meitat de la població. Per a mi aquesta va ser una raó suficient per a decidir-me a fer el documental. A Suècia la solitud i la independència de l’individu és arrelada en la cultura, però jo no sabia que, a més a més, durant els anys setanta, això s’havia convertit en un projecte polític. La ‘teoria sueca de l’amor’ és una expressió que significa que l’amor autèntic només apareix quan les persones s’ajunten partint de l’autonomia i no per raons materials. Era part del programa polític. I si es pensa en les dones que depenen econòmicament dels homes, s’entén. I crec que és una gran idea i no pots oposar-t’hi. Però després de quaranta anys, i de la invasió neoliberal de la cultura de l’individualisme, han aparegut els problemes. I Suècia és tan sols el país que ho pateix més, però és una tendència global.

—La idea de promoure els individus prové del partit socialista suec.

—Exacte. Aquesta idea es pot resumir així: ajudem-nos els uns als altres per a poder alliberar-nos els uns dels altres. L’estat ha de garantir la independència dels individus. Si ets vell, no hauries de dependre dels teus fills. Si ets jove, no hauries de dependre dels teus pares. I això mateix per a homes i dones. L’estat subvenciona l’individualisme. L’autonomia i la independència com a projecte polític. Però això porta a la solitud.

—Hi ha una frase al film demolidora: com és que a Suècia l’avi no té cura del nét? Com és que l’amic no hi és quan estic malalt? Com és que només l’estat ajuda? A Catalunya és just el contrari: l’estat no té cura de tu. És l’avi, l’amic, la parella, que actua d’estat. Per a nosaltres aquest film vostre és realment xocant.

—També és xocant per a mi. La idea que la felicitat consisteix a no necessitar ningú, que no has d’ajudar els amics ni familiars per obligació, és realment xocant. Com diu una protagonista del film: aquí quan estàs malalt no pots plorar a l’espatlla de ningú. Aquesta és l’essència, i la prova que no acaba de funcionar, la veritat.

—Entrevisteu el sociòleg Bauman, que diu que la felicitat consisteix a superar els problemes. Per tant, sense problemes no hi ha felicitat.

—Crec que Bauman fa una observació molt sàvia. Això s’explica molt bé amb el mapa de valors que ensenyem al film. Hi veus que Suècia és un cas extrem, perquè és on la gent valora més els principis associats a l’autorealització personal: la carrera professional, per exemple. A Suècia tu ets el projecte més important de la teva vida. A l’Àfrica, en canvi, el projecte més important és la supervivència, no l’autorealització personal. Superar problemes els fa feliços. A nosaltres, al final, ens avorreix molt que el nostre objectiu siguem nosaltres mateixos.

—També impressionen les opcions que agafa la gent per fugir de la soledat.

—Com heu dit, és un fet trist i tots els protagonistes del film podríem dir que no són normals, en el sentit que tampoc no aporten la solució. No és cap solució la gent que viu en una mena de comuna hippy al bosc fugint de la solitud. O la gent que finalment s’ajunta els caps de setmana però… per cercar desapareguts! La solitud a Suècia, la veus pertot arreu. Crec que durant el film és molt present la noia de vint-i-quatre anys que diu que està molt més interessada a tenir fills, que no a tenir parella. El banc de semen més gran del món és a Dinamarca i les dones sueques en són les principals clients. Mares solteres que no volen parella. Si vols fer un film sobre el poder de la televisió, Itàlia és el país. Si el vols fer sobre solitud, Suècia és una mina d’or. Posis la càmera on la posis, ho trobaràs. Jo volia mostrar l’altra cara d’una idea popular a Suècia. Volia mostrar Suècia, el país perfecte, des d’una altra mirada. El film qüestiona els valors dominants de la cultura.

—Hi ha una escena bestial: quan entreu en el pis d’un home solitari que feia dos anys que era mort i no se n’havia adonat ningú.

—És una de les coses més bèsties que he fet a la meva vida: entrar en un apartament d’algú que ha estat mort durant dos anys, sense que se n’adonés ningú. Entrava en un dels meus malsons: morir-te completament sol. Doncs a cada ciutat de Suècia tens un departament que fan aquesta feina. Són funcionaris que investiguen qui és el mort solitari, quins parents té i qui hauria de rebre’n l’herència. Per això entren als pisos, per trobar pistes de qui ha de rebre’n els diners. Bé deu tenir algun familiar. Bé deuran trobar-ne alguna carta. La gent que treballa en aquest camp són molt professionals, i amb una visió existencialista de la vida. Em deien que nosaltres veiem les façanes de les cases, i ells en veuen les entranyes. També impressiona l’autogir. Molts d’aquests morts el fan servir. És un sistema informàtic que paga les factures automàticament. Si tens diners al banc, ni la companyia d’aigua, ni l’amo del pis que llogues, no donaran l’alerta que passa res. Es moren sols, però un cop morts continuen pagant la factura. Això és un reflex que avui et pots morir físicament, però continuar existint digitalment durant molts anys.

—Com el vau trobar el metge suec que se’n va anar a Etiòpia?

—Quan fas un documentari no tens cap pla. Descobreixes coses. És una recerca. Vaig descobrir el doctor Erickson a través del seu bloc, on explica l’experiència com a doctor a Etiòpia. Per a molta gent Etiòpia és un dels pitjors països del món. I si el doctor s’hagués quedat a Suècia o Noruega ara faria molts diners. Molts. I, així i tot, va escollir una altra cosa. Per tant, crec que ell és un exemple interessant d’algú que et pot demostrar que a l’Àfrica hi ha coses millor que a Suècia. A algú li pot semblar una broma. I no ho és. La solitud a Etiòpia no saben què és. No hi ha dubte que Europa és millor que les guerres i la pobresa. Però volia qüestionar el somni europeu que tenen alguns africans.

—No sé si m’he deixat res per preguntar.

—Volia fer un film que qüestionés la societat. És el que em deia Bauman, fora del film: "A la fi de la meva vida puc dir que la societat perfecta no existeix.’ La meva única definició de societat perfecta és la que s’adona que no ho és. Una societat que sempre es qüestiona. Preparada per a ser criticada."

MONS DEL MÓN

Quan vaig acabar de veure al cinema el gran documental SAMSARA les emocions i les reflexions provocades per aquest extraordinari film van ser molt intenses.

Són imatges d'alta definició acompanyades pel so més adient en cada cas (música o so ambient) sense una sola paraula ni rètol. Filmat durant cinc anys en uns cent llocs diferents de vint-i-cinc països de cinc continents. Els seus autors són Ron Fricke i Mark Magidson.

Samsara en sánscrit significa 'món' o 'existència cíclica'. Fricke ens avança que el film aprofundeix en la relació de la humanitat amb l'eternitat i així és.

Combinar impactants imatges de la naturalesa verge (volcans, deserts, altes muntanyes, cascades...) amb altres també molt impactants relacionades amb l'activitat humana, ja sigui dintre de fàbriques, al camp, a les presons, practicant rituals religiosos, patint, gaudint... provoca que la nostra ment faci constants connexions i al final tinguis la impressió que has fet un gran i singular viatge a través dels diversos mons d'aquest món. Un viatge que mai podrem fer en persona i que gràcies a aquests artistes de la càmera i de la sensibilitat el podem experimentar gairebé com si l'haguéssim fet.

No us la perdeu. Aquí teniu el tràiler oficial i un clip de 12 minuts:

 

PARAULES, PARAULES, PARAULES

Cada dia es parla de la misèria i la fam que hi ha al món, de les guerres, dels refugiats.

Aquí, al primer món en parlem molt d'això. Tertúlies, articles, programes, bla bla bla. 

També hi ha persones i organitzacions que parlen poc i treballen molt i molt durament per millorar la situació. Per a ells tota l'admiració, la gratitud i el reconeixement més gran.

Repassant coses publicades a la premsa farà ara dos anys, he retrobat aquests dos grans "anuncis". Un del Vaticà sobre els refugiats i l'altra de l'ONU sobre la fam i la pobresa. Dues autoritats "premium"; la primera en l'àmbit religiós i la segona en l'àmbit polític. 

A punt d'entrar a la segona meitat del 2017, tots sabem que ni el que va dir el Papa ni el que va dir l'ONU s'ha produït i el que és pitjor, segurament no es produirà ni a curt ni a mitjà termini.

Setembre de 2015:

"El papa Francesc va fer una crida ahir que “cada parròquia” d’Europa aculli una família de refugiats, i va anunciar que les primeres a fer-ho seran les dues del Vaticà. “Davant la tragèdia de desenes de milers de refugiats que fugen de la guerra i de la fam i que han emprès el camí cap a l’esperança, l’Evangeli ens crida, ens demana ser a prop dels més febles i abandonats”, va recordar durant la pregària de l’àngelus.

En aquest punt, i davant la proximitat del Jubileu de la Misericòrdia, el Papa va llançar una “crida a les parròquies, les comunitats religioses, els monestirs i els santuaris de tot Europa perquè expressin la concreció de l’Evangeli i acullin una família de refugiats”. Es tracta, va explicar, d’“un gest concret” que haurien de fer totes les parròquies. “Començant per les de la meva diòcesi de Roma”, va dir. Per això, es va dirigir als bisbes d’Europa, perquè les seves diòcesis donin suport a la seva crida."


Setembre 2015

"Eradicar la pobresa i la fam: objectius mundials per al 2030

L'ONU aprova 17 noves metes per combatre les desigualtats al planeta

Quan arrencava el segle XXI, l’ONU va impulsar 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Entre altres coses, proposaven reduir a la meitat la pobresa extrema i la fam l’any 2015. Esgotat el termini, la majoria de les fites han quedat a mig camí. Ara el món es compromet amb 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible. Les noves metes s’han estat negociant en un procés obert de tres anys, apel·len a tots els països (no només als pobres) i posen èmfasi en les qüestions mediambientals. Una agenda mundial per al 2030 que compromet a tothom per construir un món millor."

La llista de referències que constaten les mentides que es diuen cada moment per part de personalitatst i institucions que porten l'etiqueta d'honorables, responsables, veritables, excel·lentíssims, reverendíssims, etc. etc. es faria inacabable i molt pesada, a més de deixar-nos la moral per terra, si és que encara no la tenim.

"BUSINESS IS BUSINESS"; "LA PELA ÉS LA PELA"; "TODO POR LA PASTA"...

Parlo de l'especulació immobiliària a Barcelona.

Quan tot val per enriquir-se ràpidament i sense esforç i arriba al mercat especulatiu l'habitatge bàsic, el que necessita la gent per viure, passen coses dramàtiques. No parlo de les mansions luxoses ni de les segones residències. Parlo dels pisos de 50 a 90 metres quadrats que són els que necessiten la gran majoria de la gent treballadora per viure.

Des dels fons immobiliaris anomenats "voltors", passant per les agències immobiliàries i els especuladors individuals "conversos" que tenen un pis "bàsic" i actuen sense escrúpols per guanyar molts diners, tots va contra els llogaters que a causa de com està anant tot, es veuen obligats a deixar el pis perquè no els hi renoven el contracte o els hi demanen unes quantitats inassumibles per la seva economia.

Pisos que passen a ser "turístics", inversors que compren edificis sencers i expulsen als llogaters per vendre'l o llogar-lo a preus astronòmics i els petits propietaris de pisos normals que s'aprofiten d'aquesta situació per pujar el lloguer dels seus llogaters de sempre fins a obligar-los a marxar.

Ningú pot fer res? Les lleis del "mercat" passen per sobre de drets humans i de constitucions? El dret a un habitatge digne ja no té valedors dins dels representants polítics que diuen defensar la gent?
On són les lleis que impedeixin negociar sense límits amb un bé de primera necessitat com és l'habitatge?

Veig amb preocupació la societat que estem creant i tolerant. Una societat només per a gent amb força calés. Els altres aniran ocupant els racons més allunyats, menys dotats de serveis, menys bonics. Parlo de pensionistes, de milers i milers d'assalariats d'última generació, d'aquests que si guanyen una mica més de mil euros els hi diuen que s'han de donar per satisfets...parlo de Barcelona ara i avui.

Reprodueixo una informació publicada per la premsa fa un parell de mesos sobre la mecànica del que estic parlant:

"Així funciona l'especulació immobiliària a Barcelona:

Les pràctiques que propicien la bombolla dels lloguers a la capital catalana.
Els inversors els criden "passades". I constitueixen una manera ràpida de guanyar molts diners invertint relativament poc. Una passada significa donar la paga i senyal d'un bloc sencer de pisos i vendre-ho als pocs mesos per un valor molt superior sense ni tan sols haver materialitzat la compravenda. "Els blocs de pisos passen per tres o quatre mans abans d'arribar a l'inversor final o a la persona que ho lloga definitivament", relata al Huffington Post un inversor immobiliari que ha accedit a comentar la situació de manera anònima.

No hi ha xifres exactes, però diversos estudis apunten que els lloguers a Barcelona s'han encarit al voltant del 10% en els últims sis mesos, una xifra que augmenta en alguns districtes. Segons el portal Idealista, els preus han superat en un 15% el topall al que van arribar en 2007, abans que explotés la bombolla immobiliària i comencés la crisi econòmica. A l'Ajuntament apunten que l'especulació és un dels motius que ha portat a la situació actual, però no l'únic. "Hi ha més demanda que ofereix, el turisme i els estudiants que s'instal·len a Barcelona augmenten constantment i la majoria de barcelonins no poden accedir a un crèdit per comprar-se un habitatge", opina una portaveu del Departament d'Habitatge. "A tot això cal sumar-li que la ciutat no pot créixer més perquè està envoltada de mar i de muntanya".

El resultat són lloguers inassumibles per a la majoria de barcelonins: 1500 euros per un pis de 50 m2 a Sant Antoni, un estudi de 30 m2 a 1200 euros en La Barceloneta, 1.700 euros per 80 m2 en Gracia... I un reguero de veïns que abandonen els seus barris de tota la vida davant la impossibilitat de permetre's aquests preus.

"Jo compro un edifici, per exemple, per 2 milions d'euros", continua l'inversor immobiliari. "Però en la compravenda faig un contracte d'arres i abonament només 200.000 euros com a paga i senyal". L'inversor disposa llavors d'uns mesos fins a materialitzar la compravenda i pagar el seu import total. Durant aquest temps s'encarregarà de "solucionar problemes" o, la qual cosa és el mateix, tirar a tots els veïns de l'edifici. Els oferirà uns pocs milers d'euros a canvi de no acabar el seu contracte o bé els augmentarà en gran manera el lloguer al moment de renovar. "Als sis mesos, quan ja està buit, ho torno a vendre per 2,6 milions".
L'inversor assegura que aquest cicle es repeteix tres o quatre vegades fins que el pis arriba a l'arrendatari final. El primer especulador s'encarrega de trobar el bloc i revendre-ho sense amb prou feines tocar gens. El segon es dedica a buidar-ho d'inquilins. El tercer ho arregla i una cambra ho compra finalment per llogar-ho. Pel camí, el lloguer d'un pis pot haver-se encarit fins al 100% del seu valor.

"Els que realment guanyen diners amb les passades són els que s'encarreguen de solucionar problemes", continua l'inversor mentre pren una cervesa en un bar del barri de Gràcia. "Treure indefinits o okupes, expulsar gent que no paga, fer una divisió horitzontal... amb aquestes accions és quan un bloc augmenta de valor de la nit al dia. Més enllà del fet de ser el primer que ho troba, clar". Segons aquesta persona, els inversors especialitzats busquen precisament blocs amb veïns dins o situacions similars perquè són més barats i poden generar-los una major rendibilitat.

El tipus de contracte que tinguin els inquilins del bloc, la seva edat i les seves condicions socioeconòmiques determinaran el benefici que poden obtenir amb la passada. "Són pures matemàtiques", assenyala l'entrevistat. Si hi ha un indefinit es calcula la seva renda, la seva esperança de vida i es fa una estimació del que se li pot donar. "Imagina't que tens una senyora gran, amb contracte indefinit, en un quart pis sense ascensor", posa com a exemple. "Aquí saps que pots negociar i oferir-li alguna cosa perquè marxii". L'inversor xifra entre 2.000 i 15.000 euros el preu que costa treure a algú de la seva llar, en funció de les variables esmentades.

Quan hi ha un bloc de pisos en venda, una mateixa pregunta circula entre els inversors: "Té okupes amb 'K' o amb 'C'?". Els okupes amb 'K' no agraden. "Són molt difícils de treure dels pisos i tenen un component ideològic". Una altra cosa són els Ocupes amb 'C'. Aquests sempre tenen un preu per anar-se, normalment una quantitat molt superior a la qual es paga a les famílies que resideixen legalment al seu domicili. "Pensa que una vegada els ocupes porten 48 hores en el pis, necessites un procés judicial per treure'ls", assenyala l'agent immobiliari. "Això es vol evitar costi el que costi perquè impedeix fer la passada en pocs mesos". D'aquesta manera, s'han arribat a pagar fins a 30.000 euros per expulsar a ocupes dels edificis. Quan els diners no és suficient, recorren a empreses especialitzades com Desokupa, que mitjançant la coacció dels seus treballadors aconsegueix buidar el pis en un màxim de 72 hores.
L'entrevistat descriu fins i tot a parelles que es dediquen a ocupar pisos a canvi de diners de les immobiliàries, només perquè el valor total del bloc baixi de preu abans que l'inversor ho compri. "Quan hi ha ocupes baixa molt el valor d'un bloc, així que en ocasions se li paga a una família perquè ocupi un pis", prossegueix. "Una vegada l'inversor ha comprat el bloc, els abona la segona part de la quantitat pactada i els ocupes abandonen el lloc". L'Ajuntament té localitzades 869 habitatges ocupats a Barcelona, però admet que podrien ser moltes més.

"La cosa està molt calenta", explica l'inversor, que ha comprat diversos blocs sencers a la ciutat. "Cada setmana m'ofereixen dos o tres edificis diferents en el Raval". A pesar que les pràctiques especulatives s'estenen per tota la ciutat, el barri del Raval és el favorit dels especuladors. La majoria d'edificis està en molt mal estat, els seus ocupants tenen pocs ingressos i la seva proximitat al centre ho fa molt atractiu per llogar a estrangers. El dimarts passat, una comunitat de veïns d'aquest barri va presentar una denúncia per mobbing immobiliari contra Mk Premium, una immobiliària especialitzada en passades. Aquesta immobiliària fins i tot va actualitzant al seu web el nombre de pisos que ha aconseguit buidar dels edificis que té en venda.

"Ara mateix es pot guanyar molts diners. Això sí, hi ha molta competència". L'inversor entrevistat descriu una lluita descarnada entre uns quants inversors per fer-se abans que ningú amb els edificis de la ciutat. "Les immobiliàries especialitzades en passades, com Second House o Mk Premium, tenen gent que revisa contínuament el registre de la propietat a la cerca d'edificis en mans d'un sol propietari", assegura.

A l'Ajuntament han percebut l'ona especulativa en la recaptación per plusvàlues immobiliàries. En 2016 el consistori va captar 175 milions en aquest concepte, el doble que en 2012. La quantitat està molt per sobre dels nivells anteriors a la crisi: en 2007 es van gravar gairebé 106 milions en plusvàlues immobiliàries a la capital catalana.
L'equip de Ada Colau tracta d'acabar, sense èxit, contra aquesta espiral especulativa. Segons fonts municipals, Colau anunciarà aquest dijous un front comú amb altres alcaldies de l'àrea metropolitana per demanar a la Generalitat més control sobre aquest tipus de compravendes. Se li exigirà al Govern que avisi als Ajuntaments quan es donin aquestes operacions perquè puguin exercir el dret de tempteig i adquirir els edificis per frenar l'escalada de preus. A més, l'equip municipal ha engegat un pla pilot de mesures "antigentrificación" en dos barris del centre i elabora un índex de preus amb la Generalitat. L'elaboració d'aquest índex pretén poder atorgar incentius als arrendadors que no superin els preus que figurin en ell. Des de l'Ajuntament reconeixen, no obstant això, que si no es canvia la llei no podran penalitzar als quals ignorin aquests preus de referència.

Li pregunto a l'inversor si no tem que el que succeeix a Barcelona sigui una bombolla. "Clar que ho és!", respon eufòric. "Jo ja m'he arruïnat tres vegades des de principis dels 90. Però ara és un d'aquests moments en els quals toca fer diners".