Diumenge de tardor. El sol s'està amagant i ja tornem a casa després d'un llarg i com sempre agradable passeig per les platges de Barcelona.
No recordo haver vist abans aquest grafiti sobre una petita peça cúbica al peu del passeig.
Impossible no aturar-se i clavar els ulls en la imatge d'aquesta nena que el meu cervell associa immediatament amb una refugiada.
"Sóc aquí; mira'm; existeixo; ara mateix estic en un camp de refugiats amb milers de persones i sembla que tots vosaltres, tranquils i ben peixats ciutadans de l'Europa civilitzada i humanitària no és que ens heu abandonat sinó que gairebé ni ens recordeu..."
Això és el que m'imagino que està dient amb els seus ulls aquesta nena, i el cor se'm remou de pena, d'indignació i d'impotència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada