Conte especialment dedicat al meu nét Albert, que avui fa 2 mesos.
"Un diumenge de primavera, els avis de l'Albert el van portar al Parc de l'Oreneta de Barcelona, on els amics dels trens antics fan funcionar en una xarxa de vies , túnels, ponts i una estació d'època, petits trens amb màquines de vapor que arrosseguen vagons on hi pugen tan nens petits com persones grans.
L'Albert havia anat alguna vegada en trens moderns, ràpids i silenciosos, des de d'on es veu passar el paisatge molt i molt de pressa, però aquests no hi tenien res a veure.
De moment es va quedar sorprès per aquells trenets que no havia vist mai, però quan va pujar al vagó, va començar a sentir unes sensacions molt divertides.
El xiulet del tren, que tampoc no coneixia li va resultar d'allò mes suggestiu.
Després el traqueteig dels vagons i el fum blavós que sortia de la xemeneia de la màquina que anava rebufant mentre avançava.
El paisatge passava a poc a poc. L'Albert s'encantava, ara amb un arbre, ara amb la gent que s'apropava a la via per veure'ls passar.
Quin descobriment més guai.
De sobte, es va adonar que just davant d'ell hi viatjava una nena que li va semblar molt bonica.
Tenia la mirada dolça i un somriure que el van fer sentir encara molt més feliç.
El trajecte s'estava acabant i ell ho va intuir.
Sense gairebé apartar els ulls d'aquella nena, es va dirigir a la seva iaia, que tenia al costat i li digué: -què vindrem un altre dia iaia? ..m'ho he passat molt bé. -
La iaia li va contestar, - i tant que si que tornarem un altre dia -.
L'Albert va reflexionar un instant i li va dir: -¿... i demà?, pot ser demà mateix...?- "
L'Albert havia anat alguna vegada en trens moderns, ràpids i silenciosos, des de d'on es veu passar el paisatge molt i molt de pressa, però aquests no hi tenien res a veure.
De moment es va quedar sorprès per aquells trenets que no havia vist mai, però quan va pujar al vagó, va començar a sentir unes sensacions molt divertides.
El xiulet del tren, que tampoc no coneixia li va resultar d'allò mes suggestiu.
Després el traqueteig dels vagons i el fum blavós que sortia de la xemeneia de la màquina que anava rebufant mentre avançava.
El paisatge passava a poc a poc. L'Albert s'encantava, ara amb un arbre, ara amb la gent que s'apropava a la via per veure'ls passar.
Quin descobriment més guai.
De sobte, es va adonar que just davant d'ell hi viatjava una nena que li va semblar molt bonica.
Tenia la mirada dolça i un somriure que el van fer sentir encara molt més feliç.
El trajecte s'estava acabant i ell ho va intuir.
Sense gairebé apartar els ulls d'aquella nena, es va dirigir a la seva iaia, que tenia al costat i li digué: -què vindrem un altre dia iaia? ..m'ho he passat molt bé. -
La iaia li va contestar, - i tant que si que tornarem un altre dia -.
L'Albert va reflexionar un instant i li va dir: -¿... i demà?, pot ser demà mateix...?- "
El iaio Ramon. 16 de març 2009.
3 comentaris:
ourewEstà clar....hem d´anar preparant la 1ª Edició dels "Contes del avi Ramón"
Caram, quin compte més maco i quin nen més precoç!
També has composat un bon grup de fotos per il.lustrar-lo.
Tot plegat, una emotiva feina.
Ai Ramon, quins records m'has portat amb aquest precios post!! :-)
El meu nebot gran (13 anys) una vegada que van venir a Reus (on jo visc) hi havia muntat també un tren d'aquests, de manera provisional, a la Plaça de l'Ajuntament... Hi va pujar, tindria potser 3 anys acabats de fer... li va agradar moltíssim!!
Segur que el petit Albert, d'aqui un parell o tres anys, ja podrà gaudir d'aquests trens... i quan en tingui cinc o sis, potser fixar-se amb la nena tan maca que s'assegui al seu davant :-))
Publica un comentari a l'entrada