Conte especialment dedicat al meu nét Albert, que avui fa 5 mesos.
"Al pujar a l'autocar, l'Albert va sentir una espècie de buit a la panxa. Era la primera vegada que dormiria fora de casa i en un lloc que no havia vist mai.
Al engegar, li van venir ganes de plorar al veure que els pares es quedaven a terra dient-li adéu amb la mà, però es va contenir i els hi va dedicar un somriure de circumstàncies.
Apenes havien sortit de Barcelona per la Diagonal, la "senyo" va agafar el “micro” i els va convidar a cantar aquelles cançons que havien aprés a l'escola. A la tercera cantada, tothom estava content.
La casa de colònies era molt gran. Tenia un menjador enorme i un dormitori amb lliteres, on hi cavien tots.
A l'Albert li va tocar una llitera de dalt.
Uf, feia una mica de por, però algú li va ensenyar que tenia unes baranes que impedirien que caigués a terra.
L'endemà després d'esmorzar, van sortir a l'esplanada que hi havia davant la casa a jugar a futbol, al joc del mocador, a cavall fort, a fet i amagar... L'Albert va jugar a casi tot.
Va acabar esgotat i molt brut de polç, sorra i fang. La dutxa va ser una delícia. Quins tips de riure s'havia fet.
A l'hora de sopar, recordava els moments mes intensos del dia.
Un d'aquests moments li va quedar molt gravat.
Jugant al futbol, sense voler-ho, va donar-li un cop de peu a un company que jugava a l'altre equip.
Aquest es va rebotar contra l'Albert i va anar per a pegar-li.
La naturalitat en l'expressió de l'Albert davant l'intent d'agressió i les seves paraules de disculpa van desactivar l'acció violenta.
Tots dos van xocar les mans, van somriure i aquí es va acabar el problema.
- Estic content de ser com sóc. Segur que el dia hauria acabat d'una altra manera si ens arribem a barallar.- Va pensar l'Albert, molt encertadament...
Quatre dies desprès tornaven a casa. El viatge va ser també molt divertit.
Els pares l'estaven esperant amb unes enormes ganes de veure'l.
Quan es van retrobar es van fer una abraçada llarguíssima i una gran rialla va il.luminar el rostre de tots tres. "
El iaio Ramon; 16 de juny 2009
5 comentaris:
Moltes gràcies pare, moltes gràcies iaio Ramon.
Jordi.
Ostres tu, quin nano més espabilat per cinc messos que té. Ni plora al engegar l'autocar, ni per dormir dalt d'una llitera, ni es baralla amb ningú per una puntada de peu. Potser darrera de tot hi hagi també la imaginació (que sempre es lliure) del iaio joiós (i envejable).
Que tingueu tots plegats molta salut.
Llegin els teus contes recordo quand de petits, als nostres fills els llegiem els contes d´en Teo, sería genial trobar algú que et fes les ilustracions...........
Muchísima felididad por esos 5 meses de ternura de la que todos estais disfrutando. Igualmente felicidades al abuelo por esa sensibilidad, y esas historias señadas para Albert. Deseo que viva todas esas aventuras, y con efectivamente la convivencia, le haga resolver las situaciones, siempre de una forma pacífica. De este modo él será feliz, y transmitirá la felicidad a los que le rodeen.
Un abrazo.
El petit Albert es va fent ja amb una bona col·lecció de contes... històries que, tan aviat com es faci una mica més gran, l'avi Ramon li començarà a explicar i ell veurà com, a més de distreure's, en pot aprendre un muuuunt de coses bones!! :-))
Avui (dia 19) jo faig mesos, però no cinc jejeje... en faig 569!! jeje
Publica un comentari a l'entrada