Conte dedicat al meu nét Albert, que avui fa 21 mesos.L'Albert estava a punt de començar un dibuix amb els seus llapis de colors.
Acabava de berenar i li van agafar ganes de dormir
Quan els llapis van veure que l'Albert s'adormia van començar a parlar entre ells.
El color blau cel que tenia la punta molt afinada estava molt orgullós de ser com era i li deia al color negre: no se com pots ser com ets: fosc, trist, apagat i brut. Jo en canvi igual que el meu germà blau marí som lluminosos i alegres.
El color groc va intervenir per dir-li al blau : jo si que soc lluminós: dono vida al sol que és la font de la llum.
El negre va replicar: cap quadre ni dibuix es fa sense la meva presència. Soc el contorn de totes les figures i per tant, el més important.
El vermell, però, va saltar: el millor, sens dubte, soc jo: vosaltres, com ho diria, sou colors de segona divisió. On va a parar: dono vida a les flors mes boniques, al foc, a la sang...i vosaltres encara, però i el llapis de color blanc, que a penes serveix per a res...
El llapis blanc al sentir-ho, una mica empipat, va dir: jo crec que no hi ha un altre color tan bonic com el meu: fixeu-vos en els núvols, l’escuma del mar, la neu... i, a més, soc el mes net.
A la caixa dels llapis s’anava formant un autèntic guirigai. Alguns, exaltats, inclús van arribar a clavar-se les puntes.
Quan l'Albert es va despertar tots van callar i restar quiets.
Sobre un full en blanc l’Albert va començar a fer un dibuix preciós en el que van intervenir tots els llapis.
Era un paisatge meravellós que quan va estar acabat va admirar tothom.
Aleshores els llapis, a la nit, quan l’Albert ja estava al llit, van convocar una reunió per comentar el que havia passat.
Tots van coincidir, després de veure el famós dibuix, lo tontos que havien sigut en creure's millors que els altres.
L’Albert els havia utilitzat a tots, i entre tots havia sortit una autèntica obra d’art.
Tots eren importants. Tots és necessitaven per aconseguir aquells efectes tan bonics.
Des de aleshores, la vida entre ells va ser molt més feliç. Havien deixat de ser superbiosos.
El iaio Ramon; 16 d'octubre de 2010
3 comentaris:
Un conte molt bonic, avi Ramon!
Segur que quan l'Albert sigui una miqueta més gran els col·lecionarà ben orgullós. No tots els nens tenen contes fets a mida!
Quin poder el de l'Albert per apaivagar a tot un joc de llàpis cridaners!
Molt maco el conte. Quan sigui capaç de llegir-lo segur que li agradarà.
Avui he vist tots aquets color junts... cada un amb la seva importància , no deixeu de ser-ho.Un petó molt gran per tots.
C.Miro
Publica un comentari a l'entrada