Etiquetes

dimecres, 16 de febrer de 2011

UN BURRO MOLT LLEST



Història dedicada al meu nét Albert, que avui fa 25 mesos.

Hi havia una vegada una nena petita d'uns quatre anys, que vivia en un poblet navarrès que es diu Larraga.
El seu pare treballava en un molí de farina que estava en un altre poble anomenat Mendigorría a quasi dues hores de camí, a peu, des de casa seva. Al matí, s'emportava sempre l'esmorzar que li preparava la mare de la nena.

Un dia, distret, es va deixar l'esmorzar a casa. La mare, quan se'n va adonar li va dir a la nena. "Agafa aquesta bossa amb l'esmorzar del papa que li portaràs tu al molí. Jo no puc perquè tinc una cosa molt urgent per fer avui."

Va agafar la nena, la va muntar en un ase i li va dir. "Tu no et preocupis. L'animaló coneix el camí perquè el papa hi ha anat moltes vegades amb ell a la feina. Si el burro s'atura pel que sigui, tu crides fort, tot dient: "vaig a Mendigorría, al molí, a portar l'esmorzar al pare!".

Dit i fet. Quan feia poc que cavalcava, es va creuar amb un pagès, que al veure una nena tan petitona sola, que quasi no es veia dalt del burro, tot estranyat, li va preguntar "¿on vas criatura?". La nena, que no les tenia totes, va cridar molt fort, pensant en el que li havia dit la mare i perquè la sentís el burro: "¡¡A Mendigorría. Vaig al molí, a portar l'esmorzar al pare!!."

Quan va arribar al seu destí, el pare la va abraçar i va estar amb ella una bona estoneta fins que la va tornar a posar dalt de l'ase i a casa falta gent.

Va arribar molt contenta a casa seva perquè tot havia sortit bé. L'experiència viscuda per la nena, però, la va recordar tota la vida i quan era velleta l'explicava als seus néts que l'escoltaven meravellats.

Ah!, una cosa més. Passats els anys, els, pares de la petita es van vendre el burro a un pagès que vivia en un poble llunyà. Uns quants dies després, el burro va tornar tot sol a la quadra en la que havia viscut tota la vida.

Això que sembla un conte, va passar de veritat: Aquella nena es deia Eulàlia i els seus néts van ser el tiet Enric i jo mateix. Estem parlant, doncs, de la teva rebesàvia, justament la mama de la teva besàvia Enriqueta.

El iaio Ramon; 16 de febrer de 2011

Imatge: Google

2 comentaris:

josep lluis ha dit...

De vegades la realitat supera a la ficció.

Sens dubte l'Albert gaudirà d'aquesta anécdota transformada en conte pel seu avi.

Feliços els 25 mesos del net i els
42 dies de l'avi.

Ramon ha dit...

JOSEP LLUIS: Gràcies per la doble felicitació.