Etiquetes

dijous, 24 de març de 2011

Micro biografia i nostàlgia: FLEMING



L'any 1957 es va inaugurar la plaça-jardins del Doctor Fleming just a tocar de l'edifici de l'Antic Hospital de la Santa Creu, entre el carrer del Carme i el carrer de l'Hospital, a dos passes d' on jo vaig néixer. Es tracta d'un raconet molt modest i actualment una mica "deixat de la mà de déu". Vaig anar-hi amb la meva iaia Eulàlia. Recordo la plaça plena de gent de gom a gom i la font amb el bust del gran Sir ple de flors que portàvem els assistents a l'Acte. Jo era petit però ho recordo com si fos ara mateix, tal i com recordo les paraules de la estimada iaia que, abans d'anar-hi , em va explicar que aquell home al que se li dedicava una plaça i un monument era una de les persones mes importants de la història de la humanitat perquè havia descobert la Penicil·lina, un medicament que havia salvat i salvaria milers i milers de vides. Tanco els ulls i ho torno a viure i m'emociono.


Alexander Fleming va néixer el 6 d'agost de 1881 a la Gran Bretanya.

Va rebre, fins a 1894, una educació bastant rudimentària, obtinguda amb dificultat, de la qual sembla haver extret el gust per l'observació.

Va completar la seva educació amb dos cursos realitzats en el Polytechnic Institute de Regent Street, treballant després en les oficines d'una companyia naviliera.

Als vint anys, l'herència d'un petit llegat el va portar a estudiar medicina. En 1908 es va llicenciar, obtenint la medalla d'or de la Universitat de Londres.

Nomenat professor de bacteriologia, en 1928 va passar a ser catedràtic, retirant-se com a emèrit en 1948.

La carrera professional de Fleming va estar dedicada a la investigació de les defenses del cos humà contra les infeccions bacterianes.

El seu nom està associat a dos descobriments importants: la lisozima i la penicil·lina.

Fleming va descobrir la lisozima al 1922, quan va posar de manifest que la secreció nasal posseïa la facultat de dissoldre determinats tipus de bacteris.

Va provar després que aquesta facultat depenia d'un enzim actiu, la lisozima, present en molts dels teixits corporals.

El descobriment de la penicil·lina, va tenir el seu origen en una observació fortuïta.
Al setembre de 1928, Fleming, durant un estudi sobre les mutacions de determinades colònies de estafilococs, va comprovar que un dels cultius havia estat accidentalment contaminat per un microorganisme procedent de l'aire exterior, un fong posteriorment identificat com el Penicillium notatum.

La seva meticulositat el va portar a observar el comportament del cultiu, comprovant que al voltant de la zona inicial de contaminació, els estafilococs s'havien fet transparents, fenomen que Fleming va interpretar correctament com l’efecte d'una substància antibacteriana segregada pel fong.

En 1941 es van obtenir els primers resultats satisfactoris amb pacients humans.
La situació de guerra va determinar que es destinessin al desenvolupament del producte recursos prou importants com perquè, ja al 1944, tots els ferits greus de la batalla de Normandia poguessin ser tractats amb penicil·lina.


Fleming, va ser triat membre de la Royal Society al 1942, va rebre el títol de Sir dos anys més tard i, per fi, al 1945, el premi Nobel.


Va morir a Londres l' 11 de març de 1955.


Imatge: Google

2 comentaris:

josep lluis ha dit...

Jo també recordo quan es va inaugurar el monument, encara que en l'acte no hi era. Però va ser molt anomenat perqué era (crec recordar) el primer homenatge que se li feia en un lloc públic. Gràcies per refrescar-nos la memòria i il.lustrar-la biogràficament. Aquesta gent no s'haurien de morir mai.

Ramon ha dit...

JOSEP LLUIS.Segurament va ser com tu dius el primer homentage popular. El que ara em pregunto és si actualment es faria una ofrena d'aquest caire a un científic. Es clar que Fleming era Fleming, però desde aleshores només recordo places desbordades de gent i homenatges a futbolistes, ciclistes, motoristes i automovilistes i ofrenes florals multitudinàries a imatges religioses...
Al 1957 el nacionalcatolicisme i el fútbol i els toros estaven, teóricament en el seu millor moment (l'opi del poble, es deia). Vist el que passa avui dia, en plena democràcia,ja no tinc res clar, o potser si..a lo millor és que tampoc hem canviat tant...¡buaaaaa!