UNA DE "COWBOYS"

Avui, el meu nét Albert fa 26 mesos. En lloc del conte habitual, li dedico aquesta història, que és totalment verídica.

Una vegada, els iaios van a anar a passar uns dies a la Garrotxa, un lloc molt bonic ple de vegetació i una bona pila de volcans, en el que tu ja hi has estat amb els papes.

Al costat mateix del càmping on teníem plantada la tenda de campanya, hi havia una hípica, que és un lloc on hi ha cavalls per a muntar i anar a donar una volta.

Molta gent sortia d'excursió cada dia amb aquests cavalls i ens varem animar a fer-ho nosaltres.

Ni la iaia ni jo teníem experiència en això d'anar a cavall.

El de la iaia era de color marró i el meu de color gris. Ens va costar una mica pujar-hi, però un cop allà dalt, amb els peus als estreps i les regnes ben agafades, el monitor de l'hípica ens va explicar com teníem que guiar als cavalls: que si copets amb els peus a la panxa del cavall, que si no tibéssim ni molt ni massa poc, etc.

També ens van posar un casc, per protegir-nos el cap.

Tot plegat érem unes quinze persones que, en fila india, varem començar a cavalcar per els camins de muntanya que hi havia pels voltants.

De moment tot anava molt bé. La iaia anava la tercera de la fila i jo bastant mes enrederit. El pas era tranquil i tot semblava controlat, però de sobte, el meu cavall surt de la fila, comença a córrer com un boig avançant als altres i, inesperadament es desvià per un camí a la dreta del que anàvem.

El monitor quan ho va veure em va cridar: "tiba fort les regnes i fes-lo girar!!". Així ho vaig fer. Per un moment vaig sentir-me un cowboy, com aquells que surten a les pel·lícules de l'Oest. El meu cavall es va aturar gairebé en sec, va girar sobre si mateix i finalment es va incorporar a la fila dels altres, posant-se, però darrera del primer. El monitor em va explicar que quan sortien d'excursió, aquell cavall sempre volia aquest lloc de la fila. "Llàstima no m'ho hagués dit abans de sortir i m'hagués estalviat l'ensurt", vaig pensar jo.

Després, però, quasi me'n vaig alegrar del que havia passat. La por que vaig sentir en aquells moments, es va convertir, després, en una sensació de : "ostres que bé que ho he superat això i a més ha estat tota una experiència, que algun dia podré explicar-la als meus néts."

I vet aquí, que uns anys després, ho estic fent amb tu, el meu primer nét.

El iaio Ramon; 16 de març de 2011

Foto: Google