Conte dedicat al meu nét Albert, que avui fa 27 mesos
Hi havia una vegada un nen que es dia Mandri.
Li agradava molt dormir i li feia mandra quasi bé tot : jugar, menjar, dibuixar, caminar...
Deia que com millor estava era sense fer res.
Els companys no podien aconseguir canviar-lo i veien que en Mandri sempre es quedava despenjat.
Un dia d'excursió al camp, les mosques que hi havia li van a anar a parar totes a ell perquè era l'únic que no se les treia de sobre, per mandra...
- espavila Mandri, que se’t menjaran les mosques!.. li van dir. Però ni així reaccionava.
Els seus pares van pensar que potser tenia alguna malaltia i el van portar al metge, que se’l va mirar ben mirat i va dir: - aquest nen l’única cosa dolenta que té no es cap malaltia i es diu “gandulitis”. Va agafar un paper i va escriure uns consells pels seus pares, que van seguir al peu de la lletra.
Aquests consells tampoc van funcionar.
El que va passar és que ell anava veient que els que treballaven a la classe sabien moltes més coses que ell; els que participaven en els jocs de tota mena i s’organitzaven bé a l’escola o al carrer s’ho passaven molt millor que ell i els que a casa ajudaven als pares, se’ls veia més contents.
- Un dia d’aquests, va dir, finalment, m’espolsaré aquesta mandra que em te tant esmaperdut i avorrit i seré com els meus amics....i així va ser.
El iaio Ramon: 16 d'abril de 2011
Imatge: Google
2 comentaris:
Je je. Maco el conte. Destijem i comfiem que l'Albert no es vegi reflectit en aquest conte i que no hagi de reconsiderar una actitut tant "murri".
Per a molts anys a tothom.
JOSEP LLUÍS:
Moltes gràcies.
L'Albert, ara per ara, és tot el contrari del personatge del conte i veig, a més que el seu interès per tot sembla no tenir límits. Estic segur que continuarà així. Ja se que sembla el típic panegíric del iaio, però és que es veritat!. Perdona però he d'anar a treure'm el "pitet".
Publica un comentari a l'entrada