Etiquetes

dimarts, 18 de setembre de 2012

PERE CASALDÀLIGA, lluitador infatigable.



El motiu principal d'aquest post es reproduir l'entrevista feta recentment a Pere Casaldàliga  publicada aquest diumenge passat dia 16 de setembre al Diari ARA.

Abans, però, vull parlar d'una expressió que he vist escrita  fa un cert temps i he sentit en directe fa pocs dies. Es tracta de la paraula "bonisme" ("buenismo" en castellà) que s'utilitza de forma despectiva al parlar  d'organitzacions o persones que pensen i sovint actuen en favor dels col-lectius més febles de la societat.

Sobre aquesta qüestió he trobat en el bloc d'en Jordi Guillot unes paraules força il-lustratives. Aquí van:

"Bonisme és un neologisme (no he trobat aquesta paraula en cap diccionari català ni castellà) que s’està utilitzant darrerament per criticar actituds o propostes que es podrien titllar d’ingènues o naïfs. Una definició aproximada que m’atreveixo a fer de bonisme seria la de confiança en la bondat de la condició humana i la de pensar i actuar des de la bondat.
El primer cop que vaig escoltar aquesta paraula, va ser en boca del PP per criticar Rodriguez Zapatero. Darrerament li he sentit utilitzar al president Montilla, crec que per referir-se a les nostres posicions sobre immigració.
El pensament d’esquerres es “bonista”? bonisme i realisme son compatibles? Poden ser dues de les moltes preguntes a fer-se davant d’aquest nou concepte que ens han posat com etiqueta. Crec que sí que les esquerres tenen, en primer lloc, que fonamentar el seu impuls ideal en una confiança cega amb els sentiments de les persones. Sinó, és el “apaga i vámonos”. I crec també que bonisme no és incompatible amb realisme, entenent el realisme d’esquerres no com una renúncia als seus projectes, sinó com una adequació dels objectius, ritmes i terminis d’aquests objectius per fer-los viables.

Amb tot, prefereixo el bonisme al malisme."

Estarien, doncs, sota aquesta denominació de "bonistes" un munt de gent i organitzacions que, per a mi, mereixen una gran admiració i respecte.

Pere Casàldaliga, Vicente Ferrer, Luther King,Teresa de Calcuta, Gandhi, Mandela, Amnistia Inbternacional, Metges sense fronteres, Mans Unides, SOS Racisme, Càritas i tantes altres que han fet i moltes altres segueixen fent, aportacions de gran valor per millorar la situació d'aquells que, ni volent, poden fer-ho tot sols.

I ara si, l'entrevista: 
 El bisbe Pere Casaldàliga (Balsareny, 1928) continua sent una figura venerada al Brasil, i especialment a Sao Felix do Araguaia, per la seva lluita continuada a favor dels desafavorits i dels pobles indígenes. La seva veu crítica l'ha convertit en una referència per als moviments renovadors de l'Església. Aquest estiu ha rebut la visita d'un equip de rodatge catalano-brasiler que portarà la seva vida i la seva lluita a les pantalles de televisió.



  •        Ara mateix hi ha dos Casaldàligues a Sao Felix. Com se sent?
  •         Home, el Casaldàliga de mentida és molt bona persona...

  •          I el de veritat?
  •           El de veritat ja està una mica de capa caída , ha estat el que ha estat... L'important és que em sento agraït pels testimonis d'amistat i de solidaritat, pel fet que la gent vulgui saber què fem aquí, per què hem lluitat... i de veure que hi ha jovent que s'hi interessa, veure una oportunitat per reivindicar la memòria històrica... Conservar la memòria és conservar la vida, i al capdavall el futur dependrà en gran part del que hagi estat el nostre passat. Per tant, agraeixo que es vulgui fer memòria, no pas de mi, sinó del que entre tots hem fet aquí, de les causes que ens han mogut.

  •         Per què li preocupa tant la memòria? ¿L'amoïna el futur del seu llegat?
  •          No m'amoïna, diguem que m'estimula que hi hagi gent a qui li interessin les mateixes causes, quan penso en el meu llegat penso en això, en lluita de base, espontània, i no en una fundació amb el meu nom, com m'han proposat sovint. És massa solemne per a mi.

  •          Els homenatges i els reconeixements sempre se'ls ha mirat amb certa prevenció.
  •          I amb ironia.

  •            L'humor és fill de l'esperança, i a més és una expressió humana d'abast universal.
  •          En efecte. L'actor que l'interpreta, Eduard Fernández, m'ha dit que no és creient, "...però de l'Església d'en Pere, sí". Què me'n diu?
  •          La teologia de l'alliberament diu: "Deixem que Déu sigui Déu". I parlem d'un Déu superior, no constret pels dogmes que, si d'una banda són necessaris, de l'altra tanquen i encaixen el concepte de Déu. Crec fermament en el macroecumenisme, és a dir, en el diàleg no només amb les altres Esglésies cristianes, sinó amb totes les religions. És curiós com la globalització, amb tots els seus mals, ha ajudat, en canvi, els homes i les dones d'arreu a sentir-nos com una sola família universal, la família humana de Déu. No accepto la simple divisió entre creients i no creients, el contrari de la fe no és el dubte sinó la por. Per mi la fe és confiar en Déu, creure que Déu és bo i m'estima. Malgrat el mal, malgrat el patiment dels innocents.

  •         Vostè sol dir que tots som l'Església, però el Vaticà té un alt concepte del dogma i la disciplina, cosa que a vostè li ha suposat molts problemes.
  •          Totes les institucions tenen la mateixa dinàmica negativa: tendeixen a fer-se lleis i normes que, al capdavall, les tanquen en elles mateixes. Passa amb tot, fins i tot amb la poesia...

  •          ¿No li agrada la mètrica? ¿Prefereix el vers lliure que un sonet?
  •         Home, de sonets n'he fet molts... sí que m'agraden. El que no m'agrada és la poesia hermètica, la que presumeix de dir el que no diu. La poesia és una manera de comunicar-se. 

  •        El poble sembla entusiasmat amb el rodatge. Senten que els protagonistes són ells...
  •          Em trobo gent del poble que em diu: "És la nostra pel·lícula". Això està molt bé.

  •       ¿Veure la seva vida recreada el violenta?
  •         No n'he volgut veure el guió ni el rodatge, crec que no seria bo ni per a mi ni per a la pel·lícula. Confio molt en els seus responsables. Com és lògic en qualsevol projecte de ficció hi ha un risc de tergiversació. Per exemple, en aquest cas, la meva conversa a Roma amb Ratzinger...

  •         Va ser el 1988, quan ell estava al capdavant de la Congregació de la Fe i el va cridar al Vaticà per renyar-lo en nom de Joan Pau II.
  •         Sí, però la conversa va ser oberta, lliure, serena, i fins i tot amb algun punt d'humor.

  •         L'actual Papa té fama de ser un home molt bregat intel·lectualment.
  •         Certament, és molt culte. Però és un home de càtedra i escriptori. I amb això no n'hi ha prou.

  •          Creu que no hauria de ser Papa?
  •         Sí que ho crec. Pot exercir amb dignitat, però no és la persona idònia per tirar endavant les profundes transformacions que l'Església necessita. El Vaticà ha de deixar de ser un estat, el Papa no pot ser cap d'estat. Roma ha de reconèixer la diversitat de l'Església, ha d'escoltar el poble: la veu del poble és la veu de Déu. Això no sempre és fàcil d'assumir, perquè la veu del poble és més difícil de tergiversar que la veu de Déu. Un amic missioner em va parlar d'una monja que solia resar amb aquestes paraules: "Que es faci la meva santa voluntat de Déu…"

  •        Crec que és un bon aficionat al cinema. Quins gèneres li agraden? Quines pel·lícules ha vist recentment?
  •          Per dir-ho de manera àmplia, m'agrada el neorealisme. Com en poesia, m'agrada la naturalitat. No m'agraden les pel·lícules tràgiques, les epopeies…

  •          Doncs a Descalç sobre la terra vermella hi ha certa èpica a l'hora de reflectir la seva peripècia al Brasil. Paco Escribano ha dit que és una mena de " western teològic".
  •         La història del que ha passat aquí no és una epopeia, és un drama humà. Ni èpica, ni epopeia, ni tragèdia. En un drama hi ha alegries i tristeses, conflictes i solucions… Així espero que sigui la pel·lícula, descalça com el títol, sense pompes ni grandiloqüència, que no oblidi les petites coses, els petits gestos que donen continuïtat i sentit als fets.

  •          ¿El seu "ramat" està millor que quan vostè va arribar? ¿I és més creient?
  •          Hi ha hagut, és ben cert, transformacions polítiques, socials i també econòmiques. Les coses han millorat, però encara continua havent-hi desigualtats, problemes amb els drets dels indígenes, amb la propietat de la terra… Trobo a faltar una política més precisa, de petits projectes. Només es parla de grans projectes, que normalment no solen afavorir el poble.

  •          Però des de l'arribada de Lula al poder…
  •          Lula i la seva successora tenen gestos solidaris, acció social, però al cap i a la fi fan política capitalista, neoliberal.

  •         ¿Hi ha algú fora del Brasil que ho estigui fent millor? ¿Cap referent?
  •          A Veneçuela estan passant algunes coses interessants, jo vaig firmar en suport d'Hugo Chávez. Tot i el seu histrionisme i les seves deficiències, Chávez ha estat capaç de plantar cara als EUA i ha apostat molt decididament per la unitat llatinoamericana, que és un dels grans desafiaments que tenim al davant. La patria grande , com deien els llibertadors, un ideal que van compartir San Martín, el Ché, Sandino…

  •          Vostè va arribar aquí abans que caigués el Mur de Berlín. Des d'aleshores l'esquerra ha hagut de reformular-se contínuament. Com ha viscut vostè tot aquest procés?
  •          Jo dic sempre, mig en broma, que a les esquerres i a l'Evangeli els toca ser oposició. Hem de ser realistes i esperançats, no es pot canviar el món d'un dia per l'altre. Continuo creient que l'ideal de l'esquerra es basa en la lluita per la justícia. I continuo pensant, també, que no hi haurà pau mentre no se socialitzi la riquesa. La terra, l'educació, la salut… Si no n'hem de dir socialisme, diguem-ne socialització. El Brasil continua sent un país que destaca per l'enorme diferència entre rics i pobres.

  •        Tot i ser un país emergent …
  •         Només hi emergeixen alguns.

  •          Enric Canet, del Casal dels Infants del Raval, diu en una entrevista a l'ARA que estima l'Església "amb un desesperat dolor", com deia Espriu. També és el seu cas?
  •         Recordo el que deien els de la Generació del 98: "Nos duele España porque la amamos ". Això m'ho aplico a la meva relació amb l'Església.

  •         M'agradaria preguntar-li per la situació a Catalunya i a Europa, però tinc por que a vostè els problemes occidentals li semblin foteses...
  •          Són problemes de panxa plena… tot i que acabo de saber que a Catalunya Mans Unides i Càritas estan recollint tanta o més ajuda popular que abans de la crisi, i això és bonic. Crec que Europa no era conscient del privilegi que representava l'estat del benestar. Ara s'hi parla de l'estat del malestar, però el malestar ha estat i és la realitat a la major part del món. Trobo a faltar a Europa una consciència realista i fraterna dels problemes de la resta del món. Es parla del Tercer Món amb tòpics tronats: "No treballen", "No saben aprofitar els seus recursos naturals", "Són països corruptes"… No es tenen en compte les conseqüències de cinc segles de dominació econòmica de l'Amèrica Llatina, d'explotació dels pobles indígenes…

  •         ¿I el debat independentista, el segueix? ¿S'imagina una Catalunya sobirana?
  •          Jo sempre he dit que en primer terme sóc un ésser humà, i després que sóc català. De Balsareny. Em sento molt implicat amb el meu país i voldria que, es vagi cap on es vagi, Catalunya no s'aïlli, no quedi al marge d'Europa ni dels problemes globals del món. Que la identitat es conjugui bé amb la universalitat. Que no hi hagi trencaments innecessaris.

  •          ¿Ni tan sols això seria un motiu per tornar a casa?
  •          No. Com dic sempre, jo no me n'he anat mai de Catalunya. Encara hi sóc…

  •          El seu bon amic Balduino li va dir que Déu el castigaria fent-lo morir vellet i al llit. ¿S'ho pren realment com un càstig?
  •          No, m'ho prenc com una gràcia de Déu. La vida és el gran do, fins i tot ara, que sóc gran i tinc les limitacions del Parkinson. Però quan em pregunten com va els responc: "Estic viu!"

  •         I això que vostè ha conviscut molts anys amb l'amenaça de la mort.
  •          La mort només és un últim detall de la vida; menys que això: la mort, els morts, no existeixen. Només hi ha vius o ressuscitats.

  •         ¿La mort com una "major naixença", com diu el seu admirat Joan Maragall?
  •          Sí, la mort és el naixement ple, la trobada absoluta, amb tot i amb tothom.

  •         Tornant a la pel·lícula. Coneixent-ne l'argument, ¿creu que "acaba bé"?
  •          Espero que acabi bé, que provoqui una reacció a l'espectador amb una invitació a l'esperança… Esperances petites per al dia a dia, grans esperances per a la vida i per a la vida eterna. Aquí, per exemple, treballem colze a colze amb gent que no és creient, però compartim l'esperança. La diferència entre creients i no creients es va diluint: tots busquem, tots esperem. "D'esperança en esperança caminem", deia Paulo Evaristo Arns, antic bisbe de Sao Paulo. 

2 comentaris:

Josep Lluis ha dit...

Molt encertats els teus comentaris del bonisme.
En quan al protagonista, és un goig sentir o llegir qualsevol cosa d'aquest home, i més tenint en compte que quan va sortir de Barcelona no era així, ni molt menys. Ja el llibre de l'Escribano quan va sortir em va agradar força, i sempre el tinc a mà. Tinc una anècdota personal d'una entrevista que li vàrem fer fa uns anys des de l'emissora municipal, de prop d'una hora de durada, quan en un moment donat ens va dejar penjats i al tornar a rependre-la ens va dir que és que li havien vingut a cobrar una factura de la reparació d'una màquina i havia tingut que atendre a la persona. Una mostra més de la seva humanitat. Esperarem amb impaciència la pel.lícula. P.D.: A mí l'actor l'Eduard Fernàndez m'agrada molt.

Ramon ha dit...

JOSEP LLUÍS. Quina sort haver-lo conegut personalment. Jo recordo l'emoció que em va produir el llibre que tu esmentes i l'entrevista que li fa fer el mateix Escribano fa ja un cert temps per a TV3, quan ell ja estava físicament una mica tocat, que no mentalment. La seva lucidesa enlluernava, com en aquesta última que li han fet pel diari ARA.
Sobre l'altre tema, penso que el món seria molt millor del que és si hi haguessin més dirigents "bonistes" que "malistes".