La setmana passada, a pocs metres del parking de l'Espai Natural del Delta del Llobregat, va dir prou.
Durant gairebé catorze anys i dos-cents mil kilòmetres (l'equivalent a cinc voltes senceres a la Terra) no havia defallit ni en una sola ocasió; Catalunya pam a pam, Espanya sencera i bona part de Portugal, França, Itàlia, Alemanya, Süissa, Dinamarca, Noruega i Suècia
Es inevitable vincular les satisfaccions de tots aquests viatges a l'extraordinari comportament d'aquest cotxe, al que he retratat en més d'una ocasió.
4 comentaris:
Ohh!! fa peneta separar-te d'un amic com aquest!
Ahir mateix vaig tenir una conversa sobre la "vida" dels cotxes. No la seva vida útil si no la vida que hi lliguem amb les aventures i llocs que ens ajuden a descobrir. En el fons són una màquina, però és inevitable, quan ens duren tants anys com aquest, agafar-los estimació. Sembla irracional, però jo ho trobo totalment racional.
Fa temps que tinc pendent un post sobre l'únic cotxe que, en despendre'm, vaig plorar. Era un 127. Estic segur que aquest 127, com el teu cotxe també, estan al cel dels cotxes!
Es el que nos lleva a conocer tantos rincones hermosos y mira que hay eh!!! entonces tiene que tirar y portarse como campeones.
Preciosa entrada Ramón.Mi abrazotedecisivo
Tranquil, Ramon, no passa res. És veritat que se li agafa carinyo a aquestes ferralles. Però tot seguit tenen un substitut, i...a seguir la vida! Que us vagi molt bé.
Publica un comentari a l'entrada