Etiquetes

dijous, 6 de juny del 2013

DELS XERINGUITOS AL "VELA"



L'escultura "L'estel ferit" està a pocs metres d'on hi havia el xeringuito de Can Costa de la Barceloneta.

Sembla que el seu significat està relacionat amb el passat d'aquest barri. Alguns diuen que aquests cubs simbolitzen els petits habitatges de 30 m2 característics de la Barceloneta i altres els xeringuitos que hi havia abans dels Jocs Olímpics sobre la sorra de la platja.

A mi m'evoquen els xeringuitos, atrotinats i un pel "tercermundistes" on gent de tota condició social anava a dinar o a sopar de tant en tant, sempre immersos en un ambient festiu.

Això ja és passat i encara que m'agrada molt recordar-ho, penso que la platja, tal i com està ara, a guanyat força.

 El present te ara un protagonista ultramodern i super luxòs: l'hotel "vela" (hotel W Barcelona).

El seu perfil i els reflexes que emet la seva immensa façana tant del mar com del cel, son espectaculars.

Per dintre tot és net i polit, tot és de "disseny" i el que també és de "disseny" és la gent que es mou pels seus elitistes espais.

Vaig voler fer d'espectador i vaig entrar a fer un cafè al bar que hi ha a la planta baixa, a tocar del solàrium i piscines reservats als clients que hi estan allotjats.

És com anar al teatre. El cafè, servit per cambrers o cambreres que semblen i actuen com aspirants a models, és bo i servit, como no podia ser d'una altra manera, amb tasetes també de "disseny".

 La clientela es mostra un tant exhibicionista. La roba, sempre de les millors marques, els i les joves, majoritàriament, lluint un "palmito" de revista i els no tan joves amb mostres d'haver passat per quiròfans de cirurgia estètica.

El seu posat, més aviat postís i distant, les seves mirades tristoies i els seus somriures escassos i alguns de molt forçats.

És territori "jet-set", una espècie de "pijolandia" que encara que no et sentis ni de lluny proper i et pugui provocar fins i tot un cert "repelús", és interessant conèixer, ni que no més sigui per enyorar, ara sí, l'ambient popular que es respirava en aquells vells xeringuitos.

 Ah!: l'ambient "vela" em va portar a la memòria aquesta irònica i simpàtica cançó d'en Joan Manuel Serrat:

6 comentaris:

Josep Lluis ha dit...

Ja ja, els teus comentaris fan somriure. Està molt bé combinar l'anyorança del diguem-ne "cutrerio" que hi havia amb la "pijolandia" que ara hi hà.

La foto, molt maca.

Emili ha dit...

D'acord Ramon, comparteixo el que dius. Però no és solament territori de "pijos". És una gran portalada de Barcelona al mar, oberta per a tots. A aquesta Mediterrània per on ens varen arribar els fonaments de la nostra cultura. La Thalassa grega i la Mare Nostrum romana. Jo no sento nostàlgia per temps passats, m'agrada molt més com és ara. Cert és que els "chiringuitos"(si dic guinguetes ni jo sé de què parlo) ens porten un record agradable, però pocs metres més enllà hi havia el Somorrostro, on molta gent hi vivia en condicions infrahumanes en barraques a la mateixa platja.

Abans, quan tenia la necessitat física i mental d'acostar-me al mar (la mar dels mariners), aquest mar que em fa evocar altres cultures, llunyanes i properes a la vegada, havia de fer-ho per les poques i precàries escletxes que m'ho permetien fer-ho. Ara tota la riba de Barcelona està oberta, en espais magnífics, perquè gent de tota mena puguem gaudir-ne. Només cal fer una passejada i donar un cop d'ull per constatar la diversitat i el pluralisme de la gent que t'envolta. Penso, en definitiva, que és una gran balconada al món on hi cabem tots, des de els "pijos" fins els xoriços i els macarres, passant per tots els graons socials. I que segueixi així.

Ramon ha dit...

EMILI: La façana marítima de Barcelona és, efectivament, un balcó per a tothom, com ha de ser i com ens agrada a la majoria. Precisament la diversitat de les persones que la disfrutem la fa encara més encisadora. La denominació de territori "pijo" l'assenyalo només per l'interior de l'hotel de luxe i la comparació és només amb l'ambient popular i a vegades una mica "cutre", com diu en Josep Lluís dels restaurants-xeringuitos.

Emili ha dit...

Ramon, vaig entendre perfectament que et referies, única i exclusivament, a l'ambient elitista i restringit del "Vela". No pretenia corregir els teus comentaris ni els del Josep Lluís. Si es va entendre així, demano disculpes.

La meva intenció era solament aprofitar la teva entrada al blog per expressar les meves sensacions i sentiments respecte a la nostra extraordinària façana marítima. De fet, ja t'he dit altres vegades que t'admiro com a gran observador de la vida, dels petits detalls que la conformen, tant amb els teus encertats comentaris com amb les delicioses imatges fotogràfiques que insereixes. Sempre m'interessen i, sovint, em desvetllen la necessitat d'expressar també les meves sensacions. Tu obres la porta a l'espai del teu blog i jo em prenc la llibertat de dir-hi la meva. Poden ser maneres diferents de dir les coses però, en essència, comparteixo infinitament més del que pugui discrepar en algun aspecte concret. Una forta abraçada per a tu i per al Josep Lluís.

Sara ha dit...

Que recuerdos...que foto tan chula.
Abrazotedecisivo y buen fin de semana

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I que ben triada la cançó!
Ara sí que em decidiré a entrar-hi a aquesta cafeteria del "Vela". Si com dius, el cafè és bo -m'agrada molt el cafè- seré capaç de resistir l'ambient.
Si hagués de triar entre uns i altres, em reclamaria del "cutrerio" que diu en Josep Lluís.