Etiquetes

divendres, 28 de juny de 2013

LA RAMBLA, SEMPRE UN ESPECTACLE


 Em va cridar l'atenció i em va agradar aquest grup de joves abraçats formant un cercle. Lloc: La Rambla, a tocar de Canaletes, a pocs metres del "Zurich" i del carrer Pelai.

Sempre hi ha espectacle a la Rambla, el passeig que més estimo de Barcelona.

Aquest fragment de "La Rambla de les floristes" de Josep Maria de Sagarra l'he sentit recitar dotzenes de vegades a la meva mare des de que jo era petit i sempre, sempre, m'ha emocionat.

Pels qui no el coneixeu, aquí el teniu. Si el coneixeu, us ofereixo l'oportunitat de recordar-lo. Val la pena!.
 

"Vostè sap què és, la Rambla de les Flors? 
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada 
Que gent amb el cervell apuntalat. 
I massa fum, neguit i terregada, 
I un món una miqueta estomacat 




Un fa ballar el despit, l’altre la mona. 
Les noies tendres fan ballar-hi el cor. 
És la sala de ball de Barcelona, 
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or. 
La pela de taronja, aquí, no enganya... 



Tothom, per relliscar-hi, hi és admès. 
Vénen de mar i vénen de muntanya, 
Per entrar dins del ball, no es paga res. 
De vegades, la cobla s’embarbussa 
I el ball s’omple de crits i crida fort. 



I entre xiulets i sabres i batussa 
S’engega una pistola i cau un mort. 
Però és un “ai” i torna la riuada. 
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall. 
I tornen els ocells dalt la brancada, 
Fent tremeliadures de cristall.



I les floristes amanim les toies 
I els gossos fugen, rosegant un os. 
I brillen les dents blanques de les noies 
Davant les parades de les flors. 
Les parades vermelles, i un s’adona 
Que aquest vermell molsut, tibant i humit, 
És el color que dura més estona 
Damunt del llavi fresc de Barcelona, 
Que no es cansa de riure, dia i nit. 



És tot un cel de blau i d’alegria 
Aquesta Rambla meva i em fa esglai 
Pensar que puc deixar-la sola un dia... 
La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai! 



I quan sigui una vella corsecada, 
Amb tot aquest cabell pansit i blanc, 
Em trobaran al peu de la parada,
Com si jo hi defensés la meva sang.



I els que passin i em vegin sense vista, 
Tremolant, amb un pom dins la mà, 
Diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
Ja no pot cridar, ni caminar. 



I Xaruga com és, plena de noses 
i de dolors, encara té prou cor, 
Fidel a a la parada de les roses, 
Fins que la vingui a recollir la mort.” 



I si jo penso així, no cal que vingui 
A temptar-me, ni em pot commoure el pit, 
Per molta simpatia que li tingui 
Per molt que li agraeixi el que m’ha dit, 
I vostè hi torni amb una veu sincera 
i amb el més noble sentiment desclòs. 



No ho veu, que no puc ser d’altra manera, 
Si sóc tant de la Rambla de les Flors!" 


Josep María de Sagarra