Em va cridar l'atenció i em va agradar aquest grup de joves abraçats formant un cercle. Lloc: La Rambla, a tocar de Canaletes, a pocs metres del "Zurich" i del carrer Pelai.
Sempre hi ha espectacle a la Rambla, el passeig que més estimo de Barcelona.
Aquest fragment de "La Rambla de les floristes" de Josep Maria de Sagarra l'he sentit recitar dotzenes de vegades a la meva mare des de que jo era petit i sempre, sempre, m'ha emocionat.
Pels qui no el coneixeu, aquí el teniu. Si el coneixeu, us ofereixo l'oportunitat de recordar-lo. Val la pena!.
"Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
Que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
I un món una miqueta estomacat
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent tremeliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies
I els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
Davant les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria
Aquesta Rambla meva i em fa esglai
Pensar que puc deixar-la sola un dia...
La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!
I quan sigui una vella corsecada,
Amb tot aquest cabell pansit i blanc,
Em trobaran al peu de la parada,
Com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
Tremolant, amb un pom dins la mà,
Diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
Ja no pot cridar, ni caminar.
I Xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
Fidel a a la parada de les roses,
Fins que la vingui a recollir la mort.”
I si jo penso així, no cal que vingui
A temptar-me, ni em pot commoure el pit,
Per molta simpatia que li tingui
Per molt que li agraeixi el que m’ha dit,
I vostè hi torni amb una veu sincera
i amb el més noble sentiment desclòs.
No ho veu, que no puc ser d’altra manera,
Si sóc tant de la Rambla de les Flors!"
Josep María de Sagarra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada