Etiquetes

divendres, 31 de gener del 2014

EL MEU CARRER



El carrer on hem nascut i viscut durant la primera etapa de la nostra vida, sol deixar-nos petjada.

Els artistes el canten, el reciten o el pinten. Serrat i el carrer del Poeta Cabanyes del Poble Sec, Raimon i el carrer Blanc de Xàtiva, Ovidi Montllor i el seu carrer d'Alcoi, el que cantaven els Lone Star ("Mi calle"), el Pati de Sevilla de la infància d'Antonio Machado, etc. etc.

El meu és el carrer de l'Hospital del Barri del Raval de Barcelona. Va des de La Rambla fins la plaça del Pedró.

No explicaré la història del carrer perquè que es pot trobar fàcilment a internet. Només presentar aquest petit mosaic de fotos que he fet fa quatre dies i dos detalls que guardo amb molt de gust a la memòria: un quan hi passava, fa molts anys, la cabalgata dels reis. Els dos balcons de casa meva s'omplien la nit de Reis. Amb el meu germà petit, els meus cosins i cosines i els amics més amics. L'altre: el dia 11 de maig, Sant Ponç i la fira d'herbes i confitures. Aquesta fira encara es fa avui dia, però amb menys intensitat que fa vint o trenta anys. Aleshores, tot el carrer, la escala de casa i fins i tot del pis quedaven impregnats d'aquelles fantàstiques olors durant un parell o tres de dies.

7 comentaris:

Josep Lluis ha dit...

Estic d'acord amb tu. El "nostre" carrer forma part intrínseca de nosaltres mateixos. Ja sabem que és el carrer de més gent, però nosaltres el tenim com en propietat. Ja sabem que n'hi hà d'altres de millors i més macos, però...ah...no son "el nostre".

Júlia ha dit...

Un indret emblemàtic, hi passo molts vegades, sembla que la història vessi per les parets.

Ramon ha dit...

JOSEP LLUÍS: El fet de ser el primer escenari que veiem i trepitgem a la vida quan sortim a l'aire lliure; el que, a força d'anar i venir, li coneguem cada recó i cada pedra, el fan realment "nostre", com tu dius.

Ramon ha dit...

JÚLIA: Recordo que el meu avi, el primer de la família que hi va anar a viure, a finals del segle XIX, m'explicava la història i mil anècdotes d'aquest carrer, del que n'estava absolutament enamorat. Com no podia ser d'altra manera, entre ell i el pare, que hi va néixer l'any 1913 i hi va viure fins a la seva mort, gairebé 100 anys, em van encomanar la satisfacció de què el carrer de l'Hospital també fos el "meu carrer"

Xiruquero-kumbaià ha dit...

El "meu carrer", el carrer de cadascú, és la millor demostració del binomi indivisible espai-temps. Ens va fer ser i ens manté.
Fins i tot per al foraster, el teu carrer és realment notable.

Ramon ha dit...

XIRUQUERO-kUMBAIÀ: La teva cita al binomi espai-temps, m'ha portat també al cap la fòrmula de la velocitat com a cocient d'aquests dos paràmetres i la constatació de que tot ens passa molt ràpidament.

Sara ha dit...

Una preciosa postal Ramón, mi abrazotedecisivo y pasad buena semanita.