Etiquetes

dimecres, 5 de març del 2014

PACO I JOAN MANUEL, ORFEBRES.



Aquests dies posteriors a la mort de Paco de Lucia he estat recordant com sonava la seva guitarra al costat de la veu de Joan Manuel Serrat.

Sembla que només són tres les peces on podem trobar-los junts: “Utopia”, “Mediterráneo” i “Salam Rashid”.

Quan dos artistes tan genials com aquests sumen el seu virtuosisme, el resultat és magnífic.

Aquí estan les tres joies esmentades:

UTOPIA:


  

Se echó al monte la utopía
perseguida por lebreles que se criaron
en sus rodillas
y que al no poder seguir su paso, la traicionaron;
y hoy, funcionarios
del negociado de sueños dentro de un orden
son partidarios
de capar al cochino para que engorde.

¡Ay! Utopía,
cabalgadura
que nos vuelve gigantes en miniatura.
¡Ay! ¡Ay, Utopía,
dulce como el pan nuestro
de cada día!

Quieren prender a la aurora
porque llena la cabeza de pajaritos;
embaucadora
que encandila a los ilusos y a los benditos;
por hechicera
que hace que el ciego vea y el mudo hable;
por subversiva
de lo que está mandado, mande quien mande.

¡Ay! Utopía,
incorregible
que no tiene bastante con lo posible.
¡Ay! ¡Ay, Utopía
que levanta huracanes
de rebeldía!

Quieren ponerle cadenas
Pero, ¿quién es quien le pone puertas al monte?
No pases pena,
que antes que lleguen los perros, será un buen hombre
el que la encuentre
y la cuide hasta que lleguen mejores días.
Sin utopía
la vida sería un ensayo para la muerte.

¡Ay! Utopía,
cómo te quiero
porque les alborotas el gallinero.
¡Ay! ¡Ay, Utopía,
que alumbras los candiles
del nuevo día!


MEDITERRÁNEO:

Clicar aquí

Quizás porque mi niñez
sigue jugando en tu playa
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por dondequiera que vaya,
y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.
Yo, que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno
que han vertido en ti cien pueblos
de algeciras a estambul
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.
a fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino.
soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
tengo alma de marinero.
qué le voy a hacer, si yo
nací en el mediterráneo.
Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
jugando con la marea
te vas, pensando en volver.
eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.
Ay, si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
quiero tener buena vista.
mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista.
Cerca del mar. porque yo
nací en el mediterráneo.



SALAM RASHID:


Salam Rashid by Joan Manuel Serrat on Grooveshark

T'ho havien dit, allà baix a la terra dels teus pares, t'ho havien dit que Europa era molt gran, per això hi anares des del gran Sud, on l'ombra de les palmeres és dolça i l'aigua dels rius camina de puntetes, cautelosa. T'ho havien dit de nit les passes lentes de les dunes. T'ho havien dit, que el desert es va fent gran a mesura que els rics del Nord hi trenquen els seus rellotges de sorra a contracor. I tu només tenies ganes de córrer. ¿Què hi fas, Rashid, perdut a la frontissa d'un Nord poruc i un Sud que es desespera? T'han estripat l'honor i la camisa i un cop aquí no tornaràs enrera. Pell de color de dàtil o de sutge que sempre està fent cua a Laietana, no ets innocent sigui qui sigui el jutge. Ets el pecat, el camell, la fulana. Dècim trencat, propina d'urinari, ets tot allò que el fariseu rebutja. Trinca la creu i puja al teu calvari. Salam Rashid. Ja ni saps quant fa que camines per ciutats llogades arrossegant la sensació que a tot arreu sobraves. Et coneixem. Ets carn de soterrani i de conquesta, la falca justa perquè no trontolli la taula de la festa. Bulls al perol somnis del Sud contra la incerta ràbia de morir sol. Volies volar, i Europa és una gàbia i vas perdent a poc a poc records per les voreres feixugament, però et sents viu i esperes com les feres. El món es mou pels qui com tu caminen més del que volen. Mà d'obra barata. Sobrevivents de presons i pallisses que han decidit que els guiïn les sabates. Demà per tu somriurà la Mona Lisa. Faràs servir el Louvre de nevera. Les catedrals alternaran la missa amb l'Alcorà i les danses barbaresques. Però mentrestant Europa va fent d'esma. Ha embolicat les porres amb banderes i a tu et reserva un jardí del Maresme.

2 comentaris:

Josep Lluis ha dit...

Qualsevol comentari en memòria del Paco és benvingut ara i aqui. És loable -i curiós- el teu treball d'avui.
Per la meva part, afegir que sempre s'aprén algo, en el meu cas
m'has descobert la col.laboració en Mediterráneo, que desconeixia. Gràcies.

Ramon ha dit...

JOSEP LLÚÍS. A mi també em va sorpendre trobar aquesta interpretació de Mediterráneo de fa tants anys. Bucejar per la xarxa de vegades té premi.