Tot el que pot tenir d’ impressionant un paisatge de grans proporcions que ens aboca a l’emoció de la immensitat, té de provocador d'una gran sensació d’intimitat un paisatge on ens hi puguem moure com si estiguéssim a casa nostra.
La platja de Tamariu, petita i recollida, va ser durant uns quants anys el meu destí de les vacances de mar.
Era l’època d’anar de càmping a l’estiu amb els fills petits quinze dies a la muntanya i quinze dies al mar.
La preciosa platja la coneixíem pam a pam i amb totes les llums possibles: amb sol radiant, plovent, de nit sense lluna i amb lluna plena. L’aigua del mar l’havíem vist de tots els colors i textures. Quan estava tranquil-la i quan era brava.
Un any i un altre Tamariu ens esperava i nosaltres desitjàvem estar-hi.
Actualment no puc passar massa temps sense fer-li una visita.
Aquestes fotos són d’ahir mateix.
3 comentaris:
Ohhh que bellas escenas, como necesito ese mar...hacía él me voy a través de tus fotos.
Mi abrazotedecisivo estimado Ramón.
És un lloc molt bonic, el que passa és que al pic de l'estiu està més ple que la Rambla.
JÚLIA: Efectivament. Del 15 de juliol al 20 d'agost cal evitar anar-hi. La primera quinzena de juliol si estava molt bé. Després la última setmana d'agost i les dues primeres de setembre també.
Publica un comentari a l'entrada