Etiquetes

divendres, 5 de febrer del 2016

L'ORELLA DE DIONISIO - L'ACÚSTICA PERFECTA



Després d'haver patit la mala acústica de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya a partir de la fila 13 o 14, (la primera vegada em va fer pensar que tenia que anar urgentment al otorino), vaig assabentar-me que les autoritats del teatre, poc temps després de la inauguració (1996), per arranjar el problema, van requerir els serveis d'un dels millor especialistes en acústica del món; un senyor japonès del que no recordo el seu nom.

Va arribar al teatre. Es va posar en diversos llocs de la sala fent espetegar els dits. L'últim espetec el fa ver al mig del pati de butaques. Des de allà va dictar sentència: "això no té solució". Després, va tornar al seu país, havent cobrat, suposo, els seus honoraris i despeses de desplaçament.

Increïble, però cert. Vint anys només te aquest monumental teatre i segueix afectat per aquest greu problema. L'enginyer de so japonès tenia raó, pel que es veu.

Tot això ho vaig recordar aquest passat més de novembre quan a Siracusa, vaig visitar la que és coneix com L'Orecchio di Dionisio. Una cova de calcària, perforada, que recorda a una orella i que és una caixa de ressonància perfecta. Data, aproximadament, de l'any 430 abans de Crist. Té 23 m d'alt i s'estén 65 metres. D'ample té  entre 5 i 11 metres.



Allà dins, vaig fer espetegar els dits; vaig pronunciar algunes paraules i xiular. Tot molt baixet.

La impressió que vaig tenir a l'escoltar amplificats tots aquests sons d'una manera nítida va ser la mateixa que quan des de fora de la Orella vaig poder escoltar, també nítidament, el que parlaven els qui estaven dintre, a molts metres de mi.

Segons explica la llegenda, el tirà Dionisio I de Siracusa tancava a la gruta als dissidents mentre ell s'apostava en les rodalies, amagat per escoltar el que deien.

Molt a prop de l'Orecchio, hi ha les restes d'un espectacular teatre grec. Grandiós. Preciós. Una de les grans meravelles de l'antiga cultura grega. Construït al segle V a.C.  Doncs bé, se sap que els grecs van ser capaços de crear una acústica immillorable en els teatres, de tal manera que les veus dels actors poguessin ser sentides en tot el teatre, incloses les persones que estaven assegudes en l'última i més alta fila de seients. I no ho oblidem, a l'aire lliure


2.500 anys després, amb la nostra gran tecnologia en mans d'enginyers carregats de màsters, el nostre"gran" teatre no és apte per orelles normals més enllà de la fila 14!!.

9 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

En una visita a Sant Pau del Camp, després de la missa d'una -si no recordo malament- el guia ens va deixar enrere i es va posar darrera l'altar, a la paret de l'absis i va començar a cantar la Salve. Ens vam quedar bocabadats de com el sò es repartia per tot el temple.
Bona l'anècdota del japonès!

José Luis ha dit...

Molt encertat el teu comentari d'avui.

Jo també em vaig sorprendre en l'Orella de Dionisi. I en molts altres llocs on no sembla haver estat tant de problema aconseguir una bona acústica, com la Catedral de Brasilia, o diversos auditoris.

S'haurien de demanar responsabilitats, no?

Júlia ha dit...

Al Nacional, i encara més a la Sala Gran, ja no hi vaig per aquest motiu i d'altres, si no es en comptades i extraordinàries ocasions, qualsevol teatre antic de centre parroquial tenia una acústica millor, vergonyes del nostre temps. Anava a explicar això de Sant Pau del Camp però ja ho ha explicat el Xiruquero, si pots anar a fer la visita no te la perdis, les feien després de la missa de quarts d'una dels diumenges i no calia reservar ni pagar res.

Aquí no hi ha mai responsables de res i els diners que es gasten tot sovint són nostres.

Ramon ha dit...

XIRUQUERO-KUMBAIÀ. La experiència acústica que expliques de Sant Pau del Camp, serà un bon pretext per tornar a visitar, un cop més, aquesta joia del romànic que tenim els barcelonins tan a prop. Gràcies!.

Ramon ha dit...

JOSEP LLUÍS: Efectivament no sembla que amb tots els mitjans tècnics d'avui dia i l'experiència acumulada en tants segles, hagi de ser un problema aconseguir una bona sonorització en un teatre. La realitat, però, és la que és. Sobre l'exigència de responsabilitats la cosa tampoc funciona i es lamentable. País! que diria Forges.

Ramon ha dit...

JÚLIA: Cert. Trobes bona acústica en teatres senzills i antics, en temples grans i petits, en auditoris moderns, públics i privats (recordo l'última bona experiència fa pocs mesos: un concert a l'aditori del Fnac de L'Illa, que des de derrere de tot, l'audició de música i paraules va resultar ser boníssima). Tot plegat fa més increïble lo del Nacional. Seria bo saber si els responsables van cobrar el seu esgarriat treball i si algú els hi va reclamar a més dels danys els perjudicis. El control sobre els diners de tots és sovint un descontrol.

Emili ha dit...

Molt bo aquest article. Està molt ben estructurat en línia periodística i literària, clar i concís. Ets bo Ramon, punyetero.
Ah, i felicitats -encara que enraderides- pel mil·lenari. Tot i que qui ens hem de felicitar som els que gaudim de les teves aportacions. Moltes gràcies.

Ramon ha dit...

EMILI: Gràcies, Emili i mil gràcies per lo del mil.lenari, he he!

Sara ha dit...

¡Impresionante! qué lugar...preciosa entrada y ya saben todos los músicos donde se tienen que trasladar para dar sus conciertos...lo tendré en cuenta por si surge el viaje jjjjj.
Mi abrazotedecisivo Ramón