Etiquetes

dijous, 18 de maig de 2017

COM ESTÀS?


Fa un temps que Carles Capdevila tot sovint m'acompanya a través dels seus escrits i de les conferències i xarrades que trobo a la xarxa. La seva manera d'enfocar qualsevol tema és, al meu parer, molt interessant. I en toca un munt de temes. Des dels petits detalls que tots vivim en el dia a dia fins a qüestions més transcendentals.

Avui m'he aturat a llegir aquest article que ell va publicar sota el títol "La pregunta més difícil". Quan qui la rep està passant un moment complicat, les seves paraules crec que expliquen molt bé el que pot sentir l'interpel·lat:


"COM ESTÀS? Ens ho deixem anar de forma rutinària, sense pensar-hi, sovint ni ens aturem per esperar resposta. Està previst que es resolgui amb un “Bé” automàtic, o com a molt un “Vaig fent”, buits de significat.

Però quan et passen coses, sobretot si no en tens control, que és com realment passen les coses quan passen, qualsevol “Com estàs?” passa a ser la pregunta més difícil. I també la més dura. Et col·loca davant del mirall, et forada, t’esclafa amb tot el pes de l’interrogant, et posa el cap i el cor a cent per hora mentre et quedes sense paraules, per excés o per defecte, de tant que diries i de tan poc que et veus amb cor de dir. O se’t fa un nus a la gola o se’t dispara l’atac d’incontinència. O totes dues coses alhora: esclar que xerraries, però la resposta és tan complexa que se t’ennuega, es fa bola.

L’autor de la pregunta moltes vegades ni s’ho imagina, tot el que desencadena. Sovint és el contrari, confia superar la trobada amb un tràmit senzill, educat, sense conseqüències, i ignora tota l’allau d’emocions que provocarà. Només qui ha patit una bona colla de “Com estàs?” dels que se’t claven com un ganivet sap que aquesta pregunteta d’aparença innocent és una arma blanca esmoladíssima, de les que tallen encara que no sigui la intenció del que l’ha desenfundat de sobte.

Tu ja t’ho preguntes, com estàs, no fas res més, i tens respostes aproximades, variables, depenen de factors interns i externs i de com t’ho agafes a cada minut. Però quan t’ho demana l’altre, allò agafa una dimensió diferent. És una crida a verbalitzar aquell “Com estàs?” en aquell precís moment, i la veu alta ho convertirà en més veritat. Allò quedarà dit, fixat ni que sigui només per un instant. Per això és una pregunta tan impertinent com necessària, tan dura com alliberadora, tan mortal com vital".


Post dedicat a Carles Capdevila.

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

En Carles Capdevila, sempre és interessant i més que interessant: humà, mesurat, sincer, profund, tendre... i no acabaria els adjectius.

Aquest fragment és impagable. Que bé que s'entén tot, sobretot quan saps de què va.

Gràcies un cop més per compartir, Ramon. Crec que m'ho llegiré un parell de cops més, encara.

Sara ha dit...

Pues si mi estimado Ramón, esa pregunta que con tanta habitualidad hacemos, la hacemos como un acto reflejo, de educación casi, sin importar la mayoría de las veces lo que nos contestan o contestamos...si contestan bien, respiramos aliviados...si contestan o contestamos "mal""ahí voy""bueno...",...casi al que escucha, miedo nos da tener que parar a escuchar lo que hay detrás de ese ¿cómo estás? tod@s creo que hemos estado en ambos lados de la pregunta y la respuesta...lo peor desde luego es cuando nos la hacen cuando nuestra vida está hecha jirones...cómo tú dices es entonces cuando duele en el alma, la pregunta y lo que debemos responder...
Yo deseo que quien tú ya sabes y tú mismo, estéis llenos de ánimo y fortaleza para superar esos periodos que la vida nos regala sin nosotros quererlos.
Un abrazotedecisivo inmenso a los dos y me ha encantado tu post.

José Luis ha dit...

Entesos. Missatge captat.
Quan les coses no van tan bé com un desitjaria, la pregunta deixa de ser banal per convertir-se en una de difícil de resposta.
Penso que tots hem mentit algun cop quan hem respost allò de: bé, tot va bé.
Ara és temps de desitjar que aquesta resposta sigui veritat.