Sempre m'han semblat una mica màgiques les fotos de rostres que les miris des d'on les miris, et segueix la seva mirada.
Aquesta que li vaig fer l'altre dia a la meva néta, és d'aquelles, i no he pogut resistir-me a publicar-la.
En el meu cas, tinc la sort de que encara que no tingui la foto d'aquests ulls al davant, els porto gravats al meu cervell...com és natural!
3 comentaris:
Fantàstica i encisadora aquesta mirada. No m'estranya que la duguis a dins del cervell. Per a molts anys.
Quins ullassos i quina mirada més maca... Ja m'agrada que em segueixi...
JOSEP LLUÍS I CARME: Realment són imants. Gràcies pels vostres comentaris-
Publica un comentari a l'entrada