Potser són les metàfores més utilitzades per descriure la vida en general. Poemes, cançons, llibres, pel·lícules...i és que realment els dos conceptes donen molt de si a l'hora d'establir comparacions amb el transcurs de l'existència.
Fa uns dies, he llegit un petit llibre de Hermann Hesse titulat "El caminant" on l'autor descriu els seus camins, els seus paisatges i la seva gent amb reflexions, poemes i aquarel·les d'ell mateix .
Tot el llibre fa de bon llegir. Cada capítol té un interès determinat. Sempre amb el sentit estètic per davant, Hesse es mostra sensible i intel·ligent descrivint sensacions i pensaments sobre tot plegat. La humanitat i les seves dèries, l'amor, la guerra, la mort, el goig, el sofriment, la solitud......
He triat alguns paràgrafs que deixo com un tast, per si voleu llegir-los:
Sobre les fronteres: Si hi haguessin més persones que sentissin un menyspreu per les fronteres tan profund com el meu, no hi hauria més guerres ni bloquejos. No hi ha res més hostil que les fronteres, res més estúpid que les fronteres. Són com canons, com generals: mentre regne el sentit comú, la concòrdia i la pau, no ens adonem que existeixen i ens les mirem amb un somriure; però quan esclaten la guerra i la bogeria es tornen importants i sagrades.... Què el diable se les emporti!
Sobre aprendre a mirar, la solitud i l'acceptació: La meva nostàlgia embriagadora ja no pinta amb colors de somni la llunyania desconeguda, els meus ulls en tenen prou amb el que tenen davant perquè ja han après a mirar. El món és més bonic que abans. Jo estic sol, però la solitud no em fa patir. No desitjo cap altra cosa. Estic preparat per deixar-me coure pel sol. Estic ansiós per madurar. Estic preparat per morir, preparat per tornar a néixer.
Sobre l'amor: Aquesta nit, a la cabanya del bosc, he somiat la noia rossa. N'estava bojament enamorat. Hauria donat el que em queda de vida i totes les alegries del viatge per tenir-la al costat. I avui hi he pensat tot el dia. Per ella bec vi i menjo pa. Per ella dibuixo el poble i el campanar al meu quadern. Per ella dono gràcies a Déu, perquè viu i perquè la pugui veure. Per ella escriuré un poema i m'emborratxaré amb aquest vi negre.
Sobre imaginar-se ser un altra persona (en aquest cas un rector d'una petita parròquia): Potser seria un rector d'aquesta mena. O potser seria d'una altra manera i passaria les nits al meu estudi ple de pols amb un borgonya generós, barallant-me amb mil dimonis, o em despertaria d'un bot a mitjanit per culpa dels malsons, o per temor que descobrissin els pecats secrets que hauria comès amb les meves penitents.
Sobre la improvisació i el valor de la natura: On dormiré aquesta nit?. Tant se val!. Què fa el món? Descobreix nous déus, noves lleis, noves llibertats? Tant se val!. Però que aquí dalt floreixi una altra primavera i que entre les flors hi hagi sargantanes i que una brisa lleugera i suau canti entre els pollancres i que entre els meus ulls i el cel passi voleiant i brunzint una abella daurada, això sí que és important! El seu zumzeig entona l'himne de la felicitat. L'himne de l'eternitat. El seu himne és la meva història del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada