Avui em ve de gust parlar de la meva iaia Eulàlia amb la que varem créixer el meu germà i jo (tots tres sortim a aquesta foto a la Rambla) des de 1955 fins al 1969, juntament amb els nostres pares.
El paper de la iaia en la nostra educació va ser molt important, donat que tant el pare com la mare treballaven i una part substancial d'hores estàvem sota la seva tutela.
La manera d'entendre la vida que ens va transmetre, crec que va deixar-nos una petjada molt positiva. Va ser el que feia i com ho feia el que ens anava obrint els ulls. També les seves paraules i plantejaments davant les coses del dia a dia i davant els fets més transcendents.
Sempre activa, sempre amb els seus ulls petits brillants d'enginy i picardia. Sempre amb els seus principis a punt quan calia senyalar-nos una determinada manera d'enfocar una qüestió. Sempre amb la resposta senzilla, adogmàtica i entenedora.
Sovint, es valia de refranys populars per reforçar els seus arguments. Per exemple: Si li plantejàvem una pega per fer una cosa -"iaia, esto que me dicen que tengo que hacer,yo no puedo hacerlo aunque quiera", la resposta venia acompanyada del "querer es poder"-
Un dels seus preferits era el de "lo que no quieras para ti no lo quieras para nadie"
Sense haver-li sentit mai desqualificar costums o creences, per altra banda força arrelades en aquells temps, inclús a casa, quan un dia li vaig preguntar perquè no es confessava la seva resposta va ser "si no he hecho mal a nadie, ¿de que crees que tengo que confesarme?".
El fet de anar o no anar a Misa, no li donava la importancia que tenia per a ella el ser o no bona persona, "Los buenos lo son vayan o no a Misa" "Si una mala persona va a Misa y sigue siendolo, no por ello deja de serlo".
La mort era per ella un fet absolutament natural. "Todos hemos de irnos un dia u otro y lo importante es lo que hagamos mientras estemos por aquí". Mai vaig sentir-la parlar de resurreccions, inferns ni purgatoris. Viure i fer les coses bé i amb estima era per ella el que donava sentit a tot plegat.
Quan va quedar-se viuda va venir a viure a casa nostra i per a nosaltres va ser una veritable sort.
Pinzellada biogràfica: Va néixer l'any 1888 en un petit poble navarrès (Larraga). Van ser quatre germans; dues noies i dos nois. Fins als 12 anys va viure al poble ajudant la família en les feines del camp. El seu pare, treballava, a més, en un molí de farina. Tot i l'´època va aprendre a llegir, a escriure i "las cuatro reglas". Amb 12 anys ella i un dels seus germans van venir a Barcelona a treballar. Ella es va posar a "servir" i uns anys més tard va conèixer al meu avi Enric, valencià, amb qui es va casar i va tenir dos fills: la meva estimada mare i el meu oncle. Pel que m'explicava la mare, van ser una família feliç. La seva humil condició no va ser obstacle per gaudir de la música, el teatre. la literatura i la poesia. Va enviudar quan tenia 67 anys i va viure acompanyant-nos i cuidant-nos fins als 80.
2 comentaris:
Quina sort, no sols haver conegut, sinó haver conviscut amb l'àvia. Jo no vaig conèixer a les meves.
És entendridor veure amb quina estimació parles d'ella, vist amb la perspectiva i amb els records de la teva infantesa.
Sempre la portarem al cor. L'has retratat molt be. Efectivament era una dona que tenia saviesa popular, la que s'apren a la vida, de viurala intensament.
"Mas se perdió en la guerra de Cuba" un altre clasic de l'avia que he utilitzat moltes vagades
Publica un comentari a l'entrada