Una de les excursions més boniques que vam fer la meva dona i jo des de Argentière, prop de Chamonix, als Alps francesos, va ser als peus d'una glacera des d'on es veia el cim del Montblanc i el de totes les muntanyes que l'envolten.
El trajecte era relativament senzill: unes tres hores i mitja per un sender estret però segur, en mig d'una vegetació fresca i abundant. L'única dificultat era el fort pendent fins a arribar al destí. La dura pujada obligava a caminar a poc a poc.
Quan faltava potser una hora de camí, vam veure davant nostre una parella de vellets, molt vellets, que pujaven més que lentament en la mateixa direcció que nosaltres ajudats pels seus pals d'excursionista. Parlem d'una dona de més de vuitanta anys i d'un home que, si no tenia els noranta, poc li faltava.
Els vam saludar i vam seguir. En arribar estàvem sols davant d'una sensacional panoràmica. El dia era radiant i el Montblanc i els seus companys els teníem, encara que una mica lluny, a la vista.
Una bona estona després van arribar els dos vellets del camí. Vam tornar a saludar-los. Estàvem tots quatre sols. Ens van preguntar d'on veníem, i a partir d'aquí vam tenir una petita conversa en francès. A pesar que nosaltres el parlem no massa bé, vam gaudir de les seves explicacions. Van dir-nos que eren d'un poble de la vall que estava a unes tres hores d'allà.
Tota la vida hi havien viscut i estimaven aquell entorn fantàstic. Des de sempre anaven pujant a la glacera per contemplar el Montblanc i ho feien tantes vegades com el temps ho permetia. A l'estiu, per exemple, ho feien un cop per setmana.
A l'home li brillaven els ulls quan amb la punta del seu bastó ens senyalava cada un dels pics i els anomenava pel seu nom.
El calçat que portaven no era gens sofisticat. Velles botes de muntanya que segurament havien fet centenars de kilòmetres per aquests meravellosos paisatges.
Vam marxar i els vam deixar sols en l'excepcional mirador on hi havien estat incomptables vegades però la seva actitud; la seva mirada, era com si ho haguessin descobert aquell dia.
Recordo sovint aquella parella que vam trobar potser fa uns deu o dotze anys i sempre fa que relacioni la seva il·lusió i força de voluntat amb el seu immens amor a les muntanyes.
Imatge baixada d'Internet
2 comentaris:
Gràcies per compartir aquesta història! Que bonica que és... fa rumiar, fa entendrir i fa aprendre molt.
Ahir en una de les passejades de vacances que fem a Camprodon. Ens vam creuar amb un home vellet, també, que anava sol i es va fer una mica a un costat per deixar-nos passar. Ens va saludar content. Nosaltres també. M'hagués agradat molt parlar-hi, i no ho vaig fer. Llàstima d'ocasió perduda... perquè de tantes persones que ens hem creuat aquests dies i ens hem somrigut i saludat amablement, aquest senyor era especial, tenia una expressió de felicitat, de saviesa, de bon rotllo i una mirada tan brillant que era capaç de bellugar coses a dins sense ni una paraula. En fi només smb la mirada ja em va fer somriure i rumiar també.
CARME: Sovint, entre els millors records d'una sortida es troben les paraules i el gest de persones desconegudes amb qui hem compartit una breu estona. Poden ser anècdotes, fragments de la seva vida o la història del lloc on ens trobem. Nosaltres procurem propiciar aquestes situacions. Ens agrada molt.
Publica un comentari a l'entrada