LA RAMBLA

Encara trasbalsat pels tràgics fets d'ahir i en mig de la barreja dels propis sentiments i  les paraules i imatges que inunden els mitjans de comunicació, m'ha vingut al cap el poema que Josep Maria de Sagarra va dedicar a la Rambla de les Flors. Un poema que jo he escoltat des de petit dotzenes de vegades de llavis de la meva mare que el feia viu i vibrant.

Pels que hem nascut a tocar de la Rambla i l'hem passejat milers de vegades i l'hem estimat i hem vist com es transformava amb els anys per bé i per mal, el d'ahir ho sentim com si hagués passat en un dels espais més volguts de casa nostra.

"Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?

Hi ha més pelats que rics, més gent guillada

Que gent amb el cervell apuntalat.

I massa fum, neguit i terregada,

I un món una miqueta estomacat

Un fa ballar el despit, l’altre la mona.

Les noies tendres fan ballar-hi el cor.

És la sala de ball de Barcelona,

I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.

La pela de taronja, aquí, no enganya...

Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.

Vénen de mar i vénen de muntanya,

Per entrar dins del ball, no es paga res.

De vegades, la cobla s’embarbussa

I el ball s’omple de crits i crida fort.

I entre xiulets i sabres i batussa

S’engega una pistola i cau un mort.

Però és un “ai” i torna la riuada.

I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.

I tornen els ocells dalt la brancada,

Fent tremeliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies

I els gossos fugen, rosegant un os.

I brillen les dents blanques de les noies

Davant les parades de les flors.

Les parades vermelles, i un s’adona

Que aquest vermell molsut, tibant i humit,

És el color que dura més estona

Damunt del llavi fresc de Barcelona,

Que no es cansa de riure, dia i nit.

És tot un cel de blau i d’alegria

Aquesta Rambla meva i em fa esglai

Pensar que puc deixar-la sola un dia...

La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!

I quan sigui una vella corsecada,

Amb tot aquest cabell pansit i blanc,

Em trobaran al peu de la parada,

Com si jo hi defensés la meva sang.

I els que passin i em vegin sense vista,

Tremolant, amb un pom dins la mà,

Diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,

Ja no pot cridar, ni caminar.

I Xaruga com és, plena de noses

i de dolors, encara té prou cor,

Fidel a a la parada de les roses,

Fins que la vingui a recollir la mort.”

I si jo penso així, no cal que vingui

A temptar-me, ni em pot commoure el pit,

Per molta simpatia que li tingui

Per molt que li agraeixi el que m’ha dit,

I vostè hi torni amb una veu sincera

i amb el més noble sentiment desclòs.

No ho veu, que no puc ser d’altra manera,

Si sóc tant de la Rambla de les Flors!