No cal que sigui Tots Sants ni el Dia dels Difunts per recordar intensament aquelles persones que tant vam estimar i que ja són mortes. Aquests dies, però, sembla que sigui gairebé una obligació fer-ho.
Pensar en ells ens porta moments, paraules, gestos, mirades que ens emocionen, sigui fent brollar una llàgrima o un somriure. El seu record fa que, sovint, ens sentim molt acompanyats per ells i a la vegada sotmesos al buit que van deixar-nos quan van marxar.
3 comentaris:
M'afegeixo als teus comentaris i als teus sentiments.
A mi em passa també de vegades que no cal que sigui cap data assenyalada perquè tot plegat em torni al pensament. Els portem a dins nostre.
Sí, encara que els recordis sempre sembla com si aquests dies fossin especials, la tardor també ajuda. I la tradició, és clar.
Por todos los que nos faltan...no me gusta nada, pero nada el 1 de noviembre...me parece tan triste, pero tan triste. Cada día les echamos en falta, parece que este día, todo se alía para la tristeza y el recuerdo.
Mi abrazotedecisivo
Publica un comentari a l'entrada