Des de petit m'han atret els rellotges. En el trajecte de l'escola a casa hi havia un rellotger que treballava a la vista de la gent. Cada dia m'aturava una estona a veure com manipulava les petites peces de les entranyes dels rellotges. Vaig pensar, fins i tot, que de gran potser m'agradaria ser rellotger.
Encara ara m'aturo de tant en tant davant els aparadors de les bones rellotgeries a contemplar les meravelles que fabriquen les grans marques suïsses. Una mica com qui entra a contemplar quadres en una galeria d'art.
No es tracta de posseir-los. Una, perquè els preus d'aquests extraordinàries artefactes són molt elevats i dos, perquè en tinc prou gaudint de la seva presència momentània.
Els meus, els que porto, són pocs i senzills, però m'agraden. No són màquines sofisticades. El seu cor és de quars, però funcionen de meravella. El de la foto és un dels que més aprecio. Fa divuit anys me'l van regalar els meus fills i el segueixo portant. Mai ha deixat de funcionar.
Tot i això, crec que són envejables aquells que viuen sense rellotges perquè són els amos absoluts del seu temps. Segurament en la nostra societat occidental, accelerada i programada, en són pocs, però en indrets i cultures diferents, on la manera de viure està més acoblada al ritme que marca la naturalesa, la cosa canvia.
L'any 2009 vaig penjar un post amb l'entrevista que La Vanguardia li va fer a un tuareg. Les seves paraules impacten per moltes coses. També amb referència al temps i als rellotges. Si voleu llegir-la, feu clic aquí.
2 comentaris:
És ben veritat que els rellotges no són un objecte qualsevol, se n'ha fet un culte. I no desapareixen, cada dia n'hi ha de models diferents. Fins i tot els xoriços busquen els d'alta gama com a desesperats. Jo també me'ls miro als aparadors, encara que amb bones intencions, i que no sóc tant afeccionat com tu.
La foto molt maca, captada amb "pels" i senyals.
L'entrevista amb el tuareg em sona haver-la vist, potser com dius tu, ja fa uns anys. La filosofia amazik és per tindre-la en compte. És un altre mon.
JOSEP LLUÍS: Si, m'atrauen els rellotgres>; fins i tot ls de sol i els de sorra.
El món dels tuareg és fascinant.Vaig tenir la sort d'assistir a una xerrada on hi havia cinc o sis tuaregs arribats a Barcelona que mai havien sortit del desert. Per anys que passin no ho oblidaré.
Publica un comentari a l'entrada