Ben dibuixat, reproduïa les grans batalles de la Segona Guerra Mundial. Eren relats d'una violència extrema que llegia amb fruïció.
Ara mateix estic llegint l'obra de l'Avel-lí Artís Gener, Tísner, "Viure i Veure" publicada ja fa uns quants anys. És la seva autobiografia, intensa i dura, en la que té un gran protagonisme la Guerra Civil. Tota aquella espantosa tragèdia, explicada en primera persona, amb una força narrativa impressionant.
Tísner va intercalant entre els capítols de les diferents batalles i episodis bèl·lics, les seves vivències d'abans de la guerra, de l'exili a Mèxic, de la tornada a casa, etc. Detalls de la situació política i social i de la seva vida familiar i íntima.
Tinc tres dels quatre volums de gairebé 500 pàgines cada un i ara mateix estic acabant el segon. Un gran relat que em té enganxat com poques vegades ho he estat llegint un llibre.
Destacaria moltíssims paràgrafs, però avui en porto un com a mostra. A més de fer pensar, fa esgarrifar quan, salvant les distàncies que marca la violència de la guerra, sonen algunes de les expressions maniqueistes que s'escolten ara mateix per part d'alguns.
"Vam romandre una vintena de dies en aquella trinxera de la serra d’Alcubierre. Tothora hi fèiem descobriments, puix que mai no ens cansàvem de remenar i tafanejar tot allò que els feixistes havien abandonat en llur retirada. L’Alvargonzález va trobar al capçal d’un jaç un paquet de diaris i revistes. En una de les publicacions hi havia una fotografia aèria d’una gran secció de la Barceloneta enderrocada pels atacs de l’aviació feixista i el títol era inconcebiblement cínic: «La barbarie roja». El peu de la imatge deia que si no hagués estat per culpa de la nostra abominable tossuderia, ens hauríem estalviat tota aquella destrossa; anunciava profèticament que allò només era una petita mostra de la gegantina desfeta que s’apropava si no afluixàvem en el nostre cretinisme obnubilador. També hi vam trobar un article titulat «Las dos Españas», que assegurava que el sollevament militar —el «Glorioso Alzamiento»— havia servit per a desemmascarar en forma inapel·lable les dues Españas, la dels bons i la dels dolents, la dels «nacionales» i la dels «rojos»."
3 comentaris:
Amb altres protagonistes i circumstàncies.. però l'historial es repeteix
Estic d'acord que Hazañas Bélicas estava molt ben dibuixat. Però jo no me'l comprava ni me'l compraven tampoc.
Quant al Tísner (i d'altres personatges per l'estil també), és d'admirar la seva inflexible moral, la seva honradesa i la seva convençuda fidelitat a la causa lícita.
JOSEP LLUÍS: L'època dels tebeos (entre els 8 i els 12 anys) vaig gaudir-la molt. El TBO, el Tiovivo, el Capitán Trueno, El Jabato, El Hombre Enmascarado, Flash Gordon, etc. Em feia xalar la Família Ulises, Mortadelo i Filemón, Rompetechos...però també em diverien el Goliat i el Crispín. Les batalles de las Hazañas Bélicas tenien el morbo que en aquella edat provoca l'acció trepidant, on no hi ha análisis ni veritable consciència sobre la violència i les seves tràgiques conseqüencies. Cerc que res d'alló m'ha deixat seqüeles negatives, hehe.
Publica un comentari a l'entrada