SANT JORDI, DIA DE FLORS I LLIBRES

Aquesta foto, feta fa un parell d'anys al meu nét, recull un fet insòlit: llegir "dins d'una rosa". Em fa gràcia compartir-la.

CENTENARI

Aquest any 2018 celebrem el centenari del naixement de nombroses personalitats. Per a mi hi ha un centenari particular, el de l'Enriqueta Carrillo, la meva mare, que va néixer el 20 d'abril de 1918.

Els qui la vam conèixer i estimar no ens cal més que esmentar el seu nom per fer-la present. Als qui no la van conèixer o volen repassar la seva biografia, us convido a clicar aquí. L'enllaç correspon a un post molt ben construït, que va publicar l'escriptora, poetessa i professora Júlia Costa l'any 2015, quan l'Enriqueta ens va deixar.

CONDUIR O NO CONDUIR: AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ QUAN JA ETS GRAN O MOLT GRAN

Fa uns dies sopant amb uns bons amics, la majoria de seixanta i molts i algun amb setanta anys, va sortir el tema de la renovació del carnet de conduir i la conveniència o no de limitar la possibilitat de portar cotxe o moto a partir d'una edat determinada.

Com és natural van sorgir diferents opinions i algunes d'absolutament contraposades.

Per a mi és un tema important. M'agrada molt conduir però sóc conscient que les facultats van retrocedint. Ni la vista, ni els reflexos ni l'agilitat és la mateixa de fa uns anys. Tot i això encara em considero apte per portar cotxe sense posar en risc la vida de ningú per aquests motius. Em pregunto si seré capaç d'adonar-me'n quan això canviï i aleshores, voluntàriament, d'abandonar el cotxe.

En mig de la tertúlia, una amiga va suggerir una idea que em va agradar: mentre no es decideix res al respecte per les autoritats de trànsit: fer posar en els cotxes conduïts per persones grans un senyal que ho adverteixi als altres conductors. Ni hi ha pels conductors novells i pels minusvàlids, Quan les veiem, els altres vehicles saben que aquell cotxe pot sorprendre'ns amb una maniobra inesperada. Els avis també ho podem fer i ho fem de vegades. Ja imagino que no a tothom en aquesta situació li agradaria portar aquest avís penjat darrere el cotxe, però potser podria evitar algun disgust.

"LA VENTURA DE VIURE"

Acabo de llegir una llarga entrevista al gran pallasso Tortell Poltrona que ha publicat el "Catorze.cat".

Anava a seleccionar unes quantes respostes per construir aquest post, però finalment he pensat que el millor és oferir-la sencera a través de l'enllaç: clic

Tortell Poltrona porta ja 25 anys amb "Pallassos sense fronteres". Les experiències viscudes per aquest home són impressionants. Els seus pensaments segur que estan influenciats per aquestes vivències, però també trobo que ell està fet d'un material d'altíssima qualitat que porta d'origen.

Viure segons què li senyalen les seves idees i la seva sensibilitat, renunciant des de bon principi a la seguretat que ofereix una feina estable i una actitud gregària, té molt valor.

És més que interessant llegir i pensar sobre les seves respostes en aquesta entrevista. És com respirar un aire oxigenat i salubre i això convé quan hi ha tanta "contaminació"

Cita, aquest fragment d'un poema de Joan Brossa, que diu en Tortell que per a ell és una màxima. El trobo genial:

"Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric".

“EL QUE NO VULGUIS PER A TU, NO HO VULGUIS PER A NINGÚ"

Sempre m'ha semblat un plantejament carregat de sentit comú, d'ètica i d'una extrema dignitat.

Les tretze paraules d'aquesta frase resumeixen i assenyalen el que hauria de ser la guia per a una humanitat molt més bona de la que tenim, en tots els sentits.

A l'altre extrem, llibres i més llibres de filosofia i de religió, la majoria d'ells carregats, molt sovint, de fantasies de tota mena; expressats amb paraules ampul·loses que s'utilitzen per enlluernar, humiliar o acovardir. Amb dogmes que xoquen amb la lògica, la ciència o la mateixa naturalesa.

Aquesta entrada m'ha vingut de gust fer-la després d'escoltar, estupefacte, al Professor José Antonio Marina l'altre dia en una magnífica conferència sobre la transhumanitat, quan va explicar que Sant Tomàs d'Aquino, un dels grans referents del cristianisme, al que ell admira en general, diu en un dels seus incomptables escrits, que "al Cel, el goig que reporta la contemplació de Déu, és tan gran com el de contemplar els sofriments que pateixen els condemnats a l'infern".

Gaudir amb l'espectacle del sofriment dels altres! Alerta que a l'infern poden estar-se cremant els teus familiars i amics...(això val només pels que s'ho creuen, és clar).

Portat a aquest extrem, (els que pateixen a l'infern, segons els llibres sagrats, tenen uns dolors indescriptibles, sense pauses i per a tota l'eternitat), aquest gaudi sembla d'una crueltat també infinita; però ho diu un Sant. En fi que creients i no creients hi pensin una mica i treguin les seves conclusions.

Impossible no portar aquest gaudi aquinià, corregit amb la mesura que calgui, amb el que sembla que està sentint avui dia tanta gent amb el sofriment dels que són perseguits, empresonats i desposeits dels drets humans més bàsics. Si són enemics, tot val contra ells.

No sé si hi ha res a fer, però encara que sigui per aconseguir ser una mica millor persona, fem nostra aquesta regle d'or, senzilla i clara: "EL QUE NO VULGUIS PER A TU, NO HO VULGUIS PER A NINGÚ"

MIRAR-HO TOT AMB INTENSITAT POÈTICA

Aquesta frase, que no havia sentit mai, em va cridar l'atenció i em va agradar. La va dir José María Marina en una conferència al Palau Macaya el 15 de març passat parlant sobre la felicitat i el perfeccionament.

Una de les conclusions dels seus plantejaments referents a com acostar-nos a la felicitat subjectiva va ser aquesta:

"Saber valorar el que tenim. Mirar-ho tot amb intensitat poètica. Fixar el zoom sobre les coses perquè agafin intensitat."

Per posar un petit exemple, va recomanar la lectura de "La Oda a la alcachofa" de Pablo Neruda.

Si la voleu llegir, aquí la teniu:

La alcachofa 

de tierno corazón 

se vistió de guerrero, 

erecta, construyó 

una pequeña cúpula, 

se mantuvo 

impermeable 

bajo 

sus escamas, 

a su lado 

los vegetales locos

se encresparon, 

se hicieron 

zarcillos, espadañas, 

bulbos conmovedores, 

en el subsuelo 

durmió la zanahoria 

de bigotes rojos, 

la viña 

resecó los sarmientos 

por donde sube el vino, 

la col 

se dedicó 

a probarse faldas, 

el orégano 

a perfumar el mundo, 

y la dulce 

alcachofa 

allí en el huerto, 

vestida de guerrero, 

bruñida 

como una granada, 

orgullosa, 

y un día 

una con otra 

en grandes cestos 

de mimbre, caminó 

por el mercado 

a realizar su sueño: 

la milicia.

En hileras 

nunca fue tan marcial 

como en la feria, 

los hombres 

entre las legumbres 

con sus camisas blancas 

eran 

mariscales 

de las alcachofas, 

las filas apretadas, 

las voces de comando, 

y la detonación 

de una caja que cae, 

pero 

entonces 

viene 

María 

con su cesto, 

escoge 

una alcachofa, 

no le teme, 

la examina, la observa 

contra la luz como si fuera un huevo, 

la compra, 

la confunde 

en su bolsa 

con un par de zapatos, 

con un repollo y una 

botella 

de vinagre 

hasta 

que entrando a la cocina 

la sumerge en la olla.

Así termina 

en paz 

esta carrera 

del vegetal armado 

que se llama alcachofa, 

luego 

escama por escama 

desvestimos 

la delicia 

y comemos 

la pacífica pasta 

de su corazón verde.

MÚSICA PEL CAP DE SETMANA

Avui he pessigat el Cd de "Gènesis" de 1991 "We Can't Dance". És l'últim que va gravar aquest grup amb Phill Collins.

És un disc que sempre escolto amb molt de gust. De fet em costaria escollir una sola cançó... "No son of mine", "Tell me why", "Hold on my heart"...

Al final m'he decidit per "Hold on my heart", una espècie de bàlsam musical per incrementar una mica el plaer de viure.

Aquí la tenim:

OLGA I JOANA

Olga Espinàs i Joana Margarit, filles, respectivament, de Josep Maria Espinàs i Joan Margarit m'han fet arribar,a través dels seus pares, els seus sentiments i la seva alegria i generositat.

De l'Espinàs, llegint més d'una vegada el seu llibre "El teu nom és Olga" i de Margarit a través dels poemes que té dedicats a la Joana.

Amb emoció descobreixes dues dones superdotades per l'amor i la tendresa.

Porto dues espurnes sobre cada una d'elles:

Espinàs:

"El teu univers és petit, però sempre hi ha un lloc per als altres. Has nascut lliure de la falsedat, de la mala intenció, de l’ambició possessiva. Voldries que tothom s’estimés molt i no entens per què no és així."

"La teva especial condició et dóna llibertat de no sotmetre’t a la dictadura del progrés que s’identifica amb l’eficàcia i la competitivitat. Tu has avançat. A la teva manera."

"Tu no saps què vol dir subnormal, però moltes persones que són adultes i intel·ligents tampoc no ho saben. Si sabessin què hi ha darrere la paraula subnormal no la farien servir com un insult."


Margarit:

Fragment de l poema "Cançó de Bressol"

Dorm, Joana.

I si pot ser no oblidis els teus anys

en el niu que has deixat dins de nosaltres.

Envellirem guardant tots els colors

que van lluir als teus ulls.

Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,

tot està il·luminat pel teu somriure.

JORGE WAGENSBERG

Quan el veia per TV parlant sempre parava atenció. Quan apareixia un article o una entrevista a la premsa sempre la llegia. Per a mi tenia una personalitat magnètica fruit dels seus coneixements i de la forma que tenia d'explicar-los de manera entenedora.

Són moltes les reflexions que amb motiu de la seva mort s'han publicat aquests dies ala medis.

He triat aquestes quatre, senzillament perquè hi estic molt d'acord.

La maldat és una forma d'idiotesa. La bondat és una forma d'intel·ligència.

No conec cap fanàtic que es rigui d'ell mateix.

L'humor és un bon principi de crítica.

Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres.

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA 2018

Unes píndoles d'humor irònic per un dia tan ple de raons per reflexionar sobre els problemes que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho i per actuar seriosament dia rere dia per solucionar-los.