De petit, m'agradaven els contes, però encara més les anècdotes divertides o curioses viscudes pels meus pares i iaios quan eren petits, es a dir quan jo encara no hi era. Moltes d’elles, la majoria, crec, les recordo perfectament.Avui n’explico una de meva. Va dedicada al meu nét Albert que fa 19 mesos.
Un dia de Nadal de fa molts anys, quan el iaio encara anava a escola, i tota la família estàvem acabant de dinar, va començar a nevar.
Unes petites però abundoses volves blanques s’anaven posant damunt la barana del balcó del menjador.
A tots ens va fer una gran il·lusió. Nevar és molt poc freqüent a Barcelona i que ho fes un dia tan assenyalat era “tope guai”.
Ningú, però, podia pensar-se que allò acabaria sent la “nevada del segle”.
A la nit s’havia acumulat una quantitat enorme de neu als carrers i als terrats. La gent no s’atrevia a sortir de casa per por de caure.
Els que sabien esquiar van agafar els esquís i van gaudir dels carrers en pendent perquè eren veritables pistes.
L'endemà tots els veïns de la casa van veure que el pes de la neu que hi havia al terrat era tan gran, que si no es treia ràpidament, s’ensorraria.
Tothom va pujar amb pales, cubells i estris de tota mena per deixar el terrat net de neu.
Al iaio li van donar un cubell de color groc, bastant gran. El tenia que anar omplint de neu i llençar-la al carrer, tot cridant als que passaven de que la neu estava baixant.
Al cap d’unes quantes cubellades de neu, les mans, encara que enguantades, se m’anaven engarrota'n i en un dels llançaments, se'm va escapar el cubell de les mans i va anar a parar a baix al carrer ple de neu. Una autèntica roca estava baixant a tota velocitat ... Em vaig quedar tan estorat que ni em va sortir el crit d’alerta als vianants. Per uns moments vaig pensar el pitjor. Algú moriria esclafat per culpa meva. ..crec que se'm va aturar el cor durant uns instants.
Un crit impressionant va ressonar a les meves orelles. Un home, al que jo no podia veure des de el terrat, li havia caigut el cubell un metre davant d’ ell. Volia pujar a veure qui havia sigut el babau, l’imprudent, el pòtol, etc. etc.
Sort que els grans van sortir en el meu ajut i li van fer entendre a l’home que havia estat un fet involuntari i lamentable. Ja no va passar res més.
Es tracta d’un dels ensurts mes grans de la meva vida. Encara avui, al recordar-lo se'm posa la pell de gallina.
El iaio Ramon; 16 d'agost de 2010
Imatge: Google
1 comentari:
Molt bonic el conte. El teu net t'ho agrairà.
M'ha fet recordar que jo vaig estar també netejant el terrat a casa meva. I que el resultat final va ser desastrós perqué la gran quantitat de neu que van rebre els carrers van paralitzar-ho tot.
Publica un comentari a l'entrada