Avui, al escoltar la notícia de la mort de Scott Mckenzie, m'ha vingut al cap el seu únic i gran èxit "San Francisco" que s'escoltava i ballava en tots els "guateques" de finals dels seixanta.
M'ha vingut al cap una muntanya de records relacionats amb aquells temps on la filosofia hippie va enganxar tant.
Molts no varem portar a la pràctica gairebé cap dels seus costums per diverses raons relacionades sobre tot per els nostres propis "costums" que ja teniem ben arrelats des de els 14 anys, com ara treballar durant el dia i estudiar a la nit.
Tot i això, si que ens enlluernaven moltes de les seves màximes sobre tot el pacifisme, la llibertat, l'ecologisme i l'anti-consumisme, principis que encara son molt apreciats per tanta i tanta gent que ja hem fet els seixanta i en aquest sentit ens sentim una mica hippies.
Imatge: Internet (Google Imatges)
2 comentaris:
Es veritat el que dius. Crec que l'hippisme el vàrem viure com una cosa estranya, i vinguda de fora. Els adictes autòctons nostres van arribar al Parc de la Ciutadella amb el Grup de Folk, a les Vuit hores de Canet i com a molt a Ibiza i Formentera. De la filosofia hippie poca cosa es va dur a la pràctica. En el camp de la música (ianqui per suposat), es vàren fer coses bones, però tampoc no tantes. L'amic McKenzie ha restat per nosaltres com artista d'una única cançó. QEPD.
JOSEP LLUÍS: Potser en alguns llocs (Eivissa, per exemple) i en alguns ambients, va quallar més, però, com tu dius, per una gran majoria és va viure com una raresa, tot i que alguns dels seus principis ens segueixin convencent.
Publica un comentari a l'entrada