A la Plaça Sagrada Família de Barcelona, rodejat de petits i grans, un noi feia grans bombolles de sabó que en pocs moments esclataven sense fer soroll i es convertien en unes gotes d'aigua sabonosa que anaven a parar a terra. El noi, però no deixava de produir boniques bombolles que ens deixaven admirats a tots els espectadors com aquesta de la foto que vaig tenir la sort de "pescar".
Vaig pensar que moltes de les nostres il-lusions son semblants a aquestes precioses bombolles. Neixen d'una mica de res i creixen precioses. En un moment donat, la bombolla desapareix i torna a ser una mica de res.
L'imatge del noi fent-ne una darrera l'altre em va portar a pensar que la qüestió és que si les bombolles. les il-lusions i els moments de plenitud són tan volàtils, el que cal és gaudir-los mentre existeixen, recordar-los i crear-ne sense descans.
4 comentaris:
Doncs... crec que sí: crear-ne sense descans!
Home, doncs si, està bé el teu pensament. El que passa és que no ho veig tant sencill. Quan les coses es compliquen no podem fer-les petar i "a otra cosa mariposa" tan fàcilment. I no hi hà reemplaç.
Les bombolles de sabó tenen una màgia especial, suposo que són aquests colors.... Una foto maquíssima!!
CARME: Doncs...estem d'acord!.
JOSEP LLUÍS: Tens raó en el que dius, però el meu pensament va no en fer petar les il-lusions, sino quan aquestes peten elles espontàneament. Aleshores, si podem, crec que és bo crear-ne un altre, sense oblidar la que ens ha petat i ens va fer contents quan la teniem ben viva.
ALBA: Gràcies. Si que fa goig quan en pots fotografiar alguna. El resultat sol ser molt estètic.
Publica un comentari a l'entrada