Aquesta escultura de Bacus, que vaig retratar l'altre dia m'ha portat a escriure aquestes ratlles:
Bacus a Roma, Dionís a la mitologia grega, era el deu del vi, de la festa, de la disbauxa, del deliri místic...
Tenia força seguidors. Evocava la rauxa, que és el contrapunt del seny i el misticisme trist.
És un fet que a gairebé tot arreu ens trobem escultures o pintures d'aquest déu mitològic que van reproduir artistes de totes les èpoques. Alguns de tan consagrats com Leonardo da Vinci o Michelangelo.
La nostra cultura ha estat molt impregnada pel sentiment tràgic de la vida. Lo de que això és un "valle de lágrimas" ha anat colpejant durant dècades els caparrons de criatures i ments adultes més o menys infantils .
Els plaers del món, en general, han estat considerats en el nostre país sobre tot, durant moltes dècades, per part de les "autoritats polítiques i religioses" com reprovables i fins i tot pecaminosos.
En determinats ambients es podia arribar a mirar molt malament a qui feia manifestacions evidents de la seva felicitat (riure, ballar, cantar, petonejar, etc. etc.).
Sempre m'he preguntat quan de mal ha fet aquesta gent i sobre tot el per què d'aquesta mala llet contra les bones pràctiques que contribueixen al benestar físic i psicològic de les persones.
Bacus a Roma, Dionís a la mitologia grega, era el deu del vi, de la festa, de la disbauxa, del deliri místic...
Tenia força seguidors. Evocava la rauxa, que és el contrapunt del seny i el misticisme trist.
És un fet que a gairebé tot arreu ens trobem escultures o pintures d'aquest déu mitològic que van reproduir artistes de totes les èpoques. Alguns de tan consagrats com Leonardo da Vinci o Michelangelo.
La nostra cultura ha estat molt impregnada pel sentiment tràgic de la vida. Lo de que això és un "valle de lágrimas" ha anat colpejant durant dècades els caparrons de criatures i ments adultes més o menys infantils .
Els plaers del món, en general, han estat considerats en el nostre país sobre tot, durant moltes dècades, per part de les "autoritats polítiques i religioses" com reprovables i fins i tot pecaminosos.
En determinats ambients es podia arribar a mirar molt malament a qui feia manifestacions evidents de la seva felicitat (riure, ballar, cantar, petonejar, etc. etc.).
Sempre m'he preguntat quan de mal ha fet aquesta gent i sobre tot el per què d'aquesta mala llet contra les bones pràctiques que contribueixen al benestar físic i psicològic de les persones.
2 comentaris:
Amic Ramon, compartim moltes afinitats, estic totalment d'acord amb els teus comentaris. Com deia en Balmanya al Butanito, totalmente de acuerdo José Maria.
Bacus és el meu déu predilecte. Més que res, pel sentit lúdic de la vida. Una forta abraçada.
EMILI: jaja!. Domènech Balmanya va fer famosa l'expressió i encara la podem aplicar...
Efectivament Bacus ens pot ajudar a no perdre de vista que la vida ha de tenir una component lúdica que compensi els aspectes negatius que la pròpia vida ens imposa.
Publica un comentari a l'entrada