Etiquetes

dissabte, 16 de gener del 2016

EL PAS DEL TEMPS


Crec que prenem plena consciencia de les aclaparadores conseqüencies del pas del temps quan som grans. Grans de més de seixanta, vull dir.

Els canvis en l’entorn vivencial i en nosaltres mateixos són impressionants.

Algunes de les persones que més hem estimat ja no hi són i les nostres activitats han canviat molt. Per contra, noves vides (néts i nétes) ens omplen de goig.

També han aparegut alguns símptomes del lògic deteriorament físic que comporta aquest inexorable fenomen.

Tot i això, mentre el cap funciona bé, o almenys, bastant bé, hi ha un munt de funcions que les seguim portant a terme com quant érem joves. De fet, és freqüent oblidar-nos de l’edat que tenim realment. Quan a vegades me la dic en veu alta, per un moment, se'm fa difícil creure-me-la.

Hi ha coses, però, que el pas del temps gairebé no modifiquen: el caràcter, per exemple i determinats sentiments.

A vegades, un llibre o una pel·licula sobre el tema ens fan vibrar i pensar sobre aquesta qüestió inevitable.

Fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula, “45 years”, en la que un matrimoni que fa aquests anys que són casats exposen als espectadors la seva historia; els seus records, experiències i sentiments a través dels anys. El que queda, el que sembla i el que és i el que es vol que sembli de cara als altres, les il·lusions perdudes, les decepcions, la impotència i l’acceptació.

Una joia de pel·lícula, extraordinàriament interpretada per Charlotte Rampling i Tom Courtenay. Si no l’heu vist i podeu, no us la perdeu. Segurament la recordareu per temps que passi.

Aquí teniu el tràiler:

5 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

El meu marit i jo ha fet precisament 45 anys que estem casats. No hem vist la peli i ens tocaria... A veure si ens espavilem a veure-la. Ja me n,han parlat altres persones i estic segura que m'agradarà. Gràcies pel trailer i per l'informació!

Sara ha dit...

Pues lo tendré en cuenta porque yo últimamente me como la cabeza de un modo...ains Dios mio, dónde han quedado tantos años...¿dónde?
Mi abrazotedecisivo Ramón

Ramon ha dit...

CARME: Primer de tot, donar-te l'enhorabona per aquests 45 anys de matrimoni. Per molts anys!. Sobre la pel-lícula, dir-te que en aquests moments la fan al Verdi i ja fa un quan temps. Vull dir que potser la treguin aviat.

Ramon ha dit...

SARA: Tu "donde han quedado tantos años" me ha hecho pensar en la canción de Sabina "Quién me ha robado el mes de abril":

"Quién me ha robado el mes de abril
Cómo pudo sucederme a mí
Quién me ha robado el mes de abril
Lo guardaba en el cajón
donde guardo el corazón".

De todas formas,creo que tu mes de abril lo has tenido, lo sigues teniendo ahora mismo y tal y como enfocas la vida, lo seguirás teniendo en el futuro.

enric ha dit...

Hi ha moments que marquen un abans i un després, i l'entorn dels 60 quan la teva vida canvia per la jubilacio..els néts i tot el que cites en el teu escrit, és un d'aquests.
Tot el que pugui ajudar a reflexionar sobre aquest futur, que per a molts ja és present, sigui benvingut. Gràcies pel suggeriment