Etiquetes

dijous, 11 de febrer de 2010

BOIRA I FRED


Un poema: Flors blanques en la boira, de Joan Margarit
Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar.
Definició de gebre :

Cristallets de glaç procedents de la boira que, quan fa molt de fred, es dipositen sobretot a les superfícies verticals, a les plantes i a les arestes dels objectes.

El poeta: Joan Margarit

Font: Enciclopèdia Catalana.


Poeta i arquitecte. Va néixer l'any 1938 a Sanaüja, Segarra. Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1968).

Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit. Obres conjuntes són la cúpula d'un mercat a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Així mateix, pertany a l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc.

S'inicià com a poeta en llengua castellana: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), a més de traduir Estimada Marta de Miquel Martí i Pol.

A partir de L'ombra de l'altra mar (1981) i Vell malentès (1981, premi de la Crítica 1981) publica en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals: Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982, premis Miquel de Palol 1981 i Serra d'Or 1982), El passat i la joia (1983), Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe (1982), L’Illa del tresor (1985, Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona), Mar d'hivern (1986, premi Carles Riba 1985), Llum de pluja (1986), Cantata de Sant Just (1986), La dona del navegant (1987, premi Crítica Serra d'Or), Poema per a un fris (1987), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Aiguaforts (1995), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007, premis de la Crítica, Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Nacional de Poesía del Ministeri de Cultura 2008) i Misteriosament feliç (2008).

A banda, ha publicat les antologies L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 (1985), Joana.Poesia amorosa completa (1980-2000) (2001), Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004) i Barcelona Amor final (2007).

La seva poesia és de veu interior, d'una tonalitat reflexiva amb versos rics d'abstraccions i símbols, una poètica de fidelitat que furga en els records i medita sobre la fugacitat del temps, la mort, l'amor i els interrogants de l'existència.

7 comentaris:

Assumpta ha dit...

Quina foto tan preciosa!! M'encanta!! M'agrada com es veu el blanc a la part baixa... i tot l'ambient general de la imatge :-)

Si em permets... tens un petit error tipogràfic... Joan Margarit va néixer el 1938 i no el 68 :-) No em quadrava amb la resta de la biografia i ho he buscat, no és pas que ho sabés, no :-)

Ramon ha dit...

Assumpta: Gràcies per la teva observació. Ja he aclarit que l'any del seu neixament va ser 1938, com tu assenyales. Realment, l'any 1968 és en el que va assolir la càtedra a l'Universitat.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Home, quin pack el d'avui!. La foto es molt maca. I del poeta qué n'hem de dir? Des de la meva quotidianitat em complau i en tinc prou amb veure'l que camina, que saluda i que segueix viu en tots els sentits.

El poema que has triat és molt propi d'ell: començar amb "flors i violes" per acabar punyent. Com ell mateix diu: un poema, per ser bó, té de ser dur.

josep lluis ha dit...

M'identifico: Soc l'anònim anterior

Baba ha dit...

la boira és un tendal de gasa que porta en si mateix, el misteri del volguer esbrinar més enllà del que es veu...
meravellós conjunt de poesia e imatge !!

Carme ha dit...

Una foto preciosa... i Margarit és un dels meus poetes preferits. Gràcies.

Maria Rosa ha dit...

Guapissima fotografia i magnifica poesia de Margarit. Es fet un gran "casament" de la paraula i la imatge. Perfecte !!