BOIRA I FRED

Un poema: Flors blanques en la boira, de Joan Margarit
Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar.
Definició de gebre :

Cristallets de glaç procedents de la boira que, quan fa molt de fred, es dipositen sobretot a les superfícies verticals, a les plantes i a les arestes dels objectes.

El poeta: Joan Margarit

Font: Enciclopèdia Catalana.

Poeta i arquitecte. Va néixer l'any 1938 a Sanaüja, Segarra. Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1968).

Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit. Obres conjuntes són la cúpula d'un mercat a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Així mateix, pertany a l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc.

S'inicià com a poeta en llengua castellana: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), a més de traduir Estimada Marta de Miquel Martí i Pol.

A partir de L'ombra de l'altra mar (1981) i Vell malentès (1981, premi de la Crítica 1981) publica en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals: Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982, premis Miquel de Palol 1981 i Serra d'Or 1982), El passat i la joia (1983), Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe (1982), L’Illa del tresor (1985, Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona), Mar d'hivern (1986, premi Carles Riba 1985), Llum de pluja (1986), Cantata de Sant Just (1986), La dona del navegant (1987, premi Crítica Serra d'Or), Poema per a un fris (1987), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Aiguaforts (1995), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007, premis de la Crítica, Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Nacional de Poesía del Ministeri de Cultura 2008) i Misteriosament feliç (2008).

A banda, ha publicat les antologies L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 (1985), Joana.Poesia amorosa completa (1980-2000) (2001), Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004) i Barcelona Amor final (2007).

La seva poesia és de veu interior, d'una tonalitat reflexiva amb versos rics d'abstraccions i símbols, una poètica de fidelitat que furga en els records i medita sobre la fugacitat del temps, la mort, l'amor i els interrogants de l'existència.